15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Biografies

Verdaguer, Jacint

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, 1902). De família de pagesos pobra i de profundes conviccions religioses, anà a l'escola del seu poble i als deu anys ingressà al seminari de Vic. S'interessà des de molt jove pels costums i tradicions de la Plana de Vic. Es manifestà ben aviat com una persona ingènua, tenaç i tossuda. Els seus primers textos daten de quan tenia quinze anys. Al seminari es donà a conèixer com a poeta, féu amistat amb Jaume Collell i prengué contacte amb els clàssics universals. A conseqüència d'això va concebre un poema èpic sobre la gesta de Colom, que amb el temps es transformà en L'Atlàntida. L'any 1865 obté dos accèssits als Jocs Florals de Barcelona i fa amistat amb els prohoms de la Renaixença. El 1870 és ordenat sacerdot i enviat a Vinyoles d'Orís com a vicari. Cau malalt i els metges li recomanen l'aire de mar. S'embarca com a capellà en el vaixell "Guipúzcoa", que feia la ruta Cadis-l'Havana, propietat del primer marquès de Comillas. Un cop refet, treballà intensament en L'Atlàntida, que enllestí el 1876. Aquest mateix any entrà com a capellà a la casa dels marquesos de Comillas, al palau de Portaferrissa. El 1877 L'Atlàntida és premiada als Jocs Florals i el seu prestigi augmenta amb la publicació d'Idil·lis i cants místics (1878), Llegenda de Montserrat (1880), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886), Excursions i viatges (1887) i Pàtria (1888), entre d'altres. El 1886 fa un viatge a Terra Santa, del qual és fruit el Dietari d'un pelegrí a Terra santa (1899). A partir d'aquest viatge, Verdaguer sent la necessitat de ser més fidel a la vida de Crist, i es lluira a la caritat, a la confessió i a la pràctica d'exorcismes. A causa d'això la situació del poeta es féu difícil al palau de Comillas i l'any 1892 el bisbe de Vic el reclamà a la seva diòcesi. Residí al santuari de la Gleva, on escriví Roser de tot l'any (1894) i Sant Francesc (1895). L'intent de recloure'l en un asil de capellans vells, invàlids i bojos motivà la desobediència de Verdaguer, que fugí a Barcelona, a casa d'una família que havia conegut en les sessions d'exorcismes. Se sent acorralat i és quan comença a publicar a El Noticiero Universal una sèrie d'articles que després aplegarà sota el títol En defensa pròpia; així neix el "cas Verdaguer", que dividí l'opinió pública. El bisbe de Vic el suspèn a divinis. D'aquest períodetràgic de la seva vida és el llibre Flors del Calvari (1896). Dos anys després, gràcies a les gestions de l'arquebisbe de Madrid i als agustins d'El Escorial, se li aixeca la suspensió i és admès a la diòcesi de Betlem, on passa els últims anys amb gran penúria econòmica. Encara publicà Santa Eulària (1899) i Aires del Montseny (1901). La seva mort li tornà la grandesa i el seu enterrament fou un gran acte multitudinari.

Tornar