Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 13/07/00 sobre els llibres de Rafael Vallbona, Plaça dels àngels i Al Raval, a cura de Pau Joan Hernàndez
Com totes les ciutats, i encara més si són cruïlla de camins i port, Barcelona és una realitat complexa, que s’escapoleix sistemàticament de simplificacions i apriorismes. I si ens fixem en un dels barris de la ciutat que més literatura ha generat en els últims temps, el Xino, la impotència de l’apriorisme es fa especialment manifesta. El Xino (recentment reconvertit a Xinès i encara més recentment a Raval) és probablement a hores d’ara el barri més curiós de la geografia catalana, un barri que té tan poc a veure amb el Chicago dels anys vint que presenten les associacions de comerciants com amb la barreja a parts iguals de Manhattan i Telettubilàndia que ofereix la propaganda oficial. És un barri on proliferen les pastisseries orientals, les carnisseries halal i les botiguetes de queviures paquistaneses al costat de les botiguetes de tota la vida, de la paradeta que ven l’ungüent de serp al carrer del Carme des de fa cinquanta anys o amb les prostitutes d’edat provecta que ofereixen els seus encants aquí i allà. Un barri on hi ha nenes que surten d’escola vestides amb sari i parlant català alcostat de bars dels quals sembla que hagi de sortir en qualsevol moment la colla d’en Makinavaja o algun dels informadors habituals d’en Pepe Carvalho. És a aquest Raval pintoresc i turmentat que probablement pocs barcelonins coneixen que ens vol acostar la darrera novel·la de Rafael Vallbona, que parteix d’un plantejament argumental simple i sense voluntat d’originalitat –un home que ha de refer la seva vida des de zero després de sortir de la presó– per oferir-nos una visió panoràmica de la vida al Raval d’avui. Més que l’argument, allò que atraparà el lector al llibre de Vallbona serà la galeria de personatges i la filosofia vital que traspuen les seves pàgines. Als espais comuns d’un bar i una pensió (¿podria ser d’una altra manera?) les històries i els personatges entren i surten, s’encreuen, es vinculen o s’ignoren, i basteixen plegats, sense saber-ho, un barri, una ciutat i un món. No ben bé Barcelona, sinó, en tot cas, una certa Barcelona. Però l’autèntica força del relat, allò que t’atrapa des de les primeres pàgines i no et deixa abandonar la lectura, rau, per al meu gust, en el to que aconsegueix crear i mantenir Vallbona: una actitud vital d’optimisme davant de la vida, una capacitat sorprenent per mostrar escletxes d’optimisme sense perdre de vista la duresa de la realitat. No es tracta d’angoixar el lector, sinó de mostrar-li com són les coses. L’angoixa ha de venir més de la reflexió del lector que no del to de l’autor. Tot i l’ambient sòrdid en què es mouen, els personatges de Vallbona no són ni dolents de Dickens ni víctimes innocents de Sade, sinó bàsicament bona gent a qui la vida ha tractat malament i que corren en tot moment el perill de passar la ratlla que separa l’admirable bondat de la menyspreable mansuetud, i lluiten per no fer-ho. Amb el mateix tema però acostament molt diferent, el poemari Al Raval passeja el jo poètic per un Raval descriptiu i que serveix de teló de fons per al viatge interior, amb tons diferents que van des d’un lirisme que podríem relacionar amb l’anomenada poesia de l’experiència, a un to proper al de la lletra de cançó. Un Raval d’hotels d’amors fugaços i personatges vistos ara amb els ulls del forà –barceloní potser– que s’endinsa en l’exploració d’aquesta terra incògnita. Mentre l’especulació immobiliària obre avingudes, destrueix patrimoni i distribueix població, hi ha una certa Barcelona que s’arrapa a les velles pedres del Raval. Una certa Barcelona que es renova, que no vol desaparèixer i que s’esforcen per descriure’ns, des de dins i des de fora, els dos llibres de Vallbona. Llegeixin-los. I, en acabat, si són barcelonins, corrin al metro i vagin a fer un tomb pel Raval. Allà hi ha una Barcelona que potser ni sospiten, i potser demà ja no hi seran a temps d’anar-hi.
Tornar