Documentació
La gran mentida
Fer-se gran té coses bones: ja no calen potingues contra l'acne, cada cop falta menys per liquidar la hipoteca, es comença a ser massa vell per morir jove i, sobretot, es pot practicar la nostàlgia amb la tranquil·litat de tenir molt passat per recordar.
Fer quaranta anys no és fàcil, i no només perquè a partir d'una certa edat els aniversaris ja no fan tanta gràcia, sinó també perquè els que en fan quaranta tenen un noranta-nou coma nou per cent de possibilitats de ser víctimes d'una festa sorpresa. De fet, la sorpresa majúscula se l'emporta el zero coma u per cent de gent que compleix quaranta anys sense que ningú li prepari una d'aquelles festes on es barregen persones que l'homenatjat no hauria barrejat mai de la vida, ni que visqués uns altres quaranta anys.
L'escriptor Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) acaba de publicar un llibre perfecte per regalar als que entren a la cinquena dècada amb ganes de mirar pel retrovisor: Ara que tinc quaranta anys. El subtítol ens diu que som davant la "crònica sentimental d'una generació", i és ben bé això: una visió panoràmica dels primers quaranta anys dels catalans que van ser nens als seixanta. L'autor descriu els de la seva quinta a través d'una sèrie d'estampes compartides. De la infància, recorda el palmó penjat al balcó, la mercromina als genolls pelats, la mentida dels Reis d'Orient, les angines, els consultoris de Montserrat Fortuny i Elena Francis, els col·legis de capellans, el 600, la comunió, la fam de Carpanta, els minyons escoltes, el festival d'Eurovisió, les bales, els cromos, el primer cigarret, l'amenaça de la ceguesa com a efecte secundari de la masturbació, el trencament amb la religió i la descoberta de les noies.
El retrat generacional no s'atura aquí. Vallbona plasma també la joventut d'uns xicots que eren adolescents quan va morir Franco i jugaven a ser comunistes i rockers durant la Transició (que, per cert, se la creien d'aquella manera). Rememora els primers pèls sota el nas, el primer estiu a Menorca, la primera gran borratxera, els primers concerts de rock, el primer porret, la primera feina i les primeres manis per reclamar llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia.
Finalment, el tercer bloc del llibre està dedicat a la diguem-me maduresa, i per tant als casoris, l'anomenada corba de la felicitat, els fills (la parelleta, com tothom), el centre comercial, la caiguda de cabells, el cambio de Felipe González, els divorcis, la gastronomia com a nova religió i la trista victòria dels prejudicis sexuals per damunt d'un pretès alliberament que, a l'hora de la veritat, s'ha quedat en ben poca cosa.
La lectora desacomplexada encara no ha fet els quaranta, tot i que ja pateix per quan arribi el dia i algú decideixi convidar mig món, i part de l'estranger, a la temuda festa sorpresa. Ella, que era una nena el 20 de novembre del 1975, comparteix moltes vivències amb els que llavors ja exercien d'adolescents. També li van extirpar les amígdales i també es va fer un fart de llegir els tebeos de l'editorial Bruguera. Però no va anar a cap escola de monges, no va fer la comunió i no tenia dret a vot quan Felipe González va arrasar a les eleccions.
Això sí: recorda com si fos ara el dia que se li van aclarir de cop els dubtes logístics sobre el repartiment de joguines de cada sis de gener. "El desengany dels Reis d'Orient és una de les mentides més doloroses de la història universal perquè està construïda sobre la innocència infantil", afirma l'autor d'Ara que tinc quaranta anys. No cal haver nascut als seixanta per reviure aquell primer desengany: abans o després, tots hi hem passat. Com diu Rafael Vallbona, una de les poques coses en què s'ha posat d'acord la civilització occidental al llarg de tota la seva història, és que als nens se'ls ha de fer creure en els Reis d'Orient. Descobrir que tot plegat és un muntatge és la primera gran patacada que ens dóna la vida. Amb el temps, en vénen d'altres: la crisi dels quaranta, sense anar més lluny.
Tornar