Documentació
El riu encès
El 30 de novembre del 1984 moria Joan Vinyoli. Desapareixia en una dècada en què la literatura catalana acomiadava alguns dels seus autors més emblemàtics del segle XX, alhora que es consolidava la generació de la postguerra i irrompia una nova promoció d'escriptors nascuts a la dècada dels 60. Aquell mateix any, uns pocs mesos abans del traspàs, l'editorial Empúries donava a conèixer dos llibres que Vinyoli semblava deixar com a comiat literari: Domini màgic i Passeig d'aniversari, mentre que Proa editava les seves Versions de Rilke. Ja el 1985, Empúries oferia el darrer treball de traducció del poeta que tant havia influït en la seva vida i la seva obra: Noves versions de Rilke. Precisament el 1985 va significar l'homenatge unànime de les institucions i la crítica en atorgar-li, a títol pòstum, els premis de la Generalitat, Ciutat de Barcelona, Nacional de Literatura del Ministerio de Cultura i Crítica Serra d'Or pel seu darrer poemari: Passeig d'aniversari. Vint anys més tard observem que, tot i el reconeixement de l'obra de Vinyoli, encara manca un gruix reflexiu suficient per comprendre la importància de l'abast de la seva obra i, per tant, per valorar adequadament la seva significació dins del cànon de la literatura catalana contemporània. El col·loqui sobre l'autor organitzat recentment a Santa Coloma de Farners -localitat d'estiueig del poeta, d'ampli ressò en els seus versos- ha servit per cridar l'atenció sobre la necessitat d'iniciar aquesta línia tant d'estudi com d'assaig, així com també per demostrar com la seva poesia és clarament celebrada entre un bon nombre d'autors actuals, tal com va demostrar l'alta participació de poetes a la lectura de Joan Vinyoli al parc de Sant Salvador. De fet, aquesta tasca seria vàlida també per a altres poetes destacats de la seva generació, els quals mereixerien, per la qualitat de les seves obres i el rigor de la seva actitud intel·lectual, una consideració general més àmplia. Sigui com sigui, el lector pot accedir al conjunt de l'obra de Joan Vinyoli a través del volum Obra poètica completa, que Edicions 62 va publicar l'any 2001 sota el treball d'edició de Xavier Macià. Ensems amb l'aparició conjunta per primera vegada dels disset llibres de poesia que Vinyoli va escriure entre el 1937 i el 1984, també s'hi poden llegir poemes inèdits, textos en prosa i la traducció que va dur a terme de poemes de Rilke i Nietzsche. Una aproximació més parcial es pot fer a través de l'antologia del mateix estudiós a la col·lecció Molc, d'Edicions 62. Joan Vinyoli pertany al grup de poetes i intel·lectuals que, al llarg del segle XX, va assajar d'obrir la lírica catalana als corrents simbolistes centreuropeus, especialment germànics. Si Carles Riba és l'epicentre d'aquesta actitud, Vinyoli n'és un representant destacat en assumir la concepció de la poesia com una il·luminació verbal, com un moment d'expressió del misteri a través del vers que és capaç d'unir les intuïcions del sentiment amb la pròpia vida i amb la dels altres. Aquesta concepció madura plenament i conscientment en un dels millors llibres de Vinyoli i, gosaria afirmar, de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX: El callat En l'interessant pròleg del mateix autor, i seguint els postulats de Rilke, afirma haver descobert "el sentiment o, matisant-ho més, la intuïció sentimental directa que ens fa veure immediatament la vida espiritual de l'altre com a altre i ens possibilita, per tant, per a sortir de nosaltres mateixos i lliurar-nos". D'aquí la importància del símbol mitjançant el qual el poeta "al·ludeix a una altra cosa o realitat espiritual". Per aquest motiu, per Vinyoli, "la poesia és sempre simbòlica, fins quan el poeta s'expressa en una forma directa". Ara bé, admet un matís: "De vegades el llenguatge poètic és explícitament simbòlic", la qual cosa permet parlar de poesia simbolista, pròpiament. I concep bona part dels poemes d'El callat des d'aquesta perspectiva.
REVELACIONS PREGONES
I certament el llibre és ple de poemes en què ressonen revelacions pregones, trobades del verb amb imatges que condueixen als éssers i als somnis, a la contemplació del paisatge o de les hores, al coneixement d'un mateix. Poemes com ara "Algú m'ha cridat", "El riu encès", "Orfeu", "Un amb les coses" i "El callat", proporcionen un plaer sensacional de lectura, alhora que ens posen darrere la pista d'una alta poesia metafísica catalana a través de la qual sabem que les "paraules són misteri" i que "tot es fa símbol transparent", mentre descobrim la nostra relació de foc amb les coses que flueixen, tal com ja va expressar el mestre de tots els poetes, Heràclit. Per això, Vinyoli ens confessa: "Sóc riu encès, fluint des de l'origen", en un dels seus versos en què ressona amb més força la tradició de la poesia occidental. Resulta, doncs, indubtable que El callat ocupa un lloc central en la poesia i en la poètica de Vinyoli.No tan sols per l'arribada a un estadi de plenitud de la seva concepció i praxi poètiques, sinó també per la convicció moral que el du a caminar lliure com els infants, "sentint la quasi veu que del Callat / arriba a mi, bevent el seu somriure".
LES DUES ELEGIES
Joan Teixidor, un poeta subtil i dotat d'un do finíssim per a la lectura, escriu en la imprescindible introducció al volum Poesia completa 1937-1975 que, seguint el precepte del mateix Vinyoli quan diu que "la meva poesia són records", es pot parlar de les dues elegies de l'autor: "Primerament -afirma Teixidor- hi ha aquesta boira del paisatge que t'impedeix sempre d'anar més enllà i que és el secret de tots els romanticismes. La poesia pren un to nostàlgic; tot és aspiració i somni". I, tanmateix, arriba un moment en què aquest impuls s'escola en la solitud del silenci. "Llavors -continua Teixidor- ve l'altra elegia. No hi ha manera de perdre'm en l'Obert, i intentes de refugiar-te en el petit racó que et toca [...]. A partir de Realitats hi ha tot un seguit de poemes emocionants que responen a una voluntat d'incrustació a la vida". Per Teixidor, les dues elegies coincideixen: "Al poeta, se li havia donat un somni i se li havia donat una vida, i ni somni ni vida no li eren suficients". Efectivament, a mesura que evoluciona la seva obra des de Realitats, observem aquesta oscil·lació que acaba col·locant el poeta en un conflicte moral creixent. Sap que hauria "de fer una altra vida", però no pot abandonar la sensació d'intempèrie que va caracteritzant els seus versos. En certa mesura, el concepte de devastació va penetrant en la seva poesia, tot i els intents d'aturar-la i de trobar un sentit positiu final. La lenta descomposició moral de què ens parla Vinyoli, especialment en els magnífics poemaris dels anys 70 com ara Tot és ara i res, Encara les paraules, Ara que és tard i Vent d'aram fa escruixir perquè revela, al capdavall, aquella lluita contra la pèrdua d'ideal que caracteritza una bona part de la intel·lectualitat europea dels anys 60 i 70. Ara bé, cal fixar-se en el detall que el poeta no renuncia a la seva concepció de la lírica. Parla, en tot cas, de la utilització d'"un llenguatge directe", però no s'endinsa en l'espinós camí dels realismes. En tot cas, de vegades abandona l'explicitació del llenguatge simbòlic en el llenguatge poètic i substitueix adesiara anteriors revelacions per amargues constatacions. En l'essencial, però, es tracta del mateix poeta que crea una coherència complexa en tot el seu corpus literari i al llarg de tot el seu itinerari. Un corpus, val a dir, en què ressonen, com confessa en el poema Algú que ve de lluny, les veus de Rilke, Riba, Hölderlin, Li Tai-po i Shakespeare, de qui recomana llegir "La Tempesta": "Sabrem alguna cosa / de la vida, del somni i de la mort". Més tard escriurà en la poesia "L'esfera": "I la vida / segueix fluint. Només / un somni val: / Amor i Mort". En tot cas, amb Vinyoli tenim un exemple del significat que en la lírica contemporània adquireix el poeta en un sentit pur: enfrontat radicalment a la seva capacitat de crear símbols tot mirant de fit a fit els ulls de la vida i els ulls del somni per descobrir la seva humanitat. Diu en la composició La mesura d'un home: "Sobretot si fores / pur en el pur, diré que vas donar / la mesura d'un home". El resultat és una poesia molt bella, plena tensió i de correspondències que el converteixen en un dels grans poetes catalans de la segona meitat del segle XX. Un poeta que emprèn el viatge cap als orígens de la vida enmig del fluir del món on se sent un riu encès per la il·luminació de la paraula.
Tornar