15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Entrevista a Jaume Cabré

Entrevista publicada la diari “Avui” el 15/04/04 per Lourdes Domínguez

L.D. El projecte d'escriure Les veus del Pamano neix quan descobreix una escola abandonada passejant pel Pallars. Què el va atreure d'aquesta visió?

J.C. No ho sé, però aquest paisatge em van encantar. D'entrada no vaig pensar per a res en una possible novel·la, això va ser anys més tard, quan em vaig voler imaginar què és el que hi podia haver passat, en aquest edifici. La visió de l'escola em va portar de seguida cap a les persones que l'habitaven. Un escriptor constantment rep estímuls: a Senyoria va ser una fotografia, d'altres vegades, ha estat un gest, un paisatge... D'estímuls n'hi ha molts, però només els fas cas quan estàs en un moment propici per escriure una nova història.

L.D. Situar la novel·la al Pallars era un repte?

J.C. Sí, perquè no és el meu lloc natural i, per tant, havia de fer un esforç per fer-lo meu. Quan molta gent continua dient que s'ha de fer la gran novel·la de Barcelona, vaig jo i em poso a escriure una novel·la d'alta muntanya! Però no ho vaig decidir jo mateix, sinó que van ser una colla d'estímuls personals els que m'hi van portar i aquests estímuls són inexplicables i per això mateix, indiscutibles. Una de les preguntes que un s'ha de fer abans de començar una història és: "Estic disposat a passar-me uns quants anys convivint amb aquests personatges i amb aquest món que imagino?". Si la resposta no és un sí rotund, més val no posar-s'hi.

L.D. En poc temps, diversos autors catalans han coincidit a treure novel·les ambientades en la postguerra: vostè mateix, Carme Riera, Emili Teixidor, Javier Cercas... 'Ara toca' parlar d'aquest tema?

J.C. No ho sé si toca o no toca. Cada escriptor escriu la història que se li imposa. Quan estava escrivint Les veus del Pamano no sabia, per exemple, que Carme Riera també trauria un llibre sobre la mateixa època. Suposo que hi ha una mena de sensibilitat col·lectiva per aquest tema. Potser és que, en canviar de segle, els escriptors ens plantegem que no s'hauria de tancar una etapa ni de passar pàgina d'una manera incompleta i per això en volem parlar. Encara que, de fet, les motivacions que et porten a escriure una història són bastant inconscients i per tant difícils d'explicar. A mi no m'importa que altres autors treguin novel·les sobre la mateixa època; al contrari, com més bons títols surtin al mercat, millor, perquè això és bo per a la literatura. No tinc cap mena de sentit de la competència. A més, mai un llibre és igual a un altre, encara que parlin del mateix.

L.D. Ha trigat set anys a escriure Les veus del Pamano. Déu n'hi do!

J.C. Home, és una novel·la complexa d'escriure, perquè s'hi barregen moltes històries i les has d'explicar d'una manera entenedora perquè el lector no es perdi. D'altra banda, en aquesta novel·la, apel·lo a la intel·ligència del lector, perquè relativitzo el temps, que passa a ser com una mena de xiclet elàstic que estiro i arronso a la meva voluntat: pots començar una frase estant a l'any 2003 i acabar-la al 1940. Això no fa que la lectura hagi de ser més complexa, però sí més atenta.

L.D. Quin efecte perseguia amb aquesta relativització del temps?

J.C. Demostrar que el que realment importa no és el que li ha passat a la Tina al segle XXI o a l'Oriol al 1940, sinó que un fet pot repercutir en una persona molts anys després. Hagin passat vint, trenta o quaranta anys, seguim sent responsables dels nostres actes. El temps de la novel·la em complicava la seva escriptura, però crec que era la solució idònia que em donava el to i el tempo adequats per al que volia explicar. Escriure Les veus del Pamano no ha estat fàcil, però ningú diu que ho hagi de ser!

L.D. Suposo que un llibre de 700 pàgines amb aquests salts temporals i molts personatges va requerir un esquema previ bastant elaborat.

J.C. L'esquema no el vaig fer fins que no portava anys treballant en la novel·la, quan tenia una magma de personatges i de línies narratives ja més que intuïts als quals havia de posar ordre. És el moment en què veritablement et preguntes què pot acabar sent la novel·la, cap a on et durà i si has sabut trobar-hi el to adequat. Ara, revisant la carpeta on guardo tot el material de Les veus del Pamano, m'he adonat que vaig arribar a tenir fins a nou índexs fets amb voluntat de ser definitius.

L.D. Llegint la seva novel·la un reflexiona sobre si la prescripció moral dels actes existeix, sobre si amb els anys s'oblida o no s'oblida o sobre si perdonar és o no necessari... Quines altres idees pretenia que es desprenguessin d'aquesta lectura atenta?

J.C. A la novel·la hi ha, per exemple, una reflexió sobre el poder fàctic, sobre l'evidència que, malgrat passi el que passi, el poder sempre està en mans dels mateixos, per molt que sembli que les coses canvïin. El poder fàctic és el que escriu la versió oficial de la història, que no té per què ser la més veritable, i que per aquest motiu sempre ha de generar malfiança. Per això la feina de l'historiador és tan delicada i de tanta responsabilitat.

L.D. Li ha costat gaire documentar-se sobre com es va viure la postguerra a la zona del Pallars?

J.C. Més que documentar-me sobre la història, el que m'ha portat més temps és amarar-me del seu paisatge per interioritzar-lo, conèixer la manera de ser i de dir de la gent del Pallars i fer-los meus. Al cap i a la fi, trobar la documentació objectiva és fàcil, perquè els historiadors locals te la donen.

L.D. Tots els fets de la novel·la són inventats?

J.C. Sí, però tots podrien haver passat, perquè estan escrits dintre d'unes coordenades de versemblança. Alguns dels fets que s'expliquen a la novel·la poden semblar veritables bestieses, però a la història real en van passar d'aquest calibre i de molt més grosses. Si les hagués explicades, m'haurien dit que m'ho estava inventant.

L.D. Al Pallars es va viure la postguerra més cruament que en d'altres zones?

J.C. Sí, s'hi van fer autèntiques barrabassades perquè des de Tremp l'exèrcit franquista va entrar cap a la frontera i, per tant, va ser el lloc on, en certa manera, les tropes de Franco establien la seva presència a Catalunya de manera exemplar per a la resta del país. A més, als pobles les ferides triguen més a cicatritzar que a les ciutats, on tot és més anònim. ¿T'imagines com deu ser de dur haver de conviure amb la persona que saps que ha delatat els teus familiars ara ja assassinats? Hi va haver molta por i encara avui hi ha avis que no en volen parlar després de 30 anys de la mort de Franco. ¿Per què, si no, hi ha tantes reticències als pobles quan es volen desenterrar les fosses comunes del franquisme? Sort que momentàniament ens hem desempallegat del Partit Popular, que no parava de posar traves a la recuperació de la memòria col·lectiva.

L.D. Què l'atreia de la figura de l'Oriol Fontelles, el protagonista masculí de la seva novel·la?

J.C. Sobretot que és un personatge ambigu. A mesura que el vaig anar creant, el vaig anar coneixent i em va sorprendre que fos una persona amb tantes cares diferents, fins al punt que un no sap mai quina és la veritable. En general, la gent té una faceta pública i una de privada, però en el cas de l'Oriol, aquesta dualitat queda una mica desvirtuada, perquè tothom el jutja a la seva manera, tant des del punt de vista moral i ideològic com personal... I no vull donar exemples concrets, perquè llavors desvelaria secrets de la novel·la que és el lector qui els ha d'anar descobrint. És covard o és valent l'Oriol? No ho sé i tampoc crec que ell mateix en tingui la resposta.

L.D. L'Elisenda Vilabrú, en canvi, la protagonista femenina de Les veus del Pamano, és una dona molt forta, capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En certa manera recorda la protagonista de Senyoria...

J.C. El personatge de l'Elisenda va anar creixent en novel·les anteriors. A Senyoria ja tenia ganes de parlar d'una dona molt intel·ligent i amb molt de poder, però un bon dia el personatge em va desaparèixer, se'm va fondre. Quan vaig començar a escriure L'ombra de l'eunuc, vaig voler recuperar-lo, però se'm va convertir en un home, que a sobre no era gens poderós, sinó tot al contrari. Finalment, en entrar en el món del que al final ha estat Les veus del Pamano, vaig lligar el personatge amb corretja perquè no se m'escapés més.

L.D. Després de set anys escrivint el llibre i de més de 700 pàgines d'història, ha quedat satisfet del resultat? Creu que ha sabut explicar el que realment volia transmetre?

J.C. El problema és que no tenia clar què volia explicar de bon principi! Per tant no sé on estava el llistó de l'aprovat per als meus deures. Una altra cosa és que em preguntis si crec que la novel·la està realment acabada o si, per contra, penso que encara la podia haver treballat més.

L.D. Li robo la pregunta, doncs.

J.C. Com a escriptor, quan em deixo treure la novel·la de les mans, és que crec que ja està acabada. A més, la dono a un seguit de gent amiga, molt diferent, bona lectora i sincera, perquè me'n dingui el què.

L.D. I accepta bé les seves crítiques?

J.C. Les discuteixo aferrissadament! Justament per veure si trontollo o no! Però de vegades haig d'admetre que tenen raó i rectificar.

L.D. Què ha sentit en acabar definitivament una novel·la amb la qual ha conviscut durant tants anys?

J.C. El mateix que ja vaig sentir quan vaig posar punt i final a Senyoria, a Fra Junoy o l'agonia dels sons i a L'ombra de l'eunuc: una sensació de buit total, fins i tot físic. Em desmaio i tot! Penso: "I ara què?". I sento un buit molt gran que haig de tornar a omplir. Segurament, per això em poso a escriure de seguida, fins i tot abans d'acabar del tot l'obra anterior. Ara, per exemple, ja tinc al cap una nova història, però no sé encara en què és convertirà.

L.D. Viu molt intensament les seves novel·les.

J.C. M'hi va la vida! M'ho prenc molt seriosament i per això hi aboco totes les meves energies. Me la jugo. Diàriament hi treballo i les sessions, encara que no em mogui de la cadira, són esgotadores. Hi penso a tota hora, per això, com diu Lobo Antunes, sóc el típic escriptor que sempre sembla que està com en una altra banda.

Tornar