Documentació
L’any del mossèn
Sota l’ombra dels fastos guadinians acaba de començar l’altra gran efemèride de l’any, el centenari de la mort de Verdaguer. En realitat, l’aniversari s’escau el mes de juny, però l’editorial Tusquets ja ha deixat anar, més que el tret de sortida, tota una canonada: la nova col·lecció de la casa, que dirigeix Toni Marí, ha presentat aquesta mateixa setmana “En defensa pròpia”, el recull d’articles que mossèn Cinto va publicar a la premsa barcelonina entre 1895 i 1897 per defensar-se de les greus acusacions de robatori i bogeria que li van amargar els últims anys de vida. Editats i presentats pel professor Narcís Garolera, els escrits d’En defensa pròpia (que n’inclou sis d’inèdits) són sens mensa de dubte un dels apartats més interessants de tota l’obra verdagueriana, “una fita cabdal pel periodisme català”, en paraules de Garolera
A partir d’aquest llibre (i amb el recent precedent de l’antologia “Els bordons de l’arpa, a càrrec d’Isidor Cònsul per a l’editorial Proa) i amb la ciutat de Vic com a epicentre, els pròxims mesos s’aniran fent públiques altres aportacions per conèixer millor l’obra d’un poeta de llegat controvertit, ja sigui la continuació de l’Obra completa que va engegar l’editorial Eumo de Vic ara fa sis anys com les noves edicions de Garolera (en prepara mitja dotzena). Entremig, el 10 de junt, data de la mort, s’inaugurarà també a Vic la gran exposició que la Biblioteca de Catalunya prepara com a acte central de l’anomenat Any Verdaguer, que es traslladarà a Barcelona passat l’estiu.
Completen el programa, a més de múltiples recitals de poesia a Osona, Barcelona, Banyoles i Ripoll, el muntatge teatral SumVERmis Verdaguer o fals, la cantata Oda a Verdaguer de Salvador Brotons i l’espectacle de música tradicional de Jaume Arnella, La Nova Euterpe i Els Tranquils sobe textos de Verdaguer, tots tres a Vic.
“Explicaré, fil per randa, les tentatives d’agafar-me, les traicions de persones estimades, ma passió, en què, com en la del bon Jesús, no falten acusadors, sobetot dels qui tiren la pedra i amaguen la mà; falsos testimonis, sacerdots, escribes i faritzeus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me; amics que fan lo paper de Judas, i parents que fan lo paper de Caïm. Aixecaré algunes caretes hipòcrites, mostraré los mòbils vils i baixos, l’enveja, l’odi, l’interès, la mala llengua i el mal cor d’uns i altres; i, en fi, les passions que juguen en ordit de la negra trama de mon desterro i persecució.”. Així d’explícita és la intenció, i així de decidit el to, que impulsa el gran poeta de la Renaixença, el creador de la poesia catalana moderna, el venerat guanyador dels Jocs Florals, a protagonitzar un dels episodis més morbosos i desagradables de la història del periodisme català, a finals del segle XIX (i no és sis anys abans de moror-se), recollit ara per primera vegada íntegrament per Narcís Garolera al volum En defensa pròpia.
El conflicte va esclatar el 17 de juny de 1895 en forma de comunicat adreçat a Verdaguer a “El Noticiero Universal”, on anunciava una sèrie d’escrits per reclamar justícia davant la “iniquitat” de què era víctima. Els Pilats, Judes i Caïms a què al·ludeix el celebrat autor del Canigó no són sinó Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, Josep Morgades, bisbe de Vic, Narcís Verdaguer, polític de la Lliga Regionalista i cosí germà del poeta, i Jaume Collell, eclesiàstic i periodista i fins aleshores també amic íntim de Verdaguer. Les acusacions que van irritar l’autor de l’Atlàntida fins al punt de provocar un escàndol majúscul a la societat catalanes referien als deutes contrets pel sacerdot durant 17 anys que va fer d’almoiner del marquès (culminats amb la ruïnosa compra de Vallcarca) i a la participació en nombrosos exorcismes contra el parer de la cúpula eclesial. De fet, l’inici d’allò que la cúria va considerar actituds sospitoses del capellà es troba de viatge a Terra Santa de 1886, a conseqüència del qual Verdaguer va extemar la seva dedicació sacerdotal, incrementant les hores de confessionari i sobretot augmentant els ajuts econòmics a persones necessitades. La corrua d’aprofitats que van començar a envoltar l’almoiner van acabar per preocupar sobremanera el marquès de Comillas, amoïnat per l’estat d’un palau del qual era absent la major part de l’any. Tot plegat va donar peu a diversos intents de Morgades i Collell d’arraconar a Verdaguer de la vida pública, des de retirar-lo “temporalment” al santuari de la Gleva fins a enviar-li la policia a casa, inclosa la retirada del permís per dir missa (única font d’ingressos per un capellà) o la invitació a recloure’s en un sanatori mental per sacedots. Però mossèn Cinto no tan sols va desafiar els seus superiors sinó que va donar dimensió pública a l’enfrontament enviant al diari “La Publicidad” dues sèries d’articles (“Un sacerdot calumniat” i “Un sacerdot perseguit”) en què, segons Garolera, l’escriptor desplega una sèrie impressionant de recursos literaris, el punt clau dels quals és “l’ús d’una llengua viva, natural, culta i popular a la vegada, desusada fins aleshores en un mitjà de comunicació català” (no oblidem que “La Publicidad” es publicava en castellà). En total, doncs, el volum aplega els 11 i els 26 articles de cada sèrie, més uns altres sis que no van arribar a sortir perquè les parts en conflicte van fer les paus després que el bisbe Morgades li retornés a Verdaguer les llicències eclesiàstiques. En defensa pròpia també inclou la bre “Retractació” que va posar punt i final a l’enfrontament. Mossèn Cinto va morir quatre anys i mig més tard.
“La majoria d’estudiosos del drama verdaguerià”, explica Garolera la pròleg del llibre, “han menystingut, més enllà de l’interès biogràfic o polèmic, la vàlua periodística dels articles de l’escriptor”, i tot seguit enumera les raons per les quals cal posar aquest libel de gran violència verbal al costat d’obres de reconeguda qualitat literària com Excursions i viatges o Dietari d’un pelegrí a Terra Santa: “Les imatges i metàfores com a mostra de la seva perícia literària, el recurs reiterat a la interrogació per implicar el lector, la comparació hiperbòlica exagerant aspectes de la seva situació personal o la invocació divina”. El resultat de la posta en joc de totes aquestes estratègies poden arribar a ser passatges com aquest, quan mossèn Cinto es presenta com a víctima d’un conspiració. “Quin zel per cercar tares, tobar defectes i desenerrar dites i fetes de sos germans tenen certes persones!” “Quina habilitat en ridiculisar al pròxim, endevinar sos pensaments i tòrce’ls a son voler, en donar cos a suposicions i cos i ànima als somnis de ses febroses fantasies per tirar-lo a terra! ¡Quin art té per fer lo mal certa gent posada per fer i practicar i ensenyar lo bé! ¡Quin odi tan verinós brolla de certes ànimes que, havent sigut consagrades a Jesucrist, deixen perdre la caritat que és la seva marca i la senyal de sa consagració!”; o aquest altre, on al·ludeix a la cobdícia dels seus adversaris com a causa de la baralla: “De bona gana faria holocauste de ma inútil persona en l’altar de Jesucrist, que morí per tots nosaltes, mes no en l’altre de vedell d’or. Sacrificar-se per posar aprovació i lo segell a una obra d’infàmia seria una infàmia més grossa encara; seria coronar una altra iniquitat. Fóra sacrificar la justícia en ares de la injustícia: la veritat als peus de la mentida, la ignocència als peus de la calumnia vil”.
La intensitat i la durada de la persecució a què va ser sotmès l’antic almoiner del Comillas, és a dir, l’acusació continuada de bogeria, que, segons Narcís Garolera, “l’afecta en el més pregon de la seva personalitat, com a sacerdot i com a escriptor”, converteix les pàgines d’En defensa pròpia en una lectura sorprenent, comparada amb poemes com ara Canigó o les Flors del calvari, i alhora angoixant, on fins i tot hi tenen cabuda diagnòstics mèdics sobre l’estat de la salut mental de l’interessat. De fet, és la qüestió per a tots els implicats en l’afer que anys més tard el cantant i psicòleg Delfí Abella es va pendre la molèstia de fer-li una anàlisis psicopatològica a Verdaguer a partir d’aquells escrits, per concloure que mossèn Cinto “sofrí un trastorn paranoide reactiu [...], que no representa cap detriment per al seu prestigi immarcescible i que, en canvi, limita la seva responsabilitat”.(Mossèn Cinto vist pel psiquiatra). De la lectura de les peces recopilades per Tusquets, Abella n’extreu les següents característiques del litigant: sobrevaloració emotiva dels seus actes; extraordinària agressivitat en els atacs i les acusacions, en contrast amb la mansuetud i la timidesa habituals; actitud rebel i obstinació en una posició escandalosa, inconcebibles en un sacerdot molèdic i en un escriptor de fama internacional; aliança amb persones d’idees preogressistes, abans rebutjades i criticades per ell mateix; la incompresnsió de què fou víctima per part de tothom; i possibilitat que el conflicte es convertís en bandera de la llibertat, davant la injustícia i l’opressió dels poderosos. “En resum”, conclou l’analista, “la reacció desproporcionada de Verdaguer en relació amb els esdeveniments que la desencadenen fou degut a la predisposició al desenfocament i la desmesura en tot allò que afectés la seva personalitat, làbil des del punt de vista emotiu”. Només així s’explica que algú que ha escrit versos tan lírics com els dels Idil·lis i cants místics es despengi amb planys tan terrenals com aquest: “Lo marquès un dia es llevà de mal humor i se girà contra lo superior també; l’un se girà contra lo superior també; l’un m’ensenyà la porta, l’altre la crossa; l’un amb mon salari me prengué el pa del cos; l’altre amb llicències me prengué el pa de l’ànima; l’un me privà del benifici, l’altre de l’ofici ¿Serà que el marquès participa de la jurisdicció episcopal? Ja sabia que qui té diners fa sos afers, però creia que això era aplicable solament a les coses del món, no a les coses sagrades de la Iglésia”.
A pesar del dramatisme i la virulència del to, Garolera, professor de Literatura a la Universitat Pompeu Fabra, subratlla que Verdaguer era per damunt de tot un escriptor i que “les dues sèries en què aparegueren els articles a la premsa fan pensar en una estructura prèviament decidida per l’autor. No crec pas que fos casual, aquesta narració continuada dels fets. Verdaguer degué preveure aquesta continuïtat abans d’enviar al diari la primera de les col·laboracions”. “A diferència dels de la primera sèrie”, continua Garolera, “que no duen cap títol aclaridor del contingut, els de la segona van tots encapçalats amb un títol, en algun cas seguit d’un epígraf al·lusiu. A la primera sèrie els articles formen una mena de relat únic; a la segona constitueixen unitats més independents, són més ideològics i tenen un to més dur”. No es pot negar que l’Any Verdaguer comença fort.
Tornar