Documentació
Cent anys de Verdaguer
Dilluns farà cent anys que Verdaguer era acomboiat a l'últim repòs per una gernació de tres-centes mil persones. Feia vint anys que una altra multitud de cent mil lectors s'embadalia amb l'oda "A Barcelona", on el poeta embellia tots els indrets de la ciutat ("Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles, / Olorda; amb Collcerola, Carmel i Guinardons; / los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles; / Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons"). Enguany, milers de ciutadans han omplert conferències, concursos, lectures poètiques de cap a cap del territori. He vist escoles amb les parets folrades amb els seus versos i amb il.lustracions dels seus paisatges. Revistes, diaris, ràdios i televisions han convidat a parlar-ne dotzenes d'especialistes. Trobo molt convenient i encertat que tot el poble s'hagi bolcat a homenatjar-lo, i m'hi sumo. Es tracta d'un dels poetes i escriptors més grans i més universals de la nostra història: ell s'autodefinia com "un petit tany de la tribu del gran Ausiàs", i d'altres l'han col.locat entre les primeríssimes figures de la poesia mística occidental (Llull, sant Joan de la Creu, santa Teresa): "De ton llavi amb la mística besada / regalada, / besa'm, Espòs Diví, / puix són millors / los teus amors / que el vi", "Lo cor de l'home és una mar, / tot l'univers no l'ompliria", "¿Per què, per què, enganyosa poesia, / m'ensenyes de fer mons?"Els entesos han fet veure com, partint de la formació retòrica i barroca del seminari de Vic, on només devia estudiar els escriptors castellans, Verdaguer sabé recollir el bo i millor de la tradició poètica catalana ("¡Si em donasses tes ales, / bon rossinyol! / ¡Rossinyolet, si em desses / tes ales d'or!") i ràpidament la va superar i va fer del català una robusta llengua literària, capaç de contenir deliciosos versos piadosos o profans ("De matí se'n baixa a l'hort / Na Rosalia, / a collir los clavellets / i satalies; / n'ensopega un ros Infant / que ja en collia", "Muntanyes regalades / són les de Canigó; / elles tot l'any floreixen, / primavera i tardor") a la vora d'insuperables alexandrins èpics ("Titans, quelcom de témer espera amb por la terra / que no podrem tal volta contar a nostres fills; / apar que avui la torre del nostre orgull s'aterra, / i sota els peus trontolla lo món d'on som pubills"), o de servir-li per defensar-se amb prosa ferrenya, des de les pàgines dels diaris, contra els seus perseguidors: "Se m'ha acusat de malagraït als beneficis del marquès i del senyor bisbe. ¿Què seran los maleficis si califiquen de benefici lo que volien fer-me, i això que plovia sobre el mullat de dos anys de desterro? Si són aqueixos sos beneficis, no vull pas ser beneficiat; que guarden son bé i sa caritat per un altre".Jo em puc imaginar l'impacte que devia produir aquest miracle de llengua en aquell ambient en què el català era una eina insegura i bandejada de la vida pública, jo que als quinze anys em trobava, novament, com ell, com ells, havent estudiat només els clàssics castellans i la seva retòrica, ignorant-ho absolutament tot de la meva llengua, de la meva literatura, de la meva història, i de sobte caient-me a les mans aquest prodigi d'imaginació i de fortalesa verbal. Llegia embadalit el Canigó i L'Atlàntida, sense entendre-hi gran cosa, però aquells versos rotunds, plens de sibilants i de erres ("i roda com un carro el tro de guerra", "rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats"), em sotraguejaven i em deixaven una petja inesborrable. De versos tan perfectes en trobareu a cada pàgina: "Cada gota de rosada / té son arc de sant Martí, / cada aucell sa refilada, / cada palau son jardí: / té sa llum cada capella, / cada bosc sa fontanella; / lo dia clou sa parpella, / mes tingué son dematí". Mirin quina meravella: "Que bonica n'és la mar, / que bonica en nit serena!; / de tant mirar lo cel blau / los ulls li blavegen".
Tornar