Documentació
Aixís ho conten els vells gitanos
El lector que s’acosti als contes de Juli Vallmitjana entendrà perfectament perquè l’autor ha estat bandejat durant quasi 100 anys. Magnetitzadors, conjurs i maleficis, possessions i esperits encaixen malament amb els successius moments històrics i literaris que ha viscut el país. Fa de mal recordar que “feia pocs dies que en un femer dels suburbis de la ciutat, prop de la muntanya on hi ha un castell, s’havia mort un porc dels molts que allí criaven aprofitant les escombraries que de la ciutat recollien”, així comença el conte “La festa del porc”. No, no és estrany que Juli Vallmitjana hagi estat oblidat durant quasi un segle. Els gitanos i el submón de misèria que els ha acompanyat no s’adiuen amb la multitud d’ismes literaris del país i de les ideologies dominants que els han fet de substrat. El retrat que Vallmitjana ens ofereix dels seus gitanos folkloritza les seves actituds i circumstàncies (com ho fa Nonell, com ho fan quasi tots els pintors, escriptors i prestigiosos cineastes del segle passat, des de Romero de Torres a Kusturica, perquè, malgrat tot, les històries dels gitanos les explicaran els gitanos o no les explicarà ningú) però és capaç de salvar la història i els personatges tan aviat com desapareixen els elements d’attrezzo que els han d’identificar. És precisament quan el dolor, l’afecte, la tendresa o la lluita per la supervivència mouen el mecanisme del conte que podem veure que Vallmitjana excel·leix, quan aquest poble ideal que per a ell són els gitanos supera totes les connotacions de puresa, bellesa, harmonia, etcètera, per passar les mateixes angoixes i alegries que qualsevol altra comunitat: “Tota estridència desentonada s’anà amansint, i els plors i els planys s’harmonitzaven amb l’ànima d’aquella gent excitada. Sols se sentia el sanglotar de les dones, com si fos el ressò de la tempesta que s’anés allunyant”, s’acaba el conte. Vallmitjana vol i dol. Costa de saber fins a quin punt és conscient de la línia que el separa del grup sobre el que escriu. L’admiració, però, no traeix la versemblança perquè els personatges mai no esdevenen titelles, mai no rebaixen la dignitat que els ha estat donada pel narrador: els elements que subratlla Vallmitjana són els trets distintius que admira, que conformen, en definitiva, el motiu del relat, allò que els fa ésser matèria literària, que els eleva a protagonistes i a víctimes del seu propi destí (de les seves característiques culturals, dirien els de la branca). Fa feredat pensar que contes com “El rosari de calaveres”, “La festa del porc” “En plena natura” han dormit un son tan injust i durant tants anys. Vallmitjana narra els gitanos com Segalen narra els indígenes de la Polinèsia, com una manera de fugir de la cultura de la Sala Parés que l’allunya també de la pintura ensucrada que s’hi exhibia. És justament aquí quan demostra la seva vigència. Una de les grans paradoxes dels darrers 20 anys és la de crear discursos que serveixen, precisament, per amagar o diluir la realitat que en un principi volien mostrar. Al costat de l’experiència directa quotidiana, la multiculturalitat de les institucions queda reduïda consigna de tríptic informatiu, a una mena de folklorització de la diferència. La impostura de la multiculturalitat oficial ha fet que la mirada cap a l’Extrem Orient hagi estat marcada per l’exotisme més que per una realitat tant o més complexa així que s’ha anat imposant al carrer Trafalgar i als contenidors del port. L’exotisme demana llunyania i dura fins que s’instal·la a la casa del costat. Els gitanos sempre han estat aquí, a Lleida, Balaguer, a Hostafrancs, a Gràcia... A Perpinyà hi ha qui diu que parlar català fa gitano. Els gitanos de De la raça que es perd acaben trobant les seves desgràcies en tot allò que com a poble els és aliè i en l’exageració del caràcter marginal, en els excessos de superstició i de passió, en l’alcoholisme... La descripció i les reflexions de Vallmitjana són prou elaborades per no ser catalogades sota l’epígraf del costumisme, brut o net.
Tornar