Documentació
¿Un centenari d'expedient?
Si un autor mereix l'epítet de clàssic, en la literatura catalana moderna, aquest és Jacint Verdaguer. Poeta de més d'un registre, prosista de notes de viatges, de textos combatius a la premsa diària, folklorista i traductor, Verdaguer és incomprensible al marge de la realitat de la religió catòlica, de la qual es considera portaestendard, i alhora és un valor literari i humanístic més enllà de les conviccions del lector. Clàssic és aquell que serveix de model un cop superades les seves circumstàncies personals, un cop se'l pot desideologitzar --a ell, o la nostra mirada--, és allò que queda passades contingència temporal i implicacions personals - que, en Verdaguer, són moltes i complicades--. Verdaguer va més lluny que qualsevol del seus coetanis catalans, i tant des del punt de vista tècnic com des del social, la seva aportació a l'establiment del català literari modern és essencial.
A qui faci un cop d'ull al que s'ha escrit sobre Verdaguer, li serà fàcil distingir entre els exegetes entregats de manera més o menys incondicional a la causa del poeta de Folgueroles, i una part d'estudiosos que voldrien un altre Verdaguer, amb menys marededéus i menys floretes, amb una personalitat més madura i més forta, amb menys fluctuacions emocionals i alhora més flexible davant de les adversitats, amb un projecte intel.lectual més definit, racional i modern --d'acord amb el que avui entenem per modernitat--, passant per sobre de la realitat que fa que les coses són com són, i no com nosaltres voldríem que fossin. El personatge de Verdaguer, com a ens cultural, està perfectament acabat, i li encaixen malament els retocs a gust de consumidor. Verdaguer es pren tal com és, o no es pren, cosa que no vol dir que no es pugui ser crític amb la seva obra, o que no es puguin preferir unes obres, disciplines o aspectes a uns altres.
Aleshores, cent anys després de la seva mort, quina societat literària --i cultural en un sentit més ampli-- acull l'herència de Verdaguer, tant pel que fa als camins per ell inaugurats com, de la manera més material i concreta possible, a la realitat de la seva obra?
Mirem com està estructurada la història de la literatura catalana contemporània. Sóc el pitjor defensor possible de la causa acadèmica; prou ridícul resulta ordenar en parterres, en feixes, en tanques d'avet esquilades, en testos, una literatura petita i anèmica per a ús de mestretites i bibliotecaris arronsats, però si l'alternativa és la total absència de criteri objectiu, la submissió a modes arbitràries, patents de fílies i fòbies personals, estem perduts. Vull creure que entre una cosa i l'altra hi ha un terme mitjà raonable, capaç de posar d'acord una mínima majoria pensant, si més no sobre les dimensions del teatre i les regles del joc.
MOLTS ACTES, POCS LLIBRES
I un cop vist l'entorn, quina és la situació actual de la figura del nostre poeta? Sobre l'Any Verdaguer pròpiament dit, el calendari d'activitats de què de manera lloable té cura el meu amic Víctor Batallé em sembla fantàstic: concerts, conferències, vetllades poètiques, exposicions, homenatges, cantates, muntatges teatrals, espectacles de tota mena, concursos, caminades, saraus, pregons, misses, danses i sermons, trobades de colles castelleres, l'ascensió al Canigó, l'ascensió a la Pica d'Estats, l'hòstia consagrada, tot això està realment molt bé. Però, què passa amb l'obra? L'any del centenari del primer clàssic modern de Catalunya, el lector català no disposa a les llibreries ni d'una trista edició de la seva obra completa, i el lector castellà no disposa ni d'un sol llibre seu traduït a la nostra llengua franca. I el mal és que no hi ha a qui fer-ne responsable. Els polítics es deuen a les disciplines de partit i a les enquestes electorals, els editors a les xifres de vendes; a qualsevol d'ells que li anem a fer retret de la vergonyosa situació, ens podrà respondre, de manera més o menys legítima --que ho jutgi cadascú--, "i a mi què m'expliques?". D'altra banda, la Societat Verdaguer i la Biblioteca Verdagueriana fan el que poden amb els seus pressupostos, sense que a ningú sembli que se li hagi acudit que potser els cal ajuda amb els recursos. I així queda tot.
Encara som a temps de decidir quina mena de centenari volem dedicar al nostre poeta més gran. Si un seguit d'efímeres sessions de pandereta, o bé una revitalització seriosa --i tan crítica com es vulgui-- de la presència dels seus escrits entre la cada cop més dubtosa clientela de la literatura catalana. Però, en aquest cas, també caldrà revisar a fons, en els temps brutals de l'orgia mediàtica que ens ha tocat viure, a quin mar enviarem una nau tan fràgil a navegar. ¿És massa desitjar l'acord d'un camp de joc exegètic on càpiguen els clàssics a recer de les vanes fluctuacions de les modes, on tinguin fornícula els prohoms de la Renaixença al costat dels modernistes i els noucentistes, els realistes socials, els postromàntics, els neoformalistes, els postmoderns, els eclèctics, els experimentalistes, els textualistes, els poetes de l'experiència i qualssevol altres istes amb què estiguem disposats a obsequiar-nos?
Quan surtin aquestes línies haurà aparegut, o estarà a punt d'aparèixer, la petita biografia que he fet sobre el poeta. Quan vaig posar-m'hi, pensava que acabaria dient que Verdaguer no té sentit en el món actual; després d'haver passat uns quants cops per l'obra i la vida del personatge, al final ho he fet, però no denotant un defecte del poeta, sinó dels interessos de la nostra societat.
Tornar