Documentació
L'Atlàntida de Verdaguer
En aquest any Verdaguer algú va llançar la consigna de"L'Atlàntida a l'escola". Diu el senyor Josep M. Solà i Camps, un gran coneixedor del nostre excels poeta, que això seria un error i que, posats a jugar fort amb els nens, si de cas podríem triar el Canigó, un poema impressionant i molt madur de llenguatge, de poesia, de lirisme, de mitologia; però que, a més a més, s'entén; cosa que no passa amb L'Atlàntida. Per fer veure que aquest altre no s'entén sense un gran esforç impropi de l'edat escolar, el nostre verdaguerià en comenta l'estrofa 19 del cant segon, que no l'ha entesa ni tan sols un gran i prestigiós poeta català. L'estrofa esdevé menys críptica amb la puntuació de l'excel.lent edició crítica de Narcís Garolera, que comentaré un altre dia; concretament, posant cofada entre comes(cofada vol dir 'arrepapada, escarxofada, cofoia, ufanosa'): "Vestida, emmirallant-s'hi, de pòrfir i de marbres, / entre els dos rius, com feta de borrallons de neu, / mig recolzada a l'Atlas i a l'ombra de sos arbres, / de l'Occident, cofada, la Babilònia seu". O sigui: "La Babilònia d'Occident (això és, la capital de l'Atlàntida) seu cofoia entre els dos rius, emmirallant-s'hi, vestida de pòrfir i de marbres", etc.Aquí veiem dues de les característiques del gran poema i del poeta. Verdaguer es va preocupar des de ben jovenet d'investigar la llengua: consultava el diccionari Labèrnia (d'on devia treure cofada) i els homes que més en podien saber (Milà, Aguiló, Balari), recorria el territori a l'encalç dels noms de les plantes, preguntava als pagesos; i es feia el seu diccionari particular. Un bon exemple, per cert, de cara als nens i nenes; desenganyem-nos: cal acostumar els noiets a llegir amb paciència, a prendre notes, a fer-se llistes de barbarismes; que és el que hem fet tots; no s'hi val a dir que tal o tal obra és difícil: les grans obres són difícils perquè són treballades, artístiques. Però, a canvi, proporcionen un plaer immens. L'altra característica és l'hipèrbaton, que Verdaguer havia après als llibres de retòrica de l'època. L'Atlàntida és un hipèrbaton de punta a punta, pràcticament a cada vers: "L'interrompé un tità, de la natura esguerro", "per eixa nit reveure l'Atlàntida que ofegues, / deixa'm muntar tes ales, de ton flagell al llum", "De Pompeia, a l'estendre-hi son mantell lo Vesuvi, / de Troia i de Pentàpolis ressona el fort gemec", "la voliaina és última que fuig davant sa escombra" ('és l'última voliaina'), "Fins l'ànima, en ses ires, arrabassat s'haurien", "Missatger de l'Altíssim, vés, de l'ona, / qui, per traure't a port, un pal te dóna / per traure-hi un món bé et donarà un vaixell" ('qui et dóna un pal per salvar-te de l'ona, bé et donarà un vaixell per...'). El lector es queda atuït de veure que una llengua familiar, foragitada de tota vel.leïtat de vida pública, té aquesta força immensa a les mans miraculoses de Verdaguer. Perquè Verdaguer pretenia això, lector: donar a la seva llengua un poema comparable als de les grans literatures.També prenia de la retòrica el recurs a les anomenades "figures de dicció", que consisteixen a fer parlar doblement les paraules, pel que diuen i per la manera com ho diuen. Observin el joc de esses i erres, i de eles, enes i vocals i i u, per reflectir la crepitació i la xiscladissa de l'incendi dels Pirineus i la suavitat del vol de les aus: "Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen, / rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats, / i la fumera i flames amunt se caragolen / amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats", "Ni a l'àliga li valen les d'or potentes ales; / prop del cel, on s'enlaira com a penjar-hi niu, / l'eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales / i cisnes de les aigües les cou l'incendi viu". Una literatura que pot oferir aquesta meravella, amics, demana una adhesió incondicional del poble que n'és protagonista i destinatari.
Tornar