15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Porcel entrevista a Jacint Verdaguer

Article publicat a ”La Vanguardia” el 28/08/2002 per Baltasar Porcel

Partiendo de documentación real, el escritor mallorquín Baltasar Porcel ha escrito una larga entrevista imaginaria a Verdaguer que se publicará en forma de libro a principios de septiembre ("El drama i la mar", Proa) y que ha dado pie a un documental que se grabó el pasado 10 de junio en Vil·la Joana y emitirá TV3 el 12 de septiembre, con Lluís Homar encarnando al poeta. Publicamos a continuación un extracto del textoDins l'habitació on havia treballat en els seus temps darrers, Mossèn Cinto s'ho quedà mirant tot sense obrir boca: la taula, la prestatgeria, el tinter...

–¿Rememoreu ara el que sentíeu, el que pensàveu, en aquelles hores que assegut aquí vau continuar fent el que poc abans pareixia que ja mai més no tornaríeu a fer: poesia?

–¿Poesia? I sofriment...

Havia obert un calaix, havia agafat unes fotografies esvaïdes, en blanc i negre, i les mirava sota l'espessa claredat taronja del quinquer. M'hi vaig acostar: representaven estàncies luxoses.

–¿Què és, això?

A penes el vaig poder entendre de fluix que parlava:

–El palau del marquès de Comillas, Antonio López, a la Rambla... –Un altre canvi brusc el va alterar, animat feu uns passos endavant i enrera–. Disset anys vaig residir-hi, del 1877 al 1893, els millors de la meva vida. Hi era admirat i respectat, deia missa diària pels fills morts dels marquesos, repartia l'almoina que la casa destinava als pobres...

Vaig afegir, sorneguer:

–I anàveu vestit molt elegant, menjàveu a taula amb els senyors...

Però ell ni m'escoltava:

–Sobretot després de la mort de don Antonio, vaig establir una relació de germanor amb el seu fill don Claudio i la seva graciosa esposa, donya María Gayón. Vaig viatjar amb ells i amb don Eusebi Güell, aquell altre gran senyor, per Europa i la Mediterrània, a Roma el Papa Lleó XIII em va rebre, em van premiar L'Atlàntida als Jocs Florals... I per això, en publicar el llibre el vaig voler dedicar, agraït, a Antonio López, que encara vivia, dient-li que es tractava de “fulles de l'arbre del fruit d'or” que jo havia collit “muntat de tos navilis en l'ala beneïda”, el vapor “Guipúzcoa”, els altres vaixells seus de la Transatlàntica.

–La felicitat.

Ni jo abandonava la ironia ni ell se n'adonava:

–Sí. O gairebé. Don Antonio fou el meu salvador. Estant jo de vicari al poblet de Vinyoles d'Orís i treballant ja en el poema, enlluernat pel mite dels Atlants, que conta Plató, i per la figura de Colom, que havia descobert Amèrica i sembrat allí el Cristianisme, vaig emmalaltir de tuberculosi, de la qual em vaig curar navegant dos anys com sacerdot en aquells vaixells de la Companyia Transatlàntica que feien la carrera d'Amèrica, on també vaig encertar la forma definitiva del poema. I després va ésser quan el marquès em portà a casa seva.

–¿I tots aquells poemes a la Verge celestial, a les ermites camperoles, a les valls encantades, que havíeu anat redactant?

Va arrugar les celles, deixà damunt la taula les fotografíes del palau, mirà el buit:

–¿Què voleu donar a entendre?

Jo suava, el feriria, però no m'havia d'aturar:

–Doncs que aleshores també us diagnosticaren “anèmia cerebral”. A Vinyoles d'Orís el vostre rector va agafar el trabuc i se n'anà amb els carlins, vós vau fugir al Rosselló per por de la guerra civil, després vau malviure a Barcelona gairebé de caritat...

S'impacientà, picà amb un peu a terra:

–¿I què?

–Això: que vós, enfebrit amb la poesia, havent olorat i engolit la glòria literària, continuàveu parlant de les floretes del camp, del Bon Jesuset i de les tempestes mítiques, però ja no suportàveu la pobresa d'aquella rústega existència de capellà de poble.

Va rebentar:

–Les circumstàncies adverses són una cosa i la plenitud del cor n'és una altra!

–¿Sí? Doncs a Vinyoles ni escriure podíeu, vençut per una depressió de cavall. I us mortificàveu no bevent vi, no mirant les dones, mentre portàveu cilicis i dormíeu damunt la palla.

Arrufà les celles, semblava que també es tapava les orelles:

–L'ascètica que practica tot bon cristià.

¿L'anava descloscant? No podia fer res més que continuar implacable:

–El cristià que vol vèncer les temptacions: ¿quina mena de temptacions volíeu vèncer vós, quines? I en donar-vos la plaça als vaixells, de tant que vau córrer ni temps vau tenir per acomiadar-vos de la vostra en teoria estimada família.

Va rebufar, mogué el cap com si es volgués desfer d'una xarxa invisible:

–Tots tenim problemes i hauré patit les contradiccions amb les que us rebegeu. ¡Però no aconseguireu embrutar-me aquell període de la meva vida! Sota la protecció del marquès vaig publicar L'Atlàntida, Canigó i un munt més de llibres d'una envergadura que ningú en català no havia assolit des de Ramon Llull. Mentre, els anarquistes, els socialistes, els ateus, esvalotaven els obrers, blasmaven l'Església, denigraven la Monarquia restaurada, assenyalaven els piadosos senyors com els seus enemics. Us ho exigeixo, contesteu-me: ¿hauria d'haver estat amb aquests, hauria d'haver sofert la fam, no hauria d'haver volat amb les muses?

També era veritat, ¿hi ha res que no sigui cert? El vaig observar amb tendresa:

–Almenys quant a la poesia, teniu raó. La vostra obra serà irregular, però l'aixequeu amunt, amunt del tot, quan l'engrapeu com un murmuri íntim o com una allau de glòria. Reciteu-me'n un parell d'estrofes de L'Atlàntida, si us plau, us ho agrairé.

–El poema és de tothom –va dir amb senzillesa, i recità la mirada perduda:

“Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? / en altre temps d'alegres Hespèrides fou hort; / encara el Teide gita bocins de sa desferra, / tot braolant, com monstre, que vetlla un camp de mort. / Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien; / pertot càntics de verges i músiques d'aucells; / ara en palaus de marbre les foques s'hi congrien / i d'algues es vesteixen les prades dels anys.”

Tornar