Documentació
Verdaguer als joves
L'inici de l'Any Verdaguer s'inaugurà amb una gran nevada que donava un sentit immediat al vers del poeta: "Lo Canigó és una magnòlia immensa". I la flor va davallar fins a la plana com un homenatge natural. Qualsevol persona que contempli aquest massís dels Pirineus en recorda les paraules, Marià Manent les evocava en el seu dietari. Josep Pla, més interessat pel Verdaguer prosista, reconeixia el valor del poema escrit al llarg de cinc anys i la fascinació que exercí ben aviat entre els rossellonesos, pels quals aquell paisatge només havia despertat una certa curiositat científica. Tal com ha succeït amb el Mont Ventoux després de l'ascensió de Petrarca, el Canigó va lligat ja per sempre a la llegenda cantada pel poeta de Folgueroles.
Amb tot, si revisem la recepció del nostre clàssic, comprovem que la seva imatge controvertida ha fet minvar l'objectivitat vers l'obra. El mossèn que complia amb el seu ministeri escrivint dotzenes de poemes religiosos era l'artífex també d'un poema pagà i excessiu com L'Atlàntida. I d'aquest conflicte ell mateix en buscava les causes: "Per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar". Però en el mateix riu de contradiccions, incorporava el talent per la llengua, l'efectivitat d'un lèxic amplíssim que prenia volada en el seu millor poema èpic, Canigó, per convertir-se finalment en el més important representant de la Renaixença. Pere Gimferrer es preguntava si Verdaguer havia de ser el nostre Whitman: és cert que hi descobrim un semblant impuls oceànic; al seu torn, tanmateix, el prosista empordanès parlava de l'esforç perdut del geni de la llengua des d'un punt de vista modern; i Riba li discutia la penetració intel·lectual que cal a la poesia. El mite i l'obra s'han superposat i, a pesar del valor innegable, ha costat de llegir-la des del rigor crític. Això ja ho denunciava el mateix Carles Riba en la celebració del centenari de la naixença: "Entorn d'un nom i d'una obra, no hi podria haver més d'un ingenu orgull col·lectiu fent de cobertura i defensa contra el temps; estic per dir contra l'examen".
REINTERPRETACIÓ
Ara, en el centenari de la seva mort, cal pensar que s'ha fet alguna cosa més per modificar aquella perspectiva. Verdaguer roman: no podem oblidar la reinterpretació que n'han fet un Casasses, un Perejaume i una Júlia Zabala. Tot i que, tal com afirmava Isidor Cònsul en les pàgines d'aquest diari dies enrere, els homenatges al poeta potser no arribaran a ser suficients per recuperar-lo adequadament, el cert és que els estudis actuals van en aquesta línia. I els grans poemes, l'ambició dels quals ha representat un regal per a la nostra literatura, comencen a ser accessibles en edicions exigents i a l'abast. Només així pot apreciar-se el treball que representa bastir una llengua del no-res.
L'única manera d'accedir als clàssics és llegint-los. I si vénen ben acompanyats millor. L'antologia presentada per Isidor Cònsul permet un acostament clar a la figura i l'obra del poeta. Amb la voluntat de constituir una eina d'estudi, aplega textos en prosa i en vers, que acompanya d'explicacions i notes. El llibre és un model d'aquesta voluntat: ¿per què cal llegir Verdaguer?, pregunta Cònsul; i en dóna tres raons: perquè és el pare del català modern, perquè és l'escriptor més important de la Renaixença, i per ser considerat el poeta més important de la literatura catalana contemporània. Als justos motius exposats, s'hi afegeix una tasca compiladora que és aclaridora i progressiva de l'evolució vital i literària del poeta. Així, sense ofegar els joves lectors, l'antologia es divideix en set capítols que contenen una breu introducció teòrica i proposen els textos per al treball escolar. A més, els joves i les joves agrairan les especificacions lèxiques que les notes ofereixen. Cònsul, a banda de ser un expert en l'obra de Verdaguer, coneix bé les necessitats del públic no especialitzat i fa una tria encertada: els fragments que millor poden explicar les diverses facetes del seu autor, capellà polèmic, viatger infatigable, descriptor finíssim de topografies pròpies i llunyanes, i traductor de Mistral. Segurament no els resultarà fàcil d'entendre la poesia mística. Per això l'antòleg la situa, en justifica l'excés i, a vegades, el desequilibri, i n'aporta les mostres més rellevants, que sempre valen una lectura detallada. És possible que els joves no s'endinsin més per aquests viaranys, però els servirà l'esforç per gaudir després del tast de Canigó, i ser de cop els nois que abandonen la guàrdia amb Gentil per descobrir la bellesa d'una toponímia riquíssima i propera. Que aquesta mena d'antologies comenci a ser normal és un bon símptoma. És segur que Víctor Hugo tindrà més actes rememoratius que Verdaguer, però l'homenatge de veritat passa per acostar la poesia als seus primers lectors.
Tornar