Documentació
Verdaguer o el sentiment de pàtria
Altra vegada i com sempre, Verdaguer actua com a signe de contradicció. D'un temps ençà, per exemple, hi ha una tendència bastant accentuada i sovint recalcada amb arguments diversos, a evitar de parlar de pàtria. Però Verdaguer, que no patia d'aquests escrúpols, va decidir titular senzillament Pàtria, expressament, un dels seus millors llibres, una mena d'antologia pròpia de la seva poesia dedicada a tot allò que per a ell era la pàtria. El seu concepte de pàtria era molt ampli, però podríem dir que era, posats a la terra com a homes i ell com a poeta, allò que ell, com a sacerdot, esperava per al cel. Ell mateix ho diu en una carta a Collell, des de Comillas, on havia anat a parar un estiu, a contracor: "A mi sols m'inspiren lo cel i els aires de la pàtria". Aquest essencial abrandat i sòlid arrelament del poeta a la seva llengua i a la seva cultura, que són exactament les nostres i que avui com ahir ens dignifiquen hauria de ser la raó primera d'homenatjar-lo en aquest centenari de la seva mort.
UN ACTE DE JUSTÍCIA
És molt oportuna, per tant, i un acte de justícia, la publicació ara de Pàtria, a cura d'un expert i fervent verdaguerià com és Narcís Garolera, en una edició de caràcter divulgatiu (cosa que convenia) però fidel reproducció de la primera edició (1888), l'única que aparegué en vida de Verdaguer. A part la presentació o breu estudi preliminar de Narcís Garolera, precedeix el recull el pròleg de Jaume Collell que fou suprimit en tot d'altres edicions durant el franquisme, per causes de tipus taxatiu o per motius cautelars. També pot ser que, al capdavall hagués fet una mica de mandra de publicar-lo o no s'hi hagués volgut donar importància, que de tot hi ha a la nostra particular vinya del Senyor -en contradicció, en aquest cas, amb el fet que fou Verdaguer mateix qui demanà el pròleg al canonge, tot i saber molt bé que tractava amb un personatge a qui ell mateix en una carta havia dit: "Ací uns diuen que et desterren i altres que et fan bisbe; no sé què seria pitjor per tu"-. Fins i tot, Mistral, tot felicitant Verdaguer per Pàtria, no es va estar de referir-se al pròleg de Collell, a qui qualifica de "très vaillant" i al pròleg de "très sage" i d'excel·lent. Com assenyalà Josep Junyent i Rafart en el seu llibre sobre Collell, aquest escrit és datat deu dies després dels Jocs Florals de 1888, els de l'Exposició Universal de Barcelona. Junyent dedicà cinc pàgines amb notes a l'anàlisi i a la dissecció rigorosa d'aquest pròleg, que ara torna a la llum gràcies a aquesta edició de Pàtria. Verdaguer havia demanat al seu amic que posés al llibre "quatre mots calentonets de pàtria". Aquí els tenim, des d'aleshores. Que el lector actual, si pot ser desacomplexat, en destriï ell mateix el gra de la palla i n'extregui les conclusions pertinents, tant del que diu Jaume Collell com, també, del que Collell escriu sobre el conjunt de les accions del catalanisme d'aquells anys i de les de Verdaguer mateix, resumit amb aquestes paraules: "Veus aquí el que nosaltres entenem per fer pàtria". Ens podem preguntar per què ho feien, posats en pla especulatiu. És bo que ho preguntin els joves i, encara més, que ho preguntin en relació amb el que, en el mateix sentit i amb alguns altres procediments, fem ara. La resposta més recent és al llibre del professor Ulises Moulines Manifest nacionalista. Hi llegim, per exemple, que les situacions de "predomini d'una nació per damunt de les altres, tan freqüents en els Estats multinacionals, són situacions d'injustícia", i això és el que havien descobert Collell i Verdaguer i tota una generació amb ells. És la raó de fer pàtria.
LA SIGNIFICACIÓ
Cal remarcar que quan Verdaguer decideix aplegar poemes seus de diverses èpoques de la seva vida, des de quan tot just tenia vint anys fins als temps més immediats, en l'òrbita de Canigó, com diu Ricard Torrents, publicats i inèdits, tots ells sota el títol de Pàtria, és ben conscient del pas que fa i de la seva significació, malgrat que ho faci, com diu Ramon Pinyol, esperonat per Collell. Verdaguer havia participat en la presentació a Madrid (1885) de l'anomenat "Memorial de greuges" i amb la categoria formal de poeta nacional -fet que aleshores tenia tot el seu sentit-, atorgada a Ripoll, tot el que ell feia adquiria una transcendència que el poeta no podia ignorar. Sense arribar a l'esquematisme de dir que pàtria és a Canigó, allò que un romancer popular és a un poema culte, sí que és força comuna la idea, entre els estudiosos, que la miscel·lània fa de complement actual del sentiment de pàtria antiga que impregna el gran poema. Totes dues reivindicacions són, en el fons, la mateixa. Això no es pot silenciar ni, encara menys, tergiversar; com es fa quan algú tracta amb displicència o rebuig les anomenades actituds resistencialistes, les quals, justament, són per naturalesa reivindicatives. Igualment, el geni del poeta i la virtut de la poesia fan de les ruïnes -Cuixà, Canigó, Ripoll- un patrimoni vivent per al futur de la pàtria. Aquest és el destí exemplar dels poemes elegíacs que són la saba ascendent d'un poble, des d'Els dos campanars a les Elegies de Bierville.
Rellegint ara, doncs, els prodigis en poesia que el sentiment de pàtria procurà a Verdaguer, potser vindrà l'hora de reconèixer que allò que, d'ell, desmanegà el timó de la crítica literària coetània i posterior fou (no ho és encara?) l'entranyable gep de mossèn Cinto, una imatge d'escàs perfil real, com la de l'estàtua que li erigí Barcelona. Però era i és obligat que l'estudiós i fins i tot el superb col·lega vagin un bon tros més endins, cap a aquell clima de lectura on no hi valen tòpics ni es fa pastura, a costa del poeta, del sofriment del sacerdot; un drama del qual no s'hi val llepar se'n els dits i lloar-ne la magnífica prosa. Val més, em sembla, acostar-s'hi com Carles Riba, que, davant la commovedora despulla del poeta, el veu com "un que havia estat com nosaltres, inextricable nus de somnis, però genial en la seva qualitat humana".
SOMNI TEMPESTUÓS
Verdaguer, en efecte, anomenava Canigó, mentre el projectava, el seu "somni nou". Només així es pot abordar amb solvència, des del marge on se situa el lector, l'èpica de Verdaguer: el somni tempestuós de L'Atlàntida i el protagonisme de la força, i el seu somni, més seu de Canigó, a la recerca i cap al retrobament de la pàtria perduda, un somni més foll que l'altre. Així ho certifica Collell, emparant-se amb Sant Pau sobre Abraham quan proposa per als catalanistes i el catalanisme militant la divisa del que "espera contra tota esperança", i tot seguit qualifica de folla l'empresa de voler restaurar una literatura ben morta. Potser no caldria recordar que Carles Riba se serví dels mateixos mots (folla i empresa) al cap de gairebé setanta anys després i no cal dir que referint-se a la lluita per retornar el català a la seva "antiga categoria d'idioma de cultura". No dubto que en el sentiment de pàtria de Verdaguer (ben escatit per Cascuberta, Junyent, Torrents, Ferrés, Pinyol, etc.) hi ha, com una perla, la seva voluntat de perfecció, com a poeta i escriptor. Aquí rau la seva glòria.
Tornar