Documentació
L’any del mossèn: “Tu baixaràs a reposar amb mi”
Cent anys després de la seva mort patètica i multitudinària: ¿què en queda de Mossèn Cinto? Ha desaparegut pel forat de la claveguera domèstica. Ha desaparegut el capellà innocent que va encendre una inesperada flama literària als ullets de diverses generacions de catalans que sabien poesies seves de memòria. Ha desaparegut el primer escriptor català de projecció popular (potser el segon: si és que Llull ho vaser). Un forat negre ha engolit fins i tot el record de les anècdotes més reveladores que va protagonitzar: el moment, per exemple, en què el noi galtavermell va enamorar amb barretina i vestit de pana els venerables acadèmics per als quals la llengua catalana literària no era més que un homenatge -polit i dominical- a una idea del passat. També ha engolit la claveguera el Verdaguer protagonista del primer enfrontament entre burgès català aparentment il·lustrat i l’escriptor de talent (un plet que s’ha repetit a cada generació des d’aleshores: el mateix plet que van sofrir i teorizar els modernistes, que va provocar la fugida de Carner, d’Ors, que Riba -silent, però irritat- va aguantar, que Sagarra va conjurar, que l’indestructible Pla va trampejar, que Ferrate va blasmar i que ha perviscut fins avui, gràcies a aquest nacionalisme que protegeix només els escriptors que s’avenen a ser-ne funcionaris, als quals imposa un domni gairebé tan despòtic, garrepa i reticent com el que va imposar el limfàtic Marquès de Comillas).
Pel forat de la claveguera domèstica s’ha escolat, sense deixar marques visibles en l’imaginari català present, aquell fantasiós sacerdot de formació vigatana que, armat d’un talent lingüístic fenomenal, va protagonitzar, gairebé sense adonar-se’n, el pas, ciclopi, però subtil, que va de la poesia romàntica funeral a la literatura romàntica fundacional.
No és que se n’hagi perdut memòria, de la formidable operació Verdaguer: és que no interessa a ningú. Verdaguer va saber sumar molt per construir el seu model. Partia d’una llengua rural, sòlida, consistent, que va enriquir amb una orella molt fina i atenta, a tot arreu on anava. Coneixia una mica, en segon lloc la tradició medieval. Va saber extreure petroli del llatí capellanesc que va aprendre. Dominava, encara, la música i l’expressivitat de la poesia tradiconal i va saber trenar-la amb la músic dels versos francesos cultes. Tenia un do exquisit per destil·lar l’efecte expressiu de la topografia i la geografia. I una indiscutible dèria pels efectes grandiloqüents, típics del romaticisme més decordat. Amb aquest bagatge va construir un model que cosia populisme i subtilitat, volada d’àliga i de colom. Amb una sorprenet barreja d’instint i de càlcul, Verdaguer va suggerir el més important: que en català es podia escriure com en francès.
Verdaguer no podia ser de cap altra manera Baudelaire, però es va acostar prou a Victor Hugo. Després d’ell, si més no la versemblança de la comparació era possible. Abans d’ell era més que impossible: era impensable. No cal recordar que, a la llengua catalana, reduïda als usos familiars o socialment desprestigiats, li faltava de tot, quan Verdaguer va aparèixer. Li faltava el pòsit d’una cultura que, com la francesa, tenia al darrera monstres de l’alçada de Ronsard, d’un Racine o (ja que parlem d’un catòlic) d’un Pascal, ente desenes d’autors decisius i consistents. A diferència de la llengua francesa, a la catalana li faltava, per altra banda, el bull de les grans biblioteques, de les legions de lectors, dels llibreters i periodistes literaris, dels milers d’aplicats escolars que aprenien des de ben petits a degustar el ritme destil·lat del vers alexandrí. Li faltava, encara, a la llengua que Verdaguer va tobar, el complement dels estudis acadèmics, les imponents biblioteques, la severa i ordenadora tradició filològica. Li faltava de tot, a aquella llengua que, per un rar accident, encara respirava, artificialment assistida, quan Verdaguer va començar. Li faltava de tot, però mossèn Cinto, sense més formació que la que es podia obtenir al seminari, amb l’ajut, això sí, d’un parell de filòlegs (Milà, sobretot), va demostrar que la llengua que els poetes floralescos enllustraven per conduir-la més dignament els funerals podia ser una llengua com la francesa. De l’empenta d’aquell inexplicable conjunció d’instint i talent, la cultura catalana escrita n’ha viscut fins a dos dies.
Fins i tot els avantguardistes admiraven l’obra de Verdaguer. Tota la tradició literària que arrenca d’ell, el contempla amb agraïment, respecte o veneració. Joan Maragall n’elogia el doll colossal, però també materialista, sensual, colonització del paisatge. Carner i Foix, per camins diferents, li deuen la possiblitat de construir sobre el seu fonament els jocs d’artifici més brillant. Pla, que passa amb respecte, però a gran veocitat, per damunt de la fumèrria mística, entén, a distància, el gran desplegament retòric de la,poesia verdagueriana. Però sobretot s’interessa per la prosa del mossèn: “insuperada, magnífica” (i el nas de Pla, una vegada més, no falla). I fins Gabriel Ferrater, malgrat el corrossiu salfumant que gastava, i després de recordar que no hi ha mística, en Verdaguer, sinó tot just catolicisme convencionalment conservador, i després, encara, d’explicar que potser no és possible llegir-se’l sinó només espigolar-lo, s’entreté a glossar el misteriós lirisme i les estranyes il·luminacions líriques que l’ingenu poeta es treia del barret de capellà.
“Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra”. Fa anys que el campanar de Verdaguer ha caigut. Una de les característiques de la cultura catalana és que arriba sempre tard. Ara tenim tota mena d’acadèmies, hi ha milers d’aprenents a filòlegs, hi ha biblioteques, llibreters, i molts escolars amb possiblitat d’aprendre a degustar els alexandrins. Pero, a la fragilitat congènita de la llengua i a la feblesa constitucional de la cultura catalana, s’ha de sumar el desgavell cultural contemporani. El descrèdit del cànon, la pressió uniformadora del mercat, la dictadura de les audiències, la crisi de la lectura no estrictament suggestiva, el cltiu de la indiferència, la pressió de la imatge, el registre pràcticament únic de l’humor consolador i, en fi, un llarga llista de constants vitals contemporànies que situen la tradició literària molt a prop de l’abocador d’ecombraries. No és Verdaguer, tot sol, el que s’ha perdut pel forat de la clavaguera. Hugo, Ronsard o Racine no trigaran pas gaire a seguir-lo.
Tornar