Documentació
Seguint la ruta de Juli Vallmitjana
Després d'haver llegit les agòniques desventures del protagonista autobiogràfic de la novel·la Diari del lladre , de Jean Genet, que es desgastava pidolant, bevent o perseguint el seu amor pels pitjors carrers del Barri Xino, vaig trigar uns anys a recuperar el desaparegut carrer Migdia, en què l'oblidat Tarregada, antiheroi de la novel·la Sota Montjuïc de Juli Vallmitjana i originari d'aquell carrer, es complicava la vida amunt i avall entre el terrorífic carrer Cid -només ha resistit un tros a tocar al Peracamps- i el carrer Trencaclaus -nom popular d'Arc del Teatre, també parcialment destruït-. L'imaginari de la zona més dura ha donat algunes de les joies que els narradors barcelonins han convertit en art, des de Vida privada de Sagarra fins a El marge de Pieyre de Mandiargues. Entremig i més enllà, un llarg etcètera han convertit aquest barri amb mala reputació, però ben popular, en el més important centre literari de la Península. Poc romàntica, la piqueta comandada per buròcrates socialistes -amb mentalitat pragmàtica i amb desig de destruir per construir- va deformar aquell paisatge amb unes bones punyalades continuadores de la feina dels avions franquistes. L'oposició a la destrucció sistemàtica no ha estat en va. Com lluitar contra l'imperi immobiliari, que tant agrada als nostres polítics? La resposta la podem trobar en llibres com Homeless , en què l'inquiet periodista del diari "El País" Pau Vidal reconstrueix en una col·lecció de contes els paisatges de racons del Xino, de la Ribera, d'Escudellers i de la Barceloneta, barris que no quadren en la Barcelona dels senyors Clos i Casas. Vidal recupera un anecdotari ben sucós i es capbussa en històries que ha fet ressuscitar de llibres imprescindibles com el Barcelona de nit , de Sebastià Gasch, i Historia y leyenda del Barrio Chino , de Paco Villar. Vidal fa moure les seves criatures dins d'una escenificació que sovint esdevé un diorama, com passava en les novel·les de Vallmitjana, especialment Sota Montjuïc i La xava , que tenien el toc teatral i costumista hereu de la dramatúrgia de l'escriptor modernista. La recuperació de l'imaginari, dels bars, dels cabarets, de la gent del carrer, de les botigues de gomas y lavajes , de les pensions i d'infinitat de raconets de la Barcelona històrica són reviscuts per Vidal en unes narracions que combinen la documentació amb les històries orals. Per aquest motiu, els diàlegs tenen un paper determinant davant de la descripció i la narració. Perquè la història pugui fluir amb comoditat, el narrador busca una prosa senzilla, que llisqui bé i amb uns registres que es mouen entre els col·loquialismes i l'estàndard, sense oblidar fins i tot el valencià que utilitza algun dels personatges. Potser l'únic inconvenient apareix en certs desequilibris motivats pel desig d'explicar massa coses, per un excés d'informació. Aquest petit segrest de l'atenció del lector no contradiu el talent per haver retrobat la mina que tants escriptors d'aquí i internacionals havien explotat. Vidal s'obre pas en la nova narrativa catalana abandonant els retrats asèptics sobre l'actualitat més freda i l'autisme impersonal dels que copien per oferir un fresc ben viu sobre la decadència d'un barri que no va ser reconstruït i ampliat com el Liceu sinó que el seu destí va ser l'enderroc. Precisament del Liceu n'extreu Vidal el relat més extens del volum, ple d'enginy i amb la tècnica del dietari. Homeless acaba amb uns divertits versos satírics sobre el final dels Banys Orientals, dels xiringuitos de la Barceloneta i altres proeses dels alcaldes que van de Porcioles fins a l'empatx urbanístico-socialístico. El filó que ha trobat el narrador i periodista demostra la seva sensibilitat, que no es rendeix a la política de fets consumats de l'Ajuntament i que ens ofereix una mirada amable i tendra d'uns barris populars condemnats a mort amb l'excusa d'una concepció antiquada de l'higienisme. La mirada de Vidal és, així mateix, important a banda del fet exclusivament literari perquè demostra que les noves generacions d'artistes i escriptors salvaran les restes del barri perquè han sabut atrinxerar-se i fer-lo seu. No crec que sigui el seu Beirut sinó que llibres com Homeless constaten que la ciutat encara és viva, que les parts noves difícilment heretaran l'imaginari i que alcaldes i altres polítics passaran mentre la literatura es perpetuarà. Les pròximes i necessàries reedicions de les novel·les de Vallmitjana complementaran la lectura d'aquest interessant i sentit Homeless.
Tornar