Documentació
Dels esguerrat voluntaris
Argenter i pintor, Juli Vallmitjana Colominas (1873-1937) no comença a escriure fins al 1906, quan ja tenia 35 anys, ell. De seguida ja publica set o vuit llibres, entre els quals es pot destacar Com comencem a patir (libre de criatures), del 1908, on va explicant diferents casos i exemples de patiments infantils, amb belles i terribles il lustracions d’un tal J. Martrus. Aquestes primeres obres van signades amb el segon cognom, com a J.V. Colominas. El mateix 1908 ja publica Sota Montjuïc, novel.la d’èxit, una de les descripcions de la Barcelona pobra (lladres, putes, estafadors, macarres, mendicants de tots estils i tècniques, i pobres en general i de tota mena) més bèsties i verídiques i belles. Als darrers capítols de la novel.la ens endinsem en el peculiar món dels gitanos catalans, que Vallmitjana també coneixia com si els hagués parit. Un dels molts personatges secundaris, un dels lladregots, és el Nas-Ratat, és a dir, el mateix nom, o el mateix lladre, que apareix a Un film de Víctor Català uns deu o dotze anys després. Els drames urbans de Vallmitjana són de les coses més crues de la nostra literatura, si deixem a part els drames rurals de la Víctor. Més que penetrar molt en cada personatge, la gràcia de Vallmitjana és com, mostrant-ne sols algunes accions i, sobretot, el parlar, ens fa reviure tot l’arremolinament ambiental dels barris pobres de per allà el carrer de Trenta Claus, la violència latent, la gana, el sexe, el càlcul constant amb què funcionen els que no tenen res. D’aquest món, misteriosament, Vallmitjana ho sap tot: en un terrat on viuen barrejats tota mena de pobres, “els esguerrats voluntaris sempre es barallaven per qüestions d’amor”. L’altra gran novel.la és La Xava, trepidant d’acció i crua com ella sola. Dels lladregots que intenten arrossegar una pesada lleona (caixa forta), diu: “La suor els regalava cara avall, com si fessin un treball honrat”. El breu (10 pàgines) monòleg En Tarregada (1911) és un alt poema, una poderosa i inesborrable lliçó idiomàtica, un bon retrat del pobre desgraciat (que estic segur que va existir) i una gran peça de teatre de la cruesa o de la crueltat, per mitjà de la paraula, i de la saviesa rara de l’autor, que és un artista ben rar, ben especial. Tot el que Vallmitjana escriu quan fa parlar els personatges és de primera fila mundial, va a missa (encara que sigui negra). Una altra petita obra mestra de teatre és El corb, tan bona o millor que el poema de Poe. I amb un valor històric i humà molt especial: les relacions entre l’espiritisme i el moviment obrer català del començament del XX, amanit amb inquietants intervencions de la follia, de la subnormalitat, de la màgia, de la mort, tot sobre el fons de l’escarràs del menjar i viure de cada dia.
Tornar