Documentació
De l'Any Garcés a l'Any Verdaguer
Encara no s'ha acabat un any, literari, el del centenari del naixement de Tomàs Garcés, i ja en comencem un altre, dedicat a commemorar el centenari de la mort de Verdaguer. Tots dos poetes convisqueren menys d'un any en aquest món. Però Verdaguer, diríem en termes d'avui, va morir jove. Quinze o fins o tot vint anys més de la vida haurien estat normals, com Guimerà, Oller i Ruyra, i aleshores el poeta de Folgueroles hauria pogut llegir encara Vint cançons, el primer llibre de Tomàs Garcés, publicat a les darreries del 1922. M'ha plagut, un moment, de lliurar-me a un exercici de ficció crítica. Què hauria dit l'autor de Sant Francesc de la poesia idíl·lica, tan musical i musicable del jove poeta barceloní? M'adono que és del mateix any 1922 la reivindicació crítica de Verdaguer per Riba, i em fixo en un passatge del pròleg a la seva antologia verdagueriana. Diu Riba que Verdaguer "en les seves obres idíl·liques havia creat en català una cosa que no té preu: l'estil literari tendre fet de les locucions i les imatges de màxima irradiació afectiva, que duien una vida intensa i arraconada dins la casa i dins el folklore". A continuació vénen els primers versos de L'hostal millor, el poema que exemplaritza aquella afirmació i tot el comentari. Gosaria conjecturar, doncs, que a Verdaguer les cançons idíl·liques de Garcés, salvant-ne el caràcter profà, li haurien plagut. Perquè, a més, el poema adduït per Riba és el darrer Verdaguer (datat menys de cinc anys abans de la mort del peota) encara mal conegut, segons digué Ricard Torrents, a propòsit de l'aparició d'un inèdit tan notable com Brins d'espígol. Aquest Verdaguer tardà que Riba ja no pogué veure corrobora la seva tesi. Més seriosament: no he vist prou remarcada en l'Any Garcés la relació que pogués tenir la joia viva, però continguda i acabada, de la seva poesia juvenil, amb el vessant idíl·lic de Verdaguer. Al llibre d'Albert Manent Tomàs Garcés, entre l'avantguarda i el noucentisme, l'aportació més definitiva, fins ara, d'una celebració estimable, potser una mica tímida, del centenari del poeta d' El somni trobem (pàg. 49) que Rossend Llates en les seves memòries Trenta anys de vida catalana (1969) tot l'encant del Garcés periodista de quan tots dos escrivien a "La Publicitat" deia el següent: "Tomàs Garcés, en el seu Carnet de lletres, definia l'horitzó de la nostra literatura en marxa, restablia el culte a Mossèn Cinto i, finalment, lliurava una batalla contra la inflor i l'embús". En aquest comentari del nom popular de Verdaguer, tot accentuant l'efecte de contrast entre dues èpoques, d'estil i fins i tot d'estètica, allò que de fet assenyala, em sembla, és una afinitat de fons entre dos poetes tan llunyans. Aparentment, Josep Sebastià Pons, amic i com un germà gran de Garcés, se les havia també amb les aparences. La seva declaració que Canigó "era una obra aparentment eixida de la nostra terra" (es referia a les comarques catalanes que ara anomenem Catalunya Nord) i la constatació que "els rossellonesos es desentenien d'aquella obra monumental", així com la seva creença que "tret de la cançó popular, no existia llavors, ni s'hi pensava, una prou segura unitat en la lírica de les dues vessants pirinenques" exposen l'enunciat del que fou per a Pons, escriptor migpartit, un greu problema. És aquest: que del sud ("de Barcelona", deia ell) li venia una lírica ben agençada, culta fins a l'arbitrari, o sigui pròpia de les literatures nacionals contemporànies. Però ell es delia per la cançó popular, amb el seu llenguatge "que respira i camina", i tota la dignitat d'una literatura regional. Fins que, evitant haver d'obrir camí "entre dues cultures diferents" -dit amb paraules seves- l'arribada, un dia de finals del 1922, a Montpeller, de l'aplec de Vint cançons. Li portà la solució natural del problema.
Crec que això és important. A partir de Vint cançons, el gran poeta rossellonès ja podia llegir Verdaguer amb més tranquil·litat i els "registres menors i mitjans" que admirava de Canigó. Tomàs Garcés ofereix un espectacle del paisatge i un sentiment de l'amor provinents d'un nom de ciutat que compartia l'ambient de premeditació de la penya del Continental i l'airejada intuïció de Salvat-Papasseit. Quan Pons s'expressava en els termes esmentats en prologar-li, amb prou deteniment, el volum Obra poètica, Tomàs Garcés ja havia publicat (1961) nou llibres de poesia, el darrer dels quals era aleshores Viatge d'octubre. Clou el llibre un apèndix format per quatre pròlegs a obres seves que el poeta volgué reproduir: de Carles Riba, Maurici Serrahima, Joan Triadú i Jaume Bofill i Ferro. El meu pròleg és el de la tercera edició (1949) de Paradís, llibre, d'una joventut madura, que Garcés publicà l'any 1931. Reconec ara que aquell pròleg s'inicia amb una argumentació una mica arriscada. Hi ha, d'una banda, un planteig històric de la poesia catalana el qual podia potser desplaure el poeta i, a més, hi ha alguna referència que no devia agradar la censura. Situo Tomàs Garcés en un punt mitjà de la cursa feta per la poesia catalana entre la mort de Verdaguer i la mort de Rosselló-Pòrcel. Entre dos extrems, doncs, però relacionat amb tots dos, sobretot, és clar, amb el precedent verdaguerià. Evoco el fet de la immensa devoció popular que es manifestà a l'enterrament de Verdaguer i, en contrast, la vetlla íntima, trenta-sis anys després, de les despulles del jove poeta mallorquí. Assenyalo, finalment, que la poesia de poetes com Tomàs Garcés (Marià Manent, Joan Llacuna), poetes més del murmuri que del cant, "vénen pel mateix camí que alguns dels prodigis verdaguerians, que moltes de les gràcies carnerianes i que un fil finíssim de poesia popular [...]". Així ho veia jo, a vint-i-set anys i des d'Anglaterra, l'any 1948.
Al cap d'uns mesos, el 8 de maig del 1949, Garcés m'escrivia una carta en la qual em donava una notícia que, per a mi, havia de portar cua. "Vaig suggerir el nom de vostè al senyor Cruzet per a un volum de la Selecta: una antologia poètica dels primers cinquanta anys del segle. Podria encarregar-se'n vostè i ho faria admirablement". No em consta que Garcés es penedís mai d'haver fet aquest pas. Ni ell ni l'editor no van intervenir en l'elaboració de l'obra. Els problemes amb la censura, greus, i amb la crítica no els van portar tampoc a fer-me cap retret. Era l'aire del temps. No em puc estar de revelar un altre fet esmentat a la mateixa carta, malgrat que no vingui prou a tomb. Garcés escrivia a continuació: "Per altra banda, el Sr. Cruzet ha vist una carta de Josep Pla dirigida al senyor Nogués [el poeta Cèsar Nogués] en la qual es parla d'una antologia de contes que vostè prepara" (cosa que jo feia pel meu compte) i afegia que també podria anar a la Selecta. Al cap de poc m'arribaven, via Cèsar Nogués, unes galerades de Coses vistes que Pla havia encarregat a cuita corrents, que m'enviessin. Viure i veure, per dir-ho com Tísner.
Sí que vaig comentar amb Garcés, però, que la meva antologia començava amb Verdaguer. M'aprofitava del fet que el llibre Aires del Montseny, magnífic, havia aparegut l'any 1901. El primer capítol es titula "Verdaguer", encara i comprèn, a més de la introducció crítica i biogràfica, tres poemes, un d'ells, cabdal, "Records i somnis". Garcés hi va estar d'acord, tot i que la Selecta ja havia publicat l'antologia de Rafael Tasis, de Llull a Verdaguer. Tots dos poetes, Verdaguer i Garcés són prosistes eminents. Tots dos, d'altra banda, han tingut per a la seva obra poètica una excel·lent relació amb la música. Relacionar-los en aquest doble centenari no em sembla cap quimera. Garcés, com registra Albert Manent, havia après de petit versos de Verdaguer de memòria. Al Quadern de la Selva (1948-1949) centra el seu Record de Colip en uns versos, els darrers, de L'emigrant: un pes el primer vers, diu Garcés, un sospir el segon. El poeta tenyia la felicitat de melangia i la melangia de felicitat, com el pes de la mort i el sospir de la vida.
Tornar