Documentació
L’hora del sereno
El I Simposi Internacional Joan Vinyoli ha reunit durant tres dies poetes i acadèmics (i també acadèmics poetes i poetes acadèmics) a l’Auditori de Santa Coloma de Farners, molt a prop de la casa on, entre 1924 i 1930, Vinyoli passava els estius de jovenet. Pep Solà, que ha organitzat el Simposi amb Xavier Macià, Sebastià Goday i Sam Abrams, explica que la mare del poeta llogava per mil pessetes l’any el primer pis d’una casa del carrer de Sant Dalmau, des d’on Vinyoli, adolescent insomne, sentia passar el sereno de Santa Coloma: “La veu misteriosa i monòtona del sereno vibra en les ombres nocturnes com el cant d’un ocell gegant que fa batre les ales en mig dels carrers”, escrivia en el programa de Festa Major de l’any 1930. El poeta s’identifica amb l’ofici que més s’assembla a la seva condició inquieta: “El sereno és l’únic que entén els misteris que les ombres de la nit ens veden”. El simposi ha confirmat que Vinyoli és un poeta troncal de la poesia catalana contemporània, un autor que es mou per un mapa poètic en què tothom, poc o molt, s’hi reconeix. Hereu de Maragall i deixeble de Riba, Vinyoli reprèn la lectura dels poetes alemanys, tan decisiva per a autors com Feliu Formosa, Lluís Solà, Andreu Vidal, Arnau Pons o Susanna Rafart. Vinyoli també filtra la llum que li ve de Carner i de Guerau de Liost, obrint una via que han resseguit a la seva manera Narcís Comadira o Albert Roig. Hi ha també en Vinyoli aquella indigència del cor que relliga l’espontaneïtat avantguardista de Salvat Papasseit amb l’oralitat de la poesia d’Enric Casasses, Dolors Miquel i Josep Pedrals. Hi ha després el Vinyoli del soliloqui metafísic o visionari, el Vinyoli del salm que viu en Màrius Sampere, Carles Camps Mundó, Carles Torner o Manuel Forcano. Vinyoli ha obert encara una altra via, un altre equilibri, gràcies a la seva equidistància entre el patetisme d’Espriu i el distanciament de Ferrater, un patetisme i un distanciament a vegades ben intercanviables entre l’un i l’altre perquè tots dos extrems poden ser, a la seva manera, sarcàstics; és una via oberta per on campen en diferents direccions Pere Rovira i Francesc Parcerisas, Joan Margarit i Antoni Puigverd, Sebastià Alzamora i Marc Romera. Finalment, Vinyoli tanca amb Blai Bonet i Vicent Andrés Estellés un triangle de poetes magmàtics, un triangle dins el qual comencen a escriure una multitud de joves poetes valencians, mallorquins i catalans que encara roseguen els seus versos amb dents de llet. Vinyoli és avui el poeta de tots. Vint anys després de la seva mort podem dir que el sereno, més sobri i serè que mai, vetlla per nosaltres. Joan Margarit va inaugurar el simposi amb una ponència titulada El meu Vinyoli, un resseguiment de l’obra i la vida del poeta. Margarit sosté que Vinyoli “va buscar sempre una cosa que no va trobar mai i que mai no va deixar de buscar, i l’eina principal per a aquesta recerca va ser la poesia”. Margarit es va mostrar crític amb el primer Vinyoli, un poeta que sucumbeix “als dos enemics de la poesia: el críptic i el tòpic”. Els primers llibres de Vinyoli, afirma Margarit, “els devora el tòpic. Són exercicis, no solament de retòrica, sinó també de poètica, escrits per algú que no ha destriat la poesia de la religió”. Segons Margarit, Vinyoli hauria estat víctima del llast que el nacionalcatolicisme ha deixat en la poesia catalana: “Quan el Vinyoli poeta no deixa el timó al Vinyoli religiós és, al meu entendre, quan escriu els millors poemes”. Margarit també va destacar l’amistat de Vinyoli amb l’alcohol i amb Gabriel Ferrater: “Els uneixen de seguida la poesia i l’alcohol, i normalment és Vinyoli qui paga les copes. Acaben recitant a crits, sobretot versos de Nabí: Carner és fonamental en aquesta relació en què Vinyoli està acomplexat en el terreny especulatiu, però que quan es tracta de parlar de poesia seriosament el poeta de veritat és ell”. Andreu Rossinyol, corrector del poeta, explica que Vinyoli era un home molt autoexigent: “La majoria de textos ja m’arribaven molt treballats i filtrats per lectures prèvies. Li corregia l’accentuació i alguna vacil·lació de tipus b/v. Si no tenia res a observarli, em mirava amb malfiança, com si li amagués alguna cosa”. Rossinyol també recorda que la relació amb Ferrater va ser molt important: “Un dia que anaven pets, en Gabriel va acompanyar en Joan fins a casa, perquè no s’aguantava dret. Quan van arribar al portal d’en Vinyoli, en Ferrater el va abraçar i li va fer un petó a cada galta i li va dir ‘¿oi que m’estimes?, perquè encara que no ho demostri, ho necessito molt’. Això Vinyoli m’ho va explicar anys després, quan en Ferrater ja era mort, un dia que va estar treballant tota la tarda fins que vam sortir a sopar. A casa seva en Vinyoli havia d’anar sempre amb eufemismes, i en sortir va dir que se n’anava amb en Rossinyol, perquè això per a la seva dona era una garantia. Havent sopat ens vam quedar fent unes copes al bar del xamfrà. Es van fer les dotze, i el cambrer que baixa la persiana del local. ‘No cal que marxin’, ens diu, ‘vostès em deixen les copes aquí a terra, en un racó, i vagin fent’. Estàvem parlant de Ferrater. En Vinyoli m’acabava de dir que havia deixat de veure en Gabriel perquè el portava pel mal camí i aleshores em diu ‘Mi-te’l, ara el veig allà’. No era broma. Va tenir una mena de visió. En Ferrater li feia gestos, li somreia, de lluny, però no se li acostava. ‘Ara em ve un poema’, va dir en Vinyoli. Em va començar a dictar uns versos. Era fosc. Jo duia un bolígraf però no tenia paper. Vaig apuntar com vaig poder el que em dictava sobre uns tovallonets de paper del bar. No sé què se’n va fer, d’aquells versos”. La nota més unànime del simposi ha estat la coincidència dels ponents a remarcar la importància del llibre Realitats (1963), un poemari que marca un punt d’inflexió en l’obra de Vinyoli, una obra incompresa en el seu moment i que desencadena una crisi personal i un llarg silenci poètic de set anys. És el llibre trauma, que ens ha quedat amagat per l’embranzida fulgurant que agafarà després la carrera de Vinyoli. Enric Casasses explica que va entrar en Vinyoli justament a partir de Realitats. “A casa meva no hi havia cap llibre del Vinyoli. En aquella època, jo era adolescent i anava darrere les seves nebodes, i a casa seva hi vaig trobar Realitats. El llibre següent, Tot és ara i res (1970), ja me’l vaig comprar jo solet”. Realitats apareix en un moment en què triomfa el realisme. Pere Quart ja ha publicat Vacances pagades (1960); Gabriel Ferrater ha fet la seva aparició amb els dos primers poemaris; i Salvador Espriu triomfa amb La pell de brau (1960). Amb Realitats, Vinyoli fa una aproximació al realisme que, més enllà del suport d’Espriu i Ferrater, no li donarà cap rèdit entre crítics i antòlegs. Segons Casasses, “a Realitats entren tres coses en la poesia de Vinyoli: el color, els licors i l’opi, i l’espectacle psicodèlic del viure”. En la seva ponència, Casasses va resseguir els ecos de Carles Riba al Llibre d’amic, “un poemari més ribià que Riba”. I el deute, poc estudiat fins ara, amb un noucentista com Guerau de Liost. Casasses detecta que el títol Ara que és tard prové d’un vers de La tardor a la muntanya de Guerau de Liost: “Fins ara, incoherent tingué la vida; | l’estiu l’esllenegà, que no té art. | Ara, tot just, s’ordena i ens convida; | ara que és tard”. Vinyoli torna a invocar Guerau a Dies vora el mar: “Muntanya d’ametistes. | Guerau. | Amb serenor. | Quin daltabaix quiet”. Hi ha en Vinyoli una llum que li ve dels noucentistes: “Aquesta llum és igualment en la naixença de la cançó més fàcil i meravellosa de Carner, com del retort, difícil desplegar-se el verb de la gran Elegia de Guerau”, escrivia el mateix Vinyoli per explicar que la il·luminació pot ser tranquil·la o espasmòdica. En la ponència So i sentit, Lluís Solà va aprofundir en aquesta percepció en notar que en l’última etapa de Vinyoli “les ruptures sobtades del ritme, les caigudes de l’entonació, les immobilitzacions de l’oració, l’avançament del discurs en girades a l’una banda i a l’altra corresponen cada vegada amb més precisió a la musicalització de la dificultat d’aproximar-se a la cosa”. Feliu Formosa va evocar el poeta des del record personal: “Vinyoli era molt insegur. Tenia molts dubtes sobre la seva obra. A vegades em preguntava: ‘I això que faig, ¿tu creus que està bé?’”. Formosa va apuntar que les postals de Vinyoli eren importants, i va proposar que convindria reunir- les en un volum. Formosa compartia amb Vinyoli la passió per la traducció de poetes alemanys: “Comentàvem les traduccions de Rilke. A El callat, Vinyoli es desmarca del poeta de Praga, però després acaba la vida traduint Rilke. La influència de Georg Trakl, que jo aleshores traduïa i en parlàvem molt, és perceptible a Domini màgic”. Francesc Parcerisas va assenyalar que “Vinyoli exerceix una influència, però no un mestratge. No és un poeta epigonal ni d’escola. No és ni Riba, ni Espriu ni Ferrater. L’ambició espiritual és ribiana. L’experiència vital és gairebé ferrateriana, amarada d’un dolor més intens que en Ferrater, que és un poeta més irònic i distanciat. Costaria imaginar Vinyoli escrivint un poema com Tres llimones. Vinyoli sent la necessitat d’una vida nua, despullada, sense l’extremitud o la brillantor de Ferrater. De Vinyoli ens sedueix la seva manera d’acceptar la derrota moral. En els seus dubtes hi veiem una grandesa humana que Riba no té. Riba té la fe en Déu i en la seva capacitat intel·lectual. Vinyoli, en canvi, és un perdedor”. El simposi ha aprofundit també en els problemes de recepció que ha patit l’obra de Vinyoli. Els seus poemaris han estat esgotats durant anys sense reeditarse. Les antologies de postguerra no li van fer el lloc que es mereixia. Rosa M. Delor va resseguir l’entranyable relació del poeta amb Salvador Espriu, que sentia per Vinyoli una gran devoció. Mentre als anys seixanta Vinyoli és sistemàticament relegat pel realisme social imperant, Espriu es veu devorat pel personatge públic que encarna i que, a partir de La pell de brau, distorsiona també la recepció de la seva obra. Altres causes de marginació de Vinyoli van ser, segons Susanna Rafart, “l’autodidactisme del poeta, penalitzat per l’acadèmia. I la seva constant dedicació a Rilke, que li va comportar l’etiqueta de rilkeà”. El poeta i crític Jordi Julià va explicar que “Vinyoli, el poeta del soliloqui figuratiu, no va fer mai el que tocava en cada moment”. Joan-Elies Adell va observar que “Vinyoli és el poeta de la fragilitat”. Segons Lluís Calvo, “Vinyoli és un poeta d’augustos misteris, un poeta que té visions i que no és fàcilment dominable”. Sam Abrams va apuntar que Vinyoli, poeta autodidacte, membre d’una generació sacrificada per la Guerra Civil, va patir el mateix estigma que Salvat Papasseit. Susanna Rafart va afirmar que “Vinyoli és un poeta de vertiginosos resums vitals que el fan especialment atractiu al públic jove. La modernitat del seu llenguatge es basa en l’accessibilitat”. Rafart va proposar que Vinyoli “sigui lectura obligatòria a les escoles. O que se’l prohibeixi directament”. El I Simposi Internacional Joan Vinyoli s’ha completat amb un concert de Rafael Subirachs i Gisel·la Bellsolà i un recital de Toti Soler i Carles Rebassa. El simposi es va cloure amb un itinerari poètic pel Parc de Sant Salvador i un recital obert imultitudinari. Pel diumenge 24 d’octubre hi ha convocada una caminada popular organitzada pel Centre Excursionista Farners, amb una lectura de poemes pels llocs que van captivar Vinyoli durant els seus estius d’adolescent. A l’èxit de públic del simposi cal sumar-hi l’ampli ventall generacional dels ponents, una prova definitiva de la transversalitat de Vinyoli, que ha estat reivindicat tant per membres de la generació imparable (Forcano, Adell, Calvo o Rafart) com per la cordada de poetes d’Enric Casasses, els dos extrems d’un espectre poètic que avui es debat entre l’oralitat i l’escriptura, el cant i la narració, el solipsisme i l’hiperrealisme. El balanç del simposi ha estat tan positiu que el crític Sam Abrams ja ha llançat a Cristina Badosa, catedràtica de literatura catalana a Perpinyà, el repte de programar el II Simposi Internacional a Begur d’aquí a cinc anys. Amb tot, durant el congrés s’han perpetuat també alguns errors de percepció simptomàtics, com ara la noció que Vinyoli és encara un desconegut. Algun ponent va arribar a afirmar que només s’han venut 300 exemplars de l’Obra Poètica Completa, editada per Xavier Macià. En realitat, del volum Vinyoli (760 pàgines) se n’han venut més de 1.300 exemplars i és l’autor més venut de la col·lecció Clàssics Catalans d’Edicions 62. David Castillo i Susanna Rafart van insistir en la urgència d’editar Vinyoli en un volum de butxaca. És paradoxal que Vinyoli, un dels poetes més accessibles de la literatura catalana no es trobi editat d’una manera assequible. Cal fer-lo més assequible, sobretot per als joves i per als polítics que el vulguin llegir al Pont Aeri, i més ara que s’han adonat que citar Vinyoli fa més intel·lectual que citar, posem per cas, Miquel Martí i Pol. Un altre miratge, producte de l’eufòria natural d’aquest simposi internacional, és el de creure que Vinyoli és un poeta mundial. Malauradament no és així, i no ho serà fins que Vinyoli sigui àmpliament traduït i fins que aquests simposis siguin veritablement internacionals. No n’hi ha prou amb l’assistència d’un catalanòfil abnegat i d’una catedràtica de Perpinyà per qualificar el simposi d’internacional. Si els nostres poetes polítics, en lloc d’haver aprofitat els seus dots diplomàtics per fer-se traduir els poemes propis, haguessin parlat de Vinyoli en els seus viatges a l’estranger, potser ja hauríem tingut un congrés amb uns quants catalanòfils resseguint-nos les traces de Rilke o de T.S. Eliot en Joan Vinyoli. Un últim error de percepció consisteix en creure que Vinyoli és un poeta inimitable. Tots els indicis apunten més aviat cap a la conclusió contrària. David Castillo, jurat d’un bon nombre de certàmens literaris, ha comprovat que les citacions de Vinyoli ja superen amb escreix les de Ferrater entre els originals que es presenten als premis de poesia. Vinyoli serà emulat, plagiat i estrafet com ho han estat Carner, Espriu i Ferrater. L’onada d’imitadors és ja imparable. A partir d’ara, editors, crítics i lectors haurem d’aprendre a distingir un Vinyoli d’un carquinyoli.
Tornar