Documentació
Un cànon coix
Harold Bloom ha beneït un santoral literari català format per Ramon Llull, Salvador Espriu, Joan Perucho, J. V. Foix i Mercè Rodoreda. Garolera en discrepa: "Si hi ha d'haver un cànon català, no és aquest. Sense Verdaguer i Pla no s'entén la literatura catalana moderna. I Espriu i Perucho són bons però no fonamentals".
Un suís als Pirineus.
Aquesta setmana Garolera ha presentat Del Canigó a l'Aneto, llibre que inclou les notes que Verdaguer va prendre al Pirineu el 1882 i el 1883 mentre es documentava per a Canigó. Aquestes notes, acompanyades d'il.lustracions, s'acaren amb els passatges de Canigó o altres obres que les aprofiten i amb les impressions de Curt Wittlin, lingüista i alpinista suís resident al Canadà que ha seguit avui els mateixos itineraris que Verdaguer aleshores. El poeta geològic. Garolera explica que "Verdaguer es documentava molt sobre els temes que tractava". El filòleg, pare d'una edició crítica de L'Atlàntida, la defineix com "un poema desmesurat, geològic, excessiu, un esforç titànic per tornar al català la condició de llengua culta". I afirma: "A Canigó es poden rastrejar ressons d'obres de divulgació geològica, sobretot franceses, que Verdaguer manejava. El mateix Verdaguer que va abandonar el projecte d'un poema èpic sobre Colom, abans de L'Atlàntida, perquè no disposava de documentació sobre flora i fauna americanes". Un home del seu temps. El poeta Narcís Comadira ha dit que Verdaguer ha molestat "sempre, per capellà i per incòmode". Potser pensava en Joan Fuster, que el considerava desfasat per ser contemporani de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud i no compartir la seva estètica moderna. Garolera ho qüestiona: "Verdaguer té una prosa magnífica, com "Lo cornamusaire", on parla de l'spleen urbà com Baudelaire; i l'article "L'alzina del passeig de Gràcia", veritable poema en prosa. L'estereotip de Verdaguer com a poeta capellà no deixa veure la profunditat del seu treball literari".
El debat ideològic. Verdaguer va ser una figura pública important. "Va participar en els projectes de la burgesia catalanista i en el Memorial de greuges presentat a Alfons XII el 1885", explica Garolera. Escriptor d'èxit literari i molt popular entre la població, va contribuir a formar, amb poemes èpics com Canigó i Pàtria, "un catalanisme regionalista dins una Espanya catòlica, diferent de la França laica de la Tercera República, de l'Alemanya protestant de Bismarck i de l'Anglaterra victoriana i anglicana". Segons Garolera, "la simbologia nacional del "Pi de les Tres Branques" és deutora, en part, del poema homònim de Pàtria. Abans era un símbol de la Trinitat. I la muntanya del Canigó pren un paper com a simbolisme catalanista després de Canigó".
El gran prosista. ¿Per què incomoda tant Verdaguer? Els articles polèmics titulats En defensa pròpia, que va publicar el 1895 en diaris progressistes de Barcelona, van provocar un escàndol. L'escriptor hi aireja el seu conflicte amb Antonio López, marquès de Comillas i antic protector seu, i Josep Morgades, bisbe de Vic. Aquest llibre, a cura també de Garolera, ha arribat a la quarta edició en cinc mesos. ¿Per què? Garolera en destaca "l'ús d'una llengua viva, natural, culta i popular a la vegada, amb un registre quasi col.loquial i alguns castellanismes del català parlat. Els autors posteriors, sobretot els noucentistes com Carner, Bofill i Riba, seran arbitraris en la sintaxi i el lèxic. Només Sagarra i Pla escriuran una prosa fresca i natural comparable a la de Verdaguer". Poeta maleït. El personatge del capellà enfrontat a un dels homes més poderosos d'Espanya i a la màxima autoritat eclesiàstica catalana és una altra basa de l'èxit d'En defensa pròpia: "Verdaguer se sent molt fort en aquests articles. Parla com algú que, tot i perseguit, se sent segur, victoriós". No és estrany que s'hagi dit que va ser el poeta maleït del segle XIX català. Durant aquest període que acabarà amb la seva mort per tuberculosi als 57 anys, crea una obra intensa, dura, pròpia d'un home dolgut i abandonat. "Hi ha el poeta nacional i col.lectiu de Pàtria i els poemes èpics --diu Garolera-- però també un de subjectiu, esplèndid, als últims llibres, Sant Francesc, Flors del Calvari, Aires del Montseny, Perles del 'Llibre d'Amic i Amat' i Al cel".
Tornar