Documentació
Sota Montjuïc. Criminalitat típica local
Fa 131 anys va néixer Juli Vallmitjana en un carrer desaparegut de la Barcelona vella, el carrer Graciamat. L’efemèride seria una bona ocasió perquè alguna de les múltiples institucions que es desviuen per la cultura catalana difongués una mica la seva obra. Alguna unció de dues o tres peces teatrals breus en algun teatre lliure, nacional o si més no ben enfocat. Alguna exposició sobre el món, la vida i els escrits d’en Vallmitjana. Alguna edició de narracions seves que costen de trobar, com “De la ciutat vella”. Mentre es decideixen, Arola Editors i Edicions de 1984 han publicat Sota Montjuïc. Criminalitat típica local, una novel·la i un assaig sobre els baixos fons de la ciutat. Si per algú Vallmitjana és un autor desconegut, és perquè no ha llegit La Xava, una altra novel·la enlluernadora d’ell que va sortir en edició d’Enric Casasses (Edicions de 1984, 2003). Tant és començar per La Xava com per Sota Montjuïc, totes dues són extraordinàries, això és, rares, sorprenents, úniques. “Forma, demanen els buits de cervell; forma, demanen els ineptes fracassats per inèrcia cerebral. ¿Què els quedaria en aquests si no fos allò que ells en diuen forma? Són com un tros d’arbre corcat que per entre ses fibres no hi passa saó”. Són paraules d’en Vallmitjana en contra dels joves noucentistes que el 1906 es començaven a obrir pas, molts d’ells cap a algun càrrec de la Diputació. En Vallmitjana, argenter i per tant menestral, és un autor cantellut, indòcil, allunyat dels passadissos del poder, que retrata amb mà mestra el món de la Barcelona misèrrima del tombant de segle, putes, pobres, mangants i gitanos. Sobre els gitanos, és remarcable que en el dibuix que en traça no s’hi trobin gairebé rastres de “flamenquisme, toreria ni castissisme de cafè concert”, com bé escriu Francesc Curet. No són gitanos passats per La Criolla. Tots els ambients retratats per en Vallmitjana destil·len veritat, perquè va trepitjar els barris suburbials, tavernes, bordells, les coves del Morrot on s’hi aplegava la murrialla de Barcelona, acompanyat per algun valent, per si algú li volgués lilar el parluco o bé adinyar caix. D’ells va aprendre un català fresc, suburbial, maliciós, xulesc, tot un argot encriptat d’uns individus que “no s’espontanegen amb aquell que no parla com ells”, perquè els civils o els guàrdies no els entenguessin. Sota Montjuïc (1908) i La Xava (1910) s’acostumen a considerar unes novel·les desmanegades, una mera successió de quadres de (mals) costums, una desestructura que els estudiosos solen retreure a en Vallmitjana com un peu coix de la seva narrativa. Però només poder assistir com a convidat de pedra al casament d’en Tarregada, al bany a Can Tunis amb pluja daurada inclosa, al qüento fallit en un casalot de Sarrià, ens rescabala de qualsevol retret. En Vallmitjana retrata en tot moment l’amargor i la melancolia dels miserables, unides a un esperit de gresca i droperia que és d’agrair. No pas pobrets i alegrets, sinó, d’una manera o una altra, lliures. Criminalitat típica local (1910), que completa el volum, és una conferència que ens esbossa una descripció de la gent de mal viure i els seus qüentos —això és, arts de robar: anar pel brinca, pel gaspà, pel suenyo—, on deixa veure la seva ànsia regeneradora dels, com ell els anomena, individus viciosos i depravats, en una actitud a cavall de la indignació i la pietat. “Allí, en aquelles mines de misèria, hi falten les exploracions de la civilisació”. Segons en Vallmitjana, a la gent de la vida de llavors, que així s’anomenaven els lladres i les putes, els entusiasmava “el cinematògraf, quan projecta pel·lícules de crims i robos” i les seves lectures predilectes eren “descripcions de robos i assassinats”.Per tant, més d’un valent devia llegir el mateix Vallmitjana. Sabia què tenia entre mans.
Tornar