Documentació
Quan la tele era en blanc i negre...
Ara que tinc quaranta anys és el recull d'una sèrie de factors que han marcat i condicionat les vides dels nascuts als anys seixanta. Aquesta generació, que ara ronda la quarantena, ha vist com els somnis de joventut pels quals tant havia lluitat han acabat en desengany. L'autor del llibre, Rafael Vallbona, comença recordant amb què s'entretenien els nens de la seva època, fa referència als jocs de xapes, al famós TBO, a les col·leccions de cromos..., però també ens parla de l'educació que rebien a les escoles a càrrec d'uns professors que més aviat semblaven militars. L'adolescència d'aquesta generació, que només tenia 15 anys quan va morir Franco, va caracteritzar-se pel compromís polític. La pràctica revolucionària durant la Transició resultava tan excitant en la clandestinitat que l'avorriment va arribar amb la legalització dels partits. Els joves van perdre l'interès polític a mesura que creixien i van començar a preocupar-se per pagar les lletres del cotxe o per trobar una feina estable amb un sou que els permetés viure relativament bé.
La trajectòria professional de l'autor no només s'emmarca en l'àmbit de la crònica sentimental. Vallbona és escriptor, periodista i professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Ha cultivat la biografia, els llibres de viatges, la literatura juvenil, la novel·la històrica amb La comuna de Puigcerdà (premi Joaquim Amat-Piniella 2000), i va tractar la problemàtica del Raval a Plaça dels Àngels, que serà portada al cinema. Tanmateix, és autor d'altres llibres de narrativa, com ara Els dies rojos i El concert de París, i de poemaris com ara Balades de speed. Poemes destrossats, Encara queda el blues i Al Raval. Alhora, ha intervingut com a guionista a les sèries documentals de TV3 Un món en flames i A l'ombra de la Gran Guerra.
Vallbona utilitza en la seva última obra un estil clar, senzill i concís que contribueix a fer àgil la lectura. L'obra resulta amena i, amb una mica d'imaginació, és capaç de traslladar-nos a la vida dels nascuts als seixanta. Segur que molts dels que ara ronden els quaranta recordaran fets, anècdotes i històries a mesura que avancin en el llibre. Els més joves potser no s'hi sentiran identificats, però podran conèixer com es divertien els membres d'aquesta generació, per quins ideals lluitaven i com se senten en l'actualitat. Val la pena llegir-lo i preguntar-se després: ¿realment han canviat tant les coses?, ¿hem evolucionat tant com creiem? Ara que tinc quaranta anys ens en donarà la resposta o, si més no, farà que hi pensem.
Tornar