Documentació
Identitats precàries
Anna Wulf, el personatge principal d’El quadern daurat (1962), potser la novel·la més coneguda de Doris Lessing, escriu quatre quaderns de notes al mateix temps però amb un propòsit diferent en cada cas: el quadern negre està relacionat amb el seu ofici d’escriptora; el vermell enregistra la seva militància política; el groc el dedica a les històries que s’inventa a partir de la seva experiència; finalment, el quadern blau és un dietari. Aquesta profusió de quaderns es justifica per la necessitat d’Anna Wulf de mantenir les coses separades, per la seva por al caos. L’estructura de Rubik a les palpentes m’ha recordat vagament aquesta obra de Lessing. La novel·la de Jordi Cabré consta d’un capítol zero (Rosa), quatre parts (Verd, Taronja, Blau i Negre) i un culdellàntia (Rosa) que expliquen la història d’una profunda crisi personal, la de Pau Gispert, el protagonista. (El tema de la crisi personal, de l’escissió de l’individu, del breakdown, també es troba en El quadern daurat.) Gispert, “un ésser destinat a embolicar l’ordre establert”, és un gai de 36 anys, professor de dibuix i d’història de l’art a l’escola Llevant, que acudeix al psicoterapeuta perquè l’ajudi a capejar el temporal que amenaça d’enfonsar-lo. El psicoterapeuta li recomana que escrigui un diari en fulls de colors diversos, segons les emocions. Una veu narradora que no correspon a cap personatge i la veu del mateix Gispert tal com es deixa sentir en aquest diari ens permeten de resseguir el “llarg crescendo d’èpoques de canvi” que constitueix la seva vida: la rebel·lió adolescent i la sortida de l’armari, les afinitats polítiques (del comunisme fins a l’anarcopromiscuïtat), l’amistat íntima amb Raimon Vinyals, galerista que té la dèria de Gauguin, algun amor fracassat… L’última etapa d’aquesta metamorfosi transcorre a l’escola Llevant, espai que Cabré emplena amb alguns personatges relativament complexos (com el de Xavier Canals, que li serveix per desacreditar el nacionalisme de vol gallinaci, o el de Sílvia Pijoan, que respon al perfil de la femme fatale creada per la fantasia masculina), i d’altres que requereixen un sol traç, sempre encertat (la figura de Riba, el professor d’informàtica, per exemple, o la tènue presència dels “fantasmes”, és a dir, de la mainada de l’escola, gairebé invisible entre uns professors absorbits en les seves pròpies cabòries). La metamorfosi de Pau Gispert es pot llegir com una confirmació del caràcter inestable de la identitat i, sobretot, de la identitat sexual, com una afirmació que tota vida digna de ser viscuda implica canvis de rumb per intentar acostar-se a “la platja de la felicitat”. El culdellàntia que tanca la novel·la és un missatge electrònic en què Vinyals compara Gispert a l’hibiscus sauvage: “És una flor que creix en arbustos i que al matí apareix de color groc, a la tarda es tenyeix de taronja i quan arriba el vespre ha canviat a vermell, per morir-se i caure a terra, i ressuscitar l’endemà”. L’hibiscus sauvage suggereix a Vinyals “l’absoluta legitimitat dels canvis, en una vida que és tan curta”. Aquest és el nucli de saviesa moral que la novel·la conté. La història de Rubik a les palpentes satisfà plenament el requisit d’excitar l’interès del lector. Ara bé, al marge de la història, del simple relat dels fets, la novel·la també sol·licita el nostre interès des d’angles més inesperats: per la reflexió sobre la bellesa que punteja els diàlegs entre Gispert i Vinyals o per la tendència de Gispert a veure el món a través de l’art, a associar les persones amb els colors. Com ja va demostrar a la seva novella anterior, La pregària del diable, Cabré exigeix a la llengua el punt de tensió necessària per construir una prosa àgil, molt eficaç. D’altra banda, la prosa de Rubik a les palpentes sap nodrir-se de tota mena de discursos, tant si provenen de l’alta cultura (un vers d’Auden o de Josep Carner, una frase de la Lolita de Nabokov…) com de la cultura popular (des de John Lennon als Sex Pistols, passant per Pink Floyd). També cal dir que, a diferència del que passava a La pregària del diable, la prosa de Rubik a les palpentes a vegades (molt rarament, tot sigui dit) cau en la trampa d’agradar-se massa a si mateixa. Per això arrossega el llast d’algun adjectiu forçat, d’alguna filigrana innecessària. Auden creia que el nostre judici sobre un autor establert no pot ser mai un judici purament estètic, ja que cada llibre que publica ens interessa d’una manera personal, per tractar-se de l’obra d’un individu que ha passat a formar part de la nostra biografia. Després de llegir La pregària del diable i Rubik a les palpentes, estic encantat que Jordi Cabré es vagi fent el seu racó a la meva
Tornar