15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

En els personatges

Article publicat al diari “Avui” el 25/05/05 per Vicenç Llorca

El 1984 va ser un any important per a Jaume Cabré (Barcelona, 1947). Aquest novel·lista -i guionista de ficció televisiva- donava a conèixer llavors La teranyina, obra que havia merescut l'any anterior el premi Sant Jordi i amb la qual encetava l'anomenat cicle de Feixes, un espai fictici a l'entorn de la ciutat de Terrassa. També el 1984 apareixia Fra Junoy o l'agonia dels sons. Des d'aquell moment, Cabré ha anat donant gruix a la seva obra novel·lística amb títols com ara Senyoria i L'ombra de l'eunuc. Amb un ampli reconeixement de crítica i públic, l'any passat va publicar Les veus del Pamano, novel·la que ha estat distingida enguany amb el premi de la crítica espanyola. Ens trobem a l'Ateneu. Primer de tot parlem de la secció del Breviari, per a la qual prefereix proposar un text que conté una paraula especial. La conversa continua llavors al voltant de les dificultats d'establir visions panoràmiques del moment present de les nostres lletres. Malgrat tot, Cabré considera que vivim una època molt bona de creativitat: "Et podria dir que estem en un bon moment de forma. Quan ho dic estic pensant en la novel·la, però no tan sols en la novel·la. En tota la producció literària, estem en un bon moment. Això ho dic conscient, d'una banda, de la relativitat de la meva visió, però d'una altra conscient també que hi ha part de veritat en això i que, per tant, algun tant per cent d'encert hi ha en aquesta afirmació. Si ho comparo diacrònicament, hi ha chef-d'oeuvre, capolavoro. El que no podem saber és què es considerarà com a obra essencial d'aquí a cinquanta anys respecte a la producció d'aquests darrers quinze o vint anys, però sí afirmar que hi ha obres que poden arribar a ser-ho. Això em dóna una sensació d'optimisme, que sé que està en contradicció amb l'onada de pessimisme general. Ara bé, aquest pessimisme no és per la literatura, sinó per altres aspectes. Per exemple, per la mateixa pervivència de la llengua i la supervivència d'una societat basada en una llengua. No és només la llengua, sinó un univers que ens envolta i es vertebra a partir d'un sistema lingüístic. Si està en perill la llengua, està en perill pensar en català. Malgrat això, jo diria que, sobretot en una comparació sincrònica, la literatura catalana no es desdiu de la producció literària que s'està fent en altres llengües". Aquest bon moment coincideix per Cabré amb una època de crisi social a Europa que resulta interessant per a l'exercici literari: "Tot aquest canvi de segle, amb el que suposarà de canvi social trontollador per a tota la societat occidental i molt més encara per a la societat catalana, tindrà com a mínim aquest testimoni literari. Tots els processos de transició són atabaladors i rics al mateix temps. Poden enfonsar o desorientar les persones, o es poden convertir en el que podríem dir una línia inconstant de noves formes d'expressió artística. Tota època de transició social és rica des del punt de vista artístic".

SOBRE L'ART D'ESCRIURE

Passem llavors a parlar de l'art d'escriure, del qual Cabré destaca l'esforç físic que comporta la creació novel·lística: "El fet d'escriure és consubstancial amb mi, de la mateixa manera que el fet de llegir forma part de la meva vida. Aleshores, segurament escric perquè llegeixo. Per tant, jo suposo que mai no deixaré de llegir. I m'agradaria no deixar mai d'escriure. El que sé segur és que no deixaré mai de llegir. De vegades penso en altres disciplines artístiques i cadascuna té les seves característiques. Per exemple, el compositor pot estar escrivint tota la vida, però l'intèrpret d'un instrument té una sèrie de limitacions que són peculiars de cada instrument. No coneixem cap oboista que als vuitanta anys continui en actiu, però sí que coneixem pianistes que als vuitanta estan en actiu. Què vol dir això? Que hi ha aspectes físics que condicionen l'activitat artística. Agafant aquest símil en el terreny literari, puc dir que he acabat una novel·la que m'ha deixat esgotat: Les veus del Pamano. He estat set anys per fer-la. Jo en vull fer més, de novel·les, però cada vegada sóc més gran. Em trobo amb el fet que entenc Gabriel Garcia Márquez quan ven un conte i diu que és una novel·la. M'ha passat sempre sentir-me buit després de les novel·les que he fet, però amb Les veus del Pamano he quedat especialment cansat, exhaurit. I aleshores he de refer les energies. Una altra novel·la d'aquesta envergadura: quina por! Sempre comences de zero". Aprofundim sobre aspectes compositius i Cabré es mostra interessat per la convivència de la figura de l'autor amb els personatges que crea: "Els estímuls que em provoquen escriure una novel·la són molt diferents. Pot ser un gest en abstracte, com a Fra Junoy, o bé un edifici escolar abandonat com a Les veus del Pamano. A partir d'aquí, deixo que l'instint vagi fent navegar una història que no sé quina és. Vaig per pantans i valls, sense mapa, sense brúixola. I, si hi ha boira, entre la boira. I arriba un moment en què trobaré un pujolet en el qual enfilar-me i veure si hi ha encara panorama o no. En aquest moment, comences a veure si és necessari prendre decisions racionals: per on sóc, quin món estic fent, quins personatges tinc... Hi puc passar anys, abans d'arribar a això. Després, la meva relació amb els personatges és una relació d'una mena d'estimació o adoració egoista en el sentit que els estàs construint amb tots els seus defectes i virtuts, i, com els fills, te'ls estimes globalment, sense condicions. Una altra cosa és que després conviure amb aquests personatges et costi, perquè és dur, per exemple, conviure amb un personatge extremadament egoista o cruel... Fan coses que, si més no de manera conscient, no entren dins els teus paràmetres morals de conducta. Busques elements que te l'humanitzin. Posem per cas, la convivència amb el jutge de Senyoria em costava, i el vaig haver d'humanitzar. Per això li vaig donar una passió meva: l'astronomia. El vaig fer que hi entengués molt, que li agradés i que sabés somiar mirant pel telescopi. Tenia, doncs, moments que el redimien. Quan ja has dibuixat el personatge, t'has de preguntar si estàs disposat a conviure uns anys amb aquest personatge. Si és així, endavant. La meva convivència amb l'Elisenda a Les veus del Pamano ha estat treballada. És clar que hi ha altres personatges que la van equilibrant i fent el contrapès, com la mateixa Tina, i l'Oriol, el mestre de l'escola, i el Jaume, però l'Elisenda va apareixent sempre. Aquest personatge, que jo volia col·locar en dues novel·les anteriors, però que no hi va arribar a entrar -o bé se me'n va anar sense demanar permís-, en aquesta novel·la va trobar el seu espai. Vaig estar molt content de poder-la tenir amb la resta de personatges, ja que m'havia fugit dues vegades".

IMPLICACIÓ CABDAL

Aquesta importància del personatge es relaciona amb una opció de l'autor per una literatura en la qual la implicació de la vida amb la història narrada esdevé cabdal. "Quan comences a tenir experiència de les coses, t'adones que l'important és crear caràcters, personatges, que ells mateixos prometin un món. I aquests personatges et regalen història, argument. Perquè en el fons el que em sembla que costa més és explicar històries, que és la base de la faula i del fabulador. Que hi hagi argument, i que vegis que aquesta història s'implica en els personatges, costa molt. Penso, amb tot el respecte, que és més fàcil fer una novel·la elucubrativa que no et fa baixar al camp de joc a fer una jugada i marcar un gol. Des de dalt vas explicant el que passa allà baix sense entrar-hi. No, no. La gràcia és explicar històries que el lector les vegi directament. Explicar vida. I això costa molt. Per aquest motiu, tenir personatges amb vida interior també t'arriba a fornir històries. Aquests personatges ja saben fer jugades, triangulen bé i rematen bé".

Tornar