Obres
Escenes barcelonines
Escenes barcelonines agrupa les narracions que el costumista català Emili Vilanova va publicar en diferents periòdics i revistes i va reunir, després, en els següents llibres: Del meu tros, Quadros populars, Entre família, Escenes barcelonines, Monólegs i quadros, Pobrets i alegrets, Gent de casa, Plorant i rient, Col·lecció de quadros. En l'obra narrativa d'Emili Vilanova, poden distingir-se tres grups temàtics, de valor desigual. En primer lloc, narracions d'ambient oriental, petites paròdies de temes romàntics, en les que situacions i personatges es converteixen en ninots d'un grotesc no sempre aconseguit. Els noms són un simple joc fonètic d'adaptació de paraules catalanes: Alí-Babau, Mohamat-AlíKates, Zelamira, Ben-Rifat, Alí Babalá, etcètera. No hi ha, en elles, una paròdia d'autèntica transcendència. La seva finalitat resideix en la pròpia caricatura, i en les possibles conseqüències humorístiques. Més importants són les narracions de tema gitano, en les que l'observació i recreació de fets, tipus i expressions estan ja però al seu abast. Malgrat això, Vilanova no penetra en l'entranya de la seva psicologia, sinó que es limita als elements pintorescos de la seva superfície. Les narracions que dominen per la seva quantitat i temàtica són les de tema barceloní, aquelles a través de les quals la petita Barcelona menestral de fins del segle XIX es converteix en un vertader mite literari. Tot un món bigarrat de la petita Barcelona de carreters i cotxers, de vigilants i serens, de venedors ambulants, de petits dentistes, de xafarderes, de dones dominadores i homes febles, etc.., és recollit en les narracions del nostre autor amb tota el seu humanitat palpitant i densa, viva i difícil. En realitat, aquestes escenes barcelonines, en les que el diàleg domina i ofega la narració, amb la seva agilitat i finor, són simples situacions, verdaderes instantànies fotogràfiques, a través de les quals es va perfilant la realitat buscada. La psicologia dels personatges exacta en els seus límits- ve donada pel diàleg, per la situació, i una mica malgré-lui. L'única intenció a la qual apunta Emili Vilanova és el reflex d'escenes i aspectes del petit món barceloní vuitcentista, però les seves conseqüències van més enllà de si mateix. Els senzills quadros de costums, amb el seu humor fàcil, bonàs, amb les seves vetes de sentimentalisme i lirisme, sorprenen, a vegades, amb el personatge tràgic, complex dins de la seva simplicitat i ignorància. Són la realització literària, dins de la més genuïna tradició costumista del segle XIX, d'un món concret, d'autèntica personalitat, d'aspiracions immediates, senzilles i pràctiques, un mica orgullós de si mateix i un molt desconfiat i reclòs en les seves pròpies virtuts i defectes, sense concessions a la fantasia o a les altres classes socials. Tot aquest petit món quotidià, real, gairebé íntim, que oscil·la entre la tendresa i l'humor, està construït sobre una llengua plena de sorpreses i indicis. Els termes i els conceptes s'associen per una lògica interna d'humorisme viu, penetrant, ja directe, ja de matís, que transforma el seu valor recte en un altre de grans possibilitats plàstiques. Cada terme porta en potència una metàfora - d'ordre més o menys gramaticalitzat que s'actualitza inesperadament en la cantonada de cada oració o període. Entranya, en el seu més pura senzillesa, tot el procés de creació lingüística popular d'estructura intuïtiva i espontània, que, des del trampolí del sentiment, s'ordena en un corpus perfecte, penetrant, de nombrosos i acusats matisos. Els motius de la seva llengua literària són reals, directes, d'arrel biològica, i rarament d'origen
Tornar