Documentació
Jacint Verdaguer: en defensa de la llibertat
REEDICIONS DE L'ANY VERDAGUER
Gerad Horta
Diferents crítics ofereixen valoracions d'algunes de les principals reedicions de Verdaguer, i també n'analitzen aspectes controvertits. L'Any Verdaguer ha reobert el debat sobre la figura del poeta i també ha dinamitzat la polèmica entre filòlegs i exegetes.
Que l'assumpció, a la dècada dels anys noranta del segle XIX, per part de les classes subalternes catalanes de la figura de Verdaguer respon a la qualitat que encarna com a símbol és evident. I que els continguts que vehicula aquest símbol són els del conflicte dels poderosos contra els pobres, i de la jerarquia eclesiàstica contra la vivència lliure i autònoma de Déu per part de les persones, això és igualment evident. El sentit de les lletres següents té dues finalitats: en primer lloc, celebrar l'aportació de Narcís Garolera dels articles inèdits inclosos en la nova edició d'En defensa pròpia de què ha tingut cura; i, en segon terme, reflexionar sobre les implicacions del plantejament de Garolera mateix dins la Presentació a l'hora de convertir una part de la vida i l'obra del poeta i capellà en objecte d'una anàlisi psicopatologitzadora.
El text de Garolera remarca les virtuts literàries d'En defensa pròpia mitjançant un elogi de la instrumentalització verdagueriana dels recursos lingüístics. S'hi apologitza l'aspecte formal del text, el qual és buidat de significació per partida doble. Primerament, remetent-ne els continguts als usos beneficiosos de la retòrica verdagueriana: Verdaguer escriuria això així per atreure la simpatia del lector (de manera que els continguts del text, dins l'entorn de la societat catalana de la fi del XIX, resten fora de l'abast de l'anàlisi). A continuació, justificant els continguts implícits en l'escriptura de Verdaguer pels trastorns mentals que li atribueix, a partir de l'obra de Delfí Abella Anàlisi psico-patològica dels articles 'En defensa pròpia'. Mossèn Cinto vist pel psiquiatre (Barcino, 1958).
Del text de presentació se'n desprèn, doncs, que (dins el context de l'afer López-Morgades-Callís-Collell) Verdaguer no actua d'acord amb la seva pròpia voluntat racional, i que la denúncia desesperada que efectua de la persecució a què el sotmeten el marquès empresari, el bisbe, el secretari del Fomento del Trabajo Nacional (en castellà, si us plau) i l'altre eclesiàstic i escriptor conservador, la motiva el desequilibri psíquic que pateix. Simplement brutal.
ALGUNES REFLEXIONS
Atesa la immensa distància que hi ha, segons el meu parer, entre el text de presentació de Garolera i els textos presentats de Verdaguer m'agradaria plantejar algunes reflexions. Dins el camp de l'antropologia és ben sabut que estigmatitzar persones, moviments socials o societats senceres com a mancats de sentit és un recurs utilitzat habitualment al llarg de la història d'Occident a fi de robar-los i despullar-los de legitimitat, coherència i racionalitat com a representació autònoma del món des de posicions subalternes. En l'esfera del periodisme, i també en la historiografia més classista, quan es vol desvirtuar el sentit d'una acció social determinada a fi de criminalitzar-la, es titlla el protagonista de l'acció de boig, irracional, fanàtic, il·lògic, etcètera. Així s'aconsegueix aïllar el fet, i presentar-lo socialment despullat del marc referencial que l'explica, o sigui, s'impedeix que puguem entendre que una acció social només cobra sentit a través de l'univers de categoritzacions culturals que l'expliquen i que el motiven. D'exemples en disposem a cabassos cada dia. D'instrumentalitzar la confrontació entre nivells narratius de la realitat presentats com a oposats -allà on n'hi ha un de buidat de racionalitat- se'n diu psicopatologitzar quan es converteix una persona en malalta mental, o bé sociopatologitzar quan es tracta d'una societat.
Pels antropòlegs, a més, els termes de malaltia i salut concerneixen construccions culturals que afecten exclusivament el context representatiu en què han estat creades. A Occident, el procés que s'ha donat en el curs del segle XX al terreny de la salut pública ha anat derivant cap a una individualització de la culpabilització de què és objecte l'individu respecte a la malaltia: així s'eximeix de qualsevol responsabilitat el model social en què la persona viu. El que deriva d'aquell enfocament, característic del liberalisme capitalista, és que som nosaltres, personalment, amb els nostres estils de vida nocius, els culpables d'emmalaltir. Els antropòlegs afirmen, replicant-hi, que no hi ha malalties individuals, sinó malalties socials. Miren d'establir els sistemes de representacions simbòliques de les malalties a escala social, i fins a quin grau el tipus de vincle que mantenen individu i societat és el causant del conflicte.
Tot això ve a tomb perquè l'enfocament dominant dins la Presentació de Garolera està encaminat a executar una operació punyent: psicopatologitzar l'obra i la vida del Verdaguer rebel, estigmatitzar la insubmissió. El primer cop que vaig fullejar-ho no en vaig ser conscient, semblava una broma citar un psiquiatre que havia efectuat una anàlisi psicopatològica d'En defensa pròpia. De broma cap ni una. Quan cap al 1980 Joaquim Molas escrivia que, en certs aspectes, la imatge de Verdaguer a vint anys vestit de pagès, guanyador del primer premi dels Jocs Florals, coincidia amb la del bon salvatge rousseaunià, de segur que no preveia que el 2002 el bon salvatge seria desproveït del bon per tornar a encarnar la figura de rebel malalt, irracional primitiu.
Un dels capítols importants de la persecució a què se sotmeté Verdaguer (expulsat del Palau Moja com a almoiner pel fill d'un mecenes esclavista amb monument inclòs als carrers de Barcelona, encara, per a vergonya de tots els polítics- vingut d'Espanya que necessitava adquirir un cert prestigi i que per això protegí el nostre mossèn i poeta; privat d'exercir a la missa, i de menjar d'aquesta retribució: o sigui, condemnat a passar gana material i, en teoria, espiritual; perseguit per guàrdies civils i mossos; empaitat als carrers per esbirros; enclaustrat a Gleva; induït a anar a viure a un asil que n'havia de comportar la mort física i espiritual, com ell mateix digué; etcètera) va ser l'acusació que estava boig. D'acord amb aquesta acusació, els seu desacatament de les ordres de la jerarquia catòlica, i els escrits radicalmement crítics respecte a les relacions dels rics amb els pobres i a la distinció entorn del que predicava i del que feia l'església, eren el fruit de trastorns mentals.
PERSONA MENTALMENT SANA
Dins la magnífica La presència ignorada (Edicions 62, 1989), l'historiador Ricard Vinyes relata, al capítol dedicat a Verdaguer, l'expulsió del catedràtic Odón de Buen de la Facultat de Medicina el 1896 per raó de les idees darwinistes que professa. El catedràtic rebé la solidaritat dels metges Giné i Partagàs i d'Ignasi Valentí i Vivó, els quals "havien participat en el dictamen mèdic pericial que qualificava Verdaguer de persona mentalment sana, sortint al pas dels seus detractors". En aquest apartat (pàg. 32-59) Vinyes analitza el procés d'apropiació que les classes treballadores fan de la figura de Verdaguer com a representant del feble que, tot i ser perseguit pels poderosos, els planta cara. Vinyes acudeix no pas a l'alta poesia de Verdaguer (L'Atlàntida i Canigó), sinó a la poesia més popular i als escrits de caràcter religiós, llegits sovint per algú que en sap a un entorn familiar o de companys que no en saben, de manera que el seu coneixement s'anà estenent pel país alhora que s'anava creant la configuració simbòlica de Verdaguer en qualitat exemplificadora de contestació social i religiosa. Es tracta d'una recerca que ens permet comprendre racionalment i empíricament el procés.
Que Garolera utilitzi J.M. de Sagarra per citar-ne una sola frase ("Davant de mossèn Cinto hi havia un plet de dretes i esquerres"), o que Gaziel referint-se a Verdaguer no hi surti i en canvi sí que hi aparegui Balmes a fi d'il·lustrar un debat periodístic, això és respectable (per cert: el 1878 i el 1879 hi hagué un debat fantàstic disputat en la premsa pública barcelonina i en publicacions catòliques i espiritistes -les que no estaven suspeses governativament-, entre el capellà Vicente de Manterola i l'espiritista Amalia Domingo Soler; en sortiren dues obres de 1.000 i de 500 pàgines, respectivament: El Satanismo, ó sea, la cátedra de Satanás combatida por el Espíritu Santo. Refutación de los errores de la escuela espiritista i la resposta, El Espiritismo refutando los errores del catolicismo romano). Que persones que han estudiat l'obra de Verdaguer i la seva significació com Joaquim Molas, Ricard Torrents, el mateix Ricard Vinyes i Isidor Cònsul (curador de la nova edició del Sant Francesc verdaguerià, del 1895) i tants altres no hi surtin, això és un acte de llibertat que Garolera exerceix i que s'ha de respectar. Ara bé: el que resulta inadjectivable és conduir Verdaguer de nou al divan psiquiàtric -després d'haver-li practicat uns quants electroxocs el 1958-, just al cap d'un segle del traspàs, amb la intenció de desvirtuar el sentit dels articles aplegats. Adjectiveu-ho vosaltres, lectors.
La narració de Garolera és prou expressiva entre les pàgines 12 i 14, en què Verdaguer és mostrat com algú que no és capaç de conduir-se sobre la base de la seva pròpia voluntat racional: "se li accentua el zel caritatiu"; "entra en contacte amb visionaris i exorcistes, que el suggestionen"; "endut pel mateix zel sacerdotal"; "preocupat sobretot de passar per boig, acusació que li semblava veure créixer al seu voltant"; "Verdaguer interpreta la proposta del bisbe com una certificació del seu desequilibri mental, i reacciona violentament contra l'intent d'internament en el que ell considera un manicomi per a eclesiàstics"; "el capellà díscol [...] se sent perseguit"; "el capellà [...] se sent calumniat i víctima d'una conspiració"...
No és que Verdaguer sigui perseguit, calumniat, acusat de boig, empaitat, enclaustrat, expulsat, etcètera. L'única cosa que succeeix és que Verdaguer se sent perseguit, calumniat, etcètera. No és que no mengi, és que deu sentir que no menja: per això escriu que passa gana! Els anys que Verdaguer sobrevisqué sota la pressió angoixant a què fou sotmès foren terribles.
La intensitat de l'atac es redobla (pàg. 19): de cop i volta Garolera ha resolt que el capellà "és víctima d'una tensió psicològica que li fa deformar els fets i les situacions". El presentador de Verdaguer ha conclòs, si us plau per força, que Verdaguer deforma fets i situacions. A continuació, lloa l'assaig de Delfí Abella. Verdaguer ha begut oli definitivament: és sabut que on hi ha un psiquiatre significa que ha d'haver-hi un malalt (dit col·loquialment: estàvem jugant fins que va venir el psiquiatre i ens va tancar per bojos). Garolera raona d'acudir a Delfí Abella perquè creu que la seva aportació pot resultar il·luminadora. Malgrat això, no argumenta enlloc el perquè d'aquesta creença. En mitja pàgina saltem de Verdaguer deformant fets i situacions, a una creença sobre la lluminositat, la qual culmina en un diagnòstic.
Sembla humor negre, però l'argumentació psicopatologitzadora de conductes de persones i de societats senceres ha justificat massacres col·lectives i individuals a munts, fins avui dia: legitima bombardejos, ocupacions militars i reclusions en psiquiàtrics. Verdaguer és presentat com un trastornat, i per exemple s'hi explica la seva "aliança amb persones d'idees progressistes abans rebutjades i criticades pel capellà poeta" com l'efecte d'un "trastorn paranoide". El diagnòstic que Verdaguer està malalt comprèn els punts següents (pàg. 20): "hipertròfia del jo"; "sobrevaloració emotiva dels seus actes"; "l'actitud rebel i l'obstinació en una posició escandalosa, inconcebibles en un sacerdot modèlic i en un escriptor de fama internacional"; "l'entossudiment a viure amb la família Duran", "la incomprensió de què fou víctima per part de tothom"; i "la possibilitat que el conflicte de Verdaguer amb el seu bisbe i el marquès de Comillas es convertís en bandera de llibertat davant la injustícia i l'opressió dels poderosos".
RESPONSABILITAT MINORADA
I llavors, la guinda: Verdaguer "té una responsabilitat minorada en les seves accions i en les seves argumentacions periodístiques". Verdaguer no és responsable de canalitzar accions i textos que qüestionen l'ordre social dominant i pràctiques que percep com a obscenes ("Maleït el vedell d'or", repeteix als articles inèdits), el que passa és que Verdaguer és un malalt mental, transitòriament o no -d'aquí prové la responsabilitat minorada-, i per tant no el podem acusar ni tan sols de rebel·lia. Fins aquí Garolera va reproduint d'una manera del tot acrítica el relat de Delfí Abella, com si hi estigués d'acord per complet i, a partir d'un moment donat, ja sense posar-hi cometes de citació. Així, s'hi diu: "La reacció desproporcionada de Verdaguer en relació amb els esdeveniments que la desencadenaren fou deguda a la predisposició al desenfocament i a la desmesura en tot allò que afectés la seva personalitat, làbil des del punt de vista emotiu, i autoreferent en la interpretació racional dels indicis persecutoris". A la pàg. 21 Abella i Garolera s'han confós en una sola veu, la qual proclama la gravetat del procés en què Verdaguer està sumit: "El seu trastorn paranoide no feia sinó augmentar de forma creixent".
Reivindicar la caritat com una eina de transformació social i la vivència lliure i autònoma de Déu, criticar la injustícia del tracte dels rics envers els miseribilitzats i la fal·làcia d'una jerarquia catòlica que predica el que no practica, concebre altres marcs per a les relacions socials: heus ací el pecat que Verdaguer comet (tastar un mos de llibertat, de justícia social, de divinitat). El 1936, l'únic monument d'un religiós que es respectà, com recorda Vinyes, fou el de Verdaguer (sobre l'univers simbòlic que indueix el poble català a destrossar-ne la resta, vegeu Luces iconoclastas, últim llibre de la tan brillant com silenciada trilogia de Manuel Delgado sobre la qüestió). Cal llegir En defensa pròpia, els meravellosos sis articles inèdits de l'edició (no són periodístics en el sentit pejoratiu que se'ls dóna), la Presentació de Garolera i els llibres dels autors que hem citat... Llavors entendrem que entre els segles XIX i el XXI continua havent-hi una mateixa societat alienada. Necessitem Jacint Verdaguer.
REEDICIONS DE L'ANY VERDAGUER
Jacint Verdaguer, Canigó. A cura de Llorenç Soldevila. Proa. Barcelona, 2002.
Si volguésseu volar, tindríeu ales
TERESA POUS
"Si us plagués navegar, veles tindríeu; / si volguésseu volar, tindríeu ales". Aquests versos, enigmàtics i transgressors, pertanyen al cant segon de Canigó, l'obra més representativa de la poesia patriòtica de Jacint Verdaguer. Segons Carles Riba, la poesia verdagueriana està feta de somni i enyor, d'afectes i no de conceptes. La primera edició de Canigó es publicà l'any 1886. L'abril i el maig d'aquest mateix any Verdaguer viatjà a Terra Santa i sembla que allà començà la seva crisi espiritual. En el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, llibre inspirat i a estones sensual, també hi plana l'enyor: "Lo murmuri de les aigües, lo fresseig de les fulles, lo concert dels aucells, en què sols enyoro la veu del rossinyol, la dolça soletat...". Mossèn Cinto, el sacerdot bondadós i innocent, protegit pels sectors més conservadors, era un home valent, capaç de rebel·lar se. Per la seva actitud crítica, pel foment de la caritat, per la pràctica dels exorcismes, va ser reduït a la misèria. El 1893 el poeta fou expulsat de la Casa Comillas, del bisbat de Barcelona i confinat al santuari de la Gleva.
A Canigó, un poema èpic sorgit de la passió per Catalunya i per la llengua, Verdaguer fusiona la història i la llegenda. I als cants hi trobem la presència de l'Edat Mitjana i la mitologia, elements fantàstics i místics, el vigor i la suavitat del món vegetal i del món animal. La trama del poema, que consta de dotze cants i un epíleg, se situa al segle XI als Pirineus Orientals. Gentil és armat cavaller i s'enamora de Griselda, una pastora que amaga, sota el seu físic, Flordeneu, la regina de les fades del Canigó. Gentil, encisat pel que ha sentit explicar de les fades, abandona la guàrdia del castell de Rià, s'uneix amb Flordeneu i viatgen amb una carrossa alada per les muntanyes pirinenques. La deserció de Gentil causa la derrota de l'exèrcit cristià i Guifré, el seu oncle, el llança pels penya-segats. El comte Tallaferro, pare de Gentil, finalment perdona el crim de Guifré que, penedit, es fa monjo i funda el monestir de Sant Martí del Canigó. Quan l'abat Oliva i les hosts cristianes pugen al cim del Canigó, les fades fugen de la muntanya: "Quan lo novembre esfulladís s'acosta, / s'apleguen en la costa / les aurenetes per passar la mar; / aixís de tu, ma dolça Catalunya, / lo nostre vol s'allunya, / girant-se sols per veure't i plorar".
L'habilitat poètica de Verdaguer es demostra en la musicalitat del poema, en la sàvia recreació dels mots, en una mena de genial i cíclica sonoritat: els sons esfereïdors dels fets de guerra s'alternen amb les delicades melodies de la vida a "l'Olimp de les fades". Si bé Verdaguer evoca amb un intens lirisme el món de les nimfes i les goges, finalment el desterra com a símbol pagà i el condemna, podríem dir, a romandre en un "sepulcre de records". Al poema hi trobem diferents metres i ritmes. Com escriu Marià Manent al pròleg de les Obres completes de Verdaguer publicades per Selecta, "d'una primitiva rudesa èpica es passa al romanç líric i a la cançó alada, que es barreja amb fragments d'autèntica poesia popular". I tal com deia Joan Fuster és com si, amb Verdaguer, la llengua es vengés del llarg silenci que havia patit.
La present edició de Canigó, a cura de Llorenç Soldevila, parteix de l'edició de 1901, "l'última edició de Canigó controlada per Verdaguer". L'any 1889 s'edità a París la traducció francesa del poema i no va ser fins al 1899 que n'aparegué la traducció castellana. Aquesta edició, dirigida a un públic escolar i general, està enriquida amb una útil introducció de Soldevila i amb annexos: notes de Verdaguer, glossaris, gravats, mapes, il·lustracions d'algunes edicions de Canigó, propostes de treball, una ruta literària, plànol d'excursions...
D'acord amb Marià Manent, la lectura de l'obra de Verdaguer provoca avui dia "la contradictòria impressió d'impaciència i meravella". D'impaciència a causa, per exemple, dels tòpics d'època i de meravella per ser el creador de versos "melodiosos i purs, com sorgits de les deus profundes de la poesia". Maria-Antònia Salvà, que també es referí al poder de les paraules de Verdaguer va escriure: "De vegades, un sol vers, una sola paraula dels seus llibres, m'embaumaven l'ànima inefablement".
REEDICIONS DE L'ANY VERDAGUER
Jacint Verdaguer, Pàtria. Edició crítica, estudi i notes de Ramon Pinyol. Eumo Editorial. Vic, 2002.
Pàtries, debat i problemes d'edició
ISIDOR CÒNSUL
Fa unes setmanes, el text que feia de davantal per a l'exercici crític que ara torno a començar se'm va convertir en un paper autònom, publicat a les pàgines d'opinió d'aquest diari (A propòsit de 'Pàtria', de Jacint Verdaguer, 24-9-02), que apuntava la possibilitat d'una lectura nova, més actual, dels poemes patriòtics de Verdaguer. Si goso dir que la mirada era nova, és en el sentit que suggeria una estratègia que fins ara no s'havia vist, o, si més no, ningú no havia escrit. Incidia en una lectura que fa més compromesa l'actitud de Verdaguer envers Catalunya i dibuixava el perfil d'un escriptor astut que va saber aprofitar el ple de l'avinentesa històrica de l'Exposició Universal de Barcelona. No és cap casualitat que Pàtria sortís el setembre del 1888 en el marc d'una ciutat que vivia el fort de l'eufòria universalista: l'escenari més oportú per fer conèixer aquella faceta d'escriptor que l'afonava en les arrels d'una llengua, una història i una terra. I si el concepte romàntic de pàtria surava per la suma d'aquests tres elements, en el cas de la tribu de mossèn Cinto (el filó de Vic i La Veu del Montserrat), encara s'hi afegia un toc de gràcia definitiu basat en la certesa que la pàtria és la possessió d'una terra per voluntat divina.
La bondat de la jugada li va permetre anar de costat amb els sectors més guerrers del catalanisme del XIX, que també van aprofitar l'Exposició Universal i la visita de la reina regent per demanar la llibertat per a Catalunya. Del XIX ençà, a remolc dels diferents esdeveniments amb projecció mundial que ha viscut Catalunya, tant se val que es diguin Exposició Universal, Jocs Olímpics o Fòrum 2004, el catalanisme sempre s'ha afanyat a esmolar la seva cara més reivindicativa. En aquest sentit, doncs, els poemes de Pàtria, salvant la distància del temps i la conjuntura de cada moment històric, són equivalents a les consignes que, el 1992, van omplir Catalunya amb les pintades de Som una nació i els cartells que reclamaven Freedom for Catalonia.
CONSIDERACIONS
Aquest era el sentit de l'article publicat, i el fil que m'hi va conduir va ser el seguiment de la recepció, per part de la premsa de l'època, de l'esmentat poemari de Verdaguer. Una recepció massa cautelosa i reticent, senyal clara que el volum picava, i que el lector pot seguir en l'estudi preliminar del professor Ramon Pinyol, en una edició crítica de Pàtria que considero modèlica, i així ho vaig escriure en el paper autònom esmentat. L'endemà de la seva publicació, amb una celeritat que honora aquest diari, es va publicar una carta (Les Pàtries d'Isidor Cònsul, 25-9 02), signada pel també professor Narcís Garolera, que es queixava, després de ponderar-me l'article, que no hagués fet esment de la seva edició del mateix volum verdaguerià publicat a Edicions de 1984. Garolera, com ja ens té acostumats, feia l'elogi de la seva edició parlant de rigor i de fidelitat al text original, i hi afegia el detall d'un èxit comercial fàcil de mesurar per les dues edicions del llibre en pocs mesos. La carta deixava el meu oblit a la consideració del lector i rematava la jugada recordant que aquesta edició de Pàtria, la seva, "menystinguda pel crític" i publicada per Edicions de 1984, es trobava a totes les llibreries.
M'agradaria obrir la porta d'un debat tranquil i sense crispació per reflexionar en veu alta sobre allò que amaguen les cartes del professor Garolera, atès el fet que no perd mai pistonada per puntualitzar qualsevol comentari que es relacioni amb la seva feina. D'entrada, es tracta de dir-li que la seva edició de Pàtria, per a la intenció de l'article del 24 de setembre, no m'era d'utilitat. El seu pròleg és massa tòpic i obvi, a l'inrevés de l'estudi preliminar de Ramon Pinyol, que és on vaig olorar la pista per formular la hipòtesi que hi plantejava. Dit d'una altra manera, per a aquell text en qüestió, el farcit era més important que el pollastre. Amb la qual cosa puc garantir que no hi havia menysteniment i alhora dedueixo que, o bé Garolera no el va acabar d'entendre, o potser viu massa encegat en actituds d'una constant afirmació que el converteixen en el millor propagandista d'ell mateix.
Crec, d'altra banda, que Narcís Garolera ha fet molta feina per la divulgació de Verdaguer, però també vull pensar que, en el seu dedins, sap que ho ha fet amb un excés d'oportunisme que alguns dubtem que sigui prou correcte. Si més no, així ho penso des d'una perspectiva diguem-ne ètica. I que consti que sóc el primer a celebrar la bona acollida de la seva edició d'En defensa pròpia, i que també em fa feliç que hagi rodat bé l'edició de Pàtria. Tot sigui a benefici de l'obra de mossèn Cinto, que és, en darrer terme, el que compta. El meu però a la seva feina va per un altre camí, directe a la consideració que em mereix el treball dels altres i el fet de saber que, darrere de cadascuna de les obres que Garolera ha editat hi havia un altre estudiós de Verdaguer treballant-hi, d'anys enrere, per a fixar el text definitiu de cadascun dels títols del poeta de Folgueroles. Val a dir, en defensa seva, que el ritme de publicació de les Obres completes de Verdaguer per part d'Eumo Editorial i la Societat Verdaguer és lent i dificultós, i això mateix podria justificar alguna de les edicions que ha dut a terme. Per bé que, per la mateixa raó, no trobo vàlid, enguany, l'argument que l'ha dut a editar L'Atlàntida i Pàtria, obres previstes per a aquest 2002 dins l'esmentat projected'Obres completes. De tota manera, el mercat és lliure, Verdaguer no paga drets i, per tant, campi qui pugui.
QUÈ PASSA, EN REALITAT?
El lector que hagi arribat fins aquí s'haurà adonat que l'entorn del pobre mossèn Cinto encara crema i, com a Can Barça, hi ha marro en tot allò que s'hi relaciona. La premsa no s'ha estat de comentar que hi ha dos sectors més o menys enfrontats: la Societat Verdaguer, d'una banda, i Narcís Garolera, de l'altra. Tal com ho he viscut, puc dir que, un bon dia, el professor Garolera va decidir trencar les regles del joc de la Societat Verdaguer, a la qual encara pertany, i, de llavors ençà, ha anat fent camí pel seu compte. Una opció vàlida com qualsevol altra. Val a dir, a més, que ha estat llest i oportú, i que la seva feina ha aconseguit un notable ressò en els mitjans de comunicació. Aquest és el seu mèrit i el felicito per l'agilitat i l'eficàcia amb què demostra que sap moure's.
En sentit contrari, però, hi ha el demèrit important de l'escassa cura i el poc rigor de les seves edicions. Suposo que tot plegat respon al fet de tenir molts fronts oberts i d'haver-se de barallar amb massa textos a la vegada. Per això no és estrany que, llegint-los, surtin barrabassades com la gosadia de rectificar Verdaguer afegint un vers a Canigó, o bé escriure, en el pròleg d'En defensa pròpia, que la família Duran era composta per una mare i dues filles, quan qualsevol biografia informa que els germans Duran eren tres, i que també hi havia un noi que va fer anar de corcoll el pobre Verdaguer.
Ara bé, si tot plegat es limités a un esforçat afany de publicar i fer coses, potser no hi hauria altres problemes que els derivats dels alts i baixos del seu treball. El cas esdevé més gruixut quan, al mateix temps, desacredita sempre que ve a tomb la feina d'altres estudiosos de Verdaguer amb la mateixa manca d'humilitat amb què anuncia la fiabilitat i el rigor que diu que presideixen les seves edicions. En el cas de Pàtria, ja que hi som, ho torna a esmentar afirmant que reprodueix amb "tota fidelitat el text de la primera edició" i que hi normalitza l'ortografia. La carta que va publicar l'endemà del meu article m'ha dut a una lectura atenta de la seva edició, contrastant-la amb la del 1888, i el resultat és just el que em temia: una cadena d'alteracions, males lectures i transcripcions deficients que, d'una banda, em fan posar seriosament en dubte la bondat d'aquesta edició i em donen arguments, de l'altra, per contestar les preguntes que em feia a la seva carta al diari.
Transcric, en forma d'interrogants, algunes d'aquestes deficiències que poso, com ell, a la consideració del lector: ¿Per què, en l'oda A Barcelona, els noms de Sant Just i Sant Pastor i Santa Clara, que són esglésies i convents de la ciutat, els escriu en minúscula donant a entendre que confon el topònim amb la citació del sant? ¿Per què oblida el lema Cantemus Domino a La batalla de Lepant? ¿Per què altera l'ordre dels mots d'un vers de La puntaire ("com la malalta és ja vella", que se li converteix en "com la malalta ja és vella")? ¿Per què el possessiu son mantell (vers 157 de l'oda A Barcelona), es converteix en l'article un mantell, i la forma verbal són allí en el possessiu àton son allí ? ¿Per què l'acció de present demana a Déu (L'apòstol dels negres, vers 40) es transforma en un sorprenent pretèrit perfet, demanà a Deu, si la situació vol el present en què va ser escrit? "Per què ell (referit a El Carrasclet: vers 37 de Los mossos de l'esquadra) surt amb el plural impossible ells que canvia el sentit d'una estrofa que, a més, no s'entén? ¿Per què corregeix ignocència per innocència a dos dels poemes (En la mort d'en Francisco Casas i Amigó i a L'arpa), però deixa ignocència a La puntaire? ¿Per què encorralats es transforma en acorralats (vers 54 de La batalla de Lepant)? ¿Per què... etcètera, etcètera?
Són una dotzena d'exemples, si no m'he descomptat, però en tinc un cabasset més a la seva disposició. Per la qual cosa crec que he de concloure, i em sap greu de dir-ho, que l'edició de Pàtria, del professor Garolera, no és ni rigorosa ni fiable. Tot té solució, però. El meu consell és que, quan hagi de fer la tercera edició, miri vers per vers les solucions que ha donat en la seva tesi el professor Ramon Pinyol, que crec que ha fixat, definitivament, el text de Pàtria.
REEDICIONS DE L'ANY VERDAGUER
L'Atlàntida, a cura de Narcís Garolera. Quaderns Crema. Barcelona, 2002.
JOAN-ANTONI PALOMA
Sort que s'ha pogut celebrar l'any Verdaguer i es parla d'aquest autor fonamental a la literatura catalana moderna! És que si no fos per l'Any Verdaguer, molta gent que té, fins i tot, responsabilitats culturals i polítiques en el nostre país, no pas tothom, continuaria perpetuant una de les injustícies més doloroses del nostre país sobre el nostre poeta modern de més categoria, que no és molt important només per això, sinó també pel gir que fa donar a la nostra llengua literària, ja que aquest és un dels punts que més s'hauria de precisar. Albert Rossich ja fa temps que va alertar contra alguns tòpics que es deien sobre la situació de la llengua al temps anomenat de la Decadència. Convindria ressaltar que la llengua catalana abans de Verdaguer no estava decandida com es digué en un acte dedicat a Verdaguer celebrat al maig. En temps de Verdaguer, des del punt de vista oral, el català era ric, bell i d'un ús continu. Força gent ni tan sols sabia parlar castellà. Això és tan fàcil de demostrar com que jo mateix ho he viscut a la meva família.
En un altre aspecte, afirma Martí de Riquer que fins al segle XIX era normal que un senyor català escrivís a un de castellà en català i aquest li respongués en castellà. El que sí que és veritat és que no hi havia confiança en les seves possibilitats literàries. Un segle abans de Verdaguer, Antoni de Capmany deia que el català havia tingut esplendor, però en aquell moment (segle XVIII) era "lengua muerta para la república de las letras". I aquest senyor no era cap anticatalanista.
Cal dir que el fet que es reprenguessin els Jocs Florals fou perquè una part de la intel·lectualitat tingué l'esperança que es podia subvertir la situació, i és bàsic en aquest sentit el paper de Rubió i Ors, que, en el pròleg del seu llibre de poemes, parlà amb gran entusiasme de la nostra llengua i es dolia que no hi hagués més escriptors que la conreessin. Ara, per saber com estava la qüestió, és fonamental de saber que a la primera edició dels Jocs Florals s'imposà la voluntat de Milà i Fontanals que només s'admetessin els poemes en català. Però això pot dur a una lectura molt equivocada, ja que si feia això Milà era per pessimisme. Pensava que si es feien uns jocs bilingües poca gent presentaria poemes en català, i si el que volia era recuperar literàriament el català s'hauria perdut el temps. No cal dir que afortunadament les coses anaren per un altre cantó i el mateix Milà, al cap de 25 anys, comentà a Menéndez Pelayo que la seva decisió havia anat més lluny del que es pensava.
Enmig del que hem exposat, ¿què significà que sortís un poeta com Verdaguer i en concret quin paper hi tingué L'Atlàntida? Doncs simplement que el que Rubió i altres havien somiat se'ls acabava de fer realitat. En català s'escrivia amb una ambició comparable a la dels més grans escriptors (es tocaven els temes que havien tocat els més grans poetes èpics, i en un altre article vaig assenyalar que això no era cap anacronisme al segle XIX, i si a algú li queden dubtes, que es llegeixi les actes del col·loqui que el 1886 es féu a Vic) amb un domini de la versificació total, amb una impressionant demostració de cultura per part de l'autor (no ens hem de cansar de dir que Verdaguer es documentava moltíssim per escriure les seves obres) i un lèxic molt ric i excel·lent, i no gens encarcarat. Verdaguer fou molt autoexigent amb el lèxic (Narcís Garolera, editor d'aquesta edició de L'Atlàntida també té un estudi molt interessant sobre un vademècum lexicogràfic verdaguerià en què diu: "Verdaguer, en efecte, no inventava paraules catalanes sinó que es documentava oralment i per escrit atenent usos dialectals i llegint autors catalans de totes les èpoques".
Verdaguer trencà amb el català i la temàtica literària de regust neoclàssic que conreaven altres capellans vigatans. Era gairebé obligat que en aquest any es donés una edició crítica de L'Atlàntida. Certament n'hi ha una de molt ben feta a càrrec de Martí de Riquer i Eduard Junyent, però avui dia és introbable a les llibreries. L'edició que comentem és molt rigorosa, amb els criteris molt ben explicats, de lectura còmoda i presentació molt agradable. En aquesta edició l'editor vol establir el text basant-se en l'edició del 1886, tenint en compte l'edició príceps i també tenint en compte, a l'aparat crític, les esmenes manuscrites fetes per Verdaguer en un exemplar de l'edició prínceps que solen coincidir amb les de l'edició del 1886 que, òbviament, fou revisada per mossèn Cinto.
No em vull allargar, però L'Atlàntida no es pot llegir amb rapidesa, d'una tirada, sinó amb temps, per poder-la assaborir. Així hi anirem trobant més els grans mèrits que té. Pensem en els elogis que en fa Mistral (pel que fa als temes tractats, col·loca Verdaguer directament després de Milton i Lamartine). Pot ser un bon exemple del que dic la perla que és El cor d'illes gregues. Aquest cant li fou suggerit per Collell, però el geni de Verdaguer reeixí categòricament en un tema molt estimat pels romàntics (recordem la passió per Grècia dels romàntics alemanys i de Lord Byron). Vegem només com un tast els versos: "Mare dels déus, oh Grècia, tu dormies, / com Venus per les ones bressolada, / aquella nit terrible i res senties / del tro i eixordadores harmonies / amb què fóra l'Atlàntida enfonsada".
Acabem una mica com començàvem. Llegint aquests versos podem dir, com féu Segimon Serrallonga a partir d'Al Cel, que ningú no pot seguir parlant d'un poeta rústic. Verdaguer és un poeta cultíssim i d'altíssima volada i ens hem de felicitar d'aquesta nova edició crítica.
Tornar