15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Final de la marginació

Article publicat al diari “Avui” el 29/01/04 per David Castillo

Poc ens imaginàvem els que ens vam reunir al primer Congrés Juli Vallmitjana al barri gitano de Gràcia que la marginació d'un dels autors més interessants del Modernisme es trencaria pocs mesos després amb l'edició al segell 1984 de La Xava, a càrrec d'Enric Casasses, i l'anuci imminent de publicació de Sota Montjuïc, que coeditaran 1984 i Arola a cura d'Albert Mestres i Francesc Foguet. Són els primers capítols d'una recuperació que afectarà altres llibres importants de l'escriptor, com ara les gairebé nou-centes pàgines d'obra teatral, els magnífics contes de gitanos de De la raça que es perd (1917), l'assaig Criminalitat típica local (1910) i la narració reflexiva sobre nens Com comencem a patir (1908). Allà a prop d'on es va celebrar el primer congrés, al carrer Astúries, encara es conserva el taller d'orfebreria d'un dels membres de la colla del safrà, company i interlocutor dels Nonell, Casas, Canals, Pitxot, Gual i Mir i animador de la cèlebre tertúlia modernista d'Els Quatre Gats. Els participants en les jornades esmentades sobre Vallmitjana, entre altres Julià Guillamon, Enric Casasses, Genís Cano, Gerard Horta i qui signa, no hem entès l'ostracisme d'un personatge fonamental per entendre la Barcelona popular del canvi de segle entre el XIX i el XX, home que va saber construir unes peces teatrals d'una gran força i unes novel·les i narracions tan imperfectes com extraordinàries, tant pel tema com per la construcció. Vallmitjana ens va parlar del barri Xino des de dins, mai com un turista o com un dels nombrosos escriptors de la zona alta que el van recrear a les seves obres. El nostre home es va avançar als Jean Genet, Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Henry Miller, Josep Maria de Sagarra, André Pieyre de Mandiargues o Juan Goytisolo i va oferir un retrat precís dels món dels xulos, dels pobres, de les prostitutes, dels malalts, dels drapaires i dels lladres al costat de la gent del barri, de les famílies i dels gitanos, tant dels del Raval com dels de Can Tunis, de Montjuïc, de Gràcia, d'Hostafrancs, del carrer de la Cera i de les platges del Poblenou i de la Barceloneta. Entre els admiradors d'aquest potent narrador i dramaturg, sempre s'ha discutit sobre la versemblança de l'argot utilitzat. Uns qüestionen que determinades paraules són lluny del caló, però cal assumir que, per exemple, els companys del Tarregada -protagonista de Sota Montjuïc i de moltes peces teatrals- resulten exponents autèntics de la millor picaresca i parlen en un llenguatge, una germania que agafa mots dels gitanos i de tota la fauna que vagarejava amunt i avall per la Barcelona més marginal. A la introducció de De la raça que es perd, ja explicava que "tant en el caló dels gitanos catalans i castellans com en l'argot de la murrialla, hem preferit habituar-nos a la parla viscuda (...), quedar-nos amb el punt de vista pintoresc, ja fent-ne teatre, novel·les...". Els antiherois de Vallmitjana són les gitanes retratades per Isidre Nonell, amb la mateixa força i caràcter, amb la mateixa debilitat, éssers vulnerables que van ser destruïts en el seu temps i que han estat injustament baquetejats per la història i per uns filòlegs que amb prou feines li dediquen quatre línies quan figura que són els especialistes màxims sobre determinats períodes. Vallmitjana i altres oblidats de la llarga llista, com Plàcid Vidal -que el va evocar magistralment a Els singulars anecdòtics- i Pere Coromines, pertanyen a una generació que cal revisar amb atenció, on podem descobrir una part fonamental de la nostra literatura bandejada, de la nostra ciutat enterrada. Només amb l'escena inicial de Sota Montjuïc, en què es reprodueix un àpat manicomial entre els amics del Tarregada, ja tindria prou per recordar-lo al costat d'altres mestres d'aquesta literatura entre picaresca i grotesca que tants bons resultats ha donat a la literatura centre-europea i a la russa. Penso en Jo he servit el rei d'Anglaterra, de Bohumil Hrabal, i en Berlin Alexanderplatz, d'Alfred Döblin, escrites dècades després de les narracions, els contes i les peces teatrals de Vallmitjana. Resulta simptomàtic que els lectors d'aquest autor modernista haguéssim de trobar les primeres edicions de La Xava, de Sota Montjuïc i de La raça que es perd a llibreries de vell o als drapaires després de tants anys de normalització i de teòriques polítiques culturals nacionalistes i progressistes dels governs que hem patit en els àmbits local, autonòmic i estatal. Perquè cal no oblidar que a l'Estat se li hauria d'exigir respecte i, com a mínim, igualtat de tracte amb el castellà. La nostra literatura i gran part de la nostra tradició roman soterrada sota la pols de la desídia i de la ignorància. Les borratxeres de la Xava o l'excursió nocturna del Tarregada, els seus amics i dues prostitutes cap a la platja de Can Tunis rescaten la força d'una picaresca, que el sentit de l'humor de l'autor s'encarrega d'amanir. També les reflexions de tipus moral reflecteixen una certa vocació regeneracionista que incrementa encara més l'absurditat de les situacions descrites i realcen el patetisme. Crec que el vigor teatral de Vallmitjana incideix en les escenificacions de les novel·les i en uns diàlegs farcits d'argot. A Criminalitat típica local fins i tot publica una mena de diccionari de lladregots i de gent de la mala vida. Potser li va faltar un editor com Joan Sales per arrodonir tècnicament una històries hilarants, plenes de vida, que funcionen perfectament amb els seus defectes. Nascut el 1873 i mort el 1927, argenter del barri de Gràcia, pintor i escriptor en tots els gèneres, crec que hauria de ser col·locat entre els nostres clàssics.

Tornar