15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Biografies

Unamuno, Miguel de

Miguel de Unamuno y Jugo Bilbao 1864 - Salamanca 1936 Escriptor i professor universitari basc. Estudià el batxillerat a la seva vila nadiua i filosofia i lletres a Madrid. Preparà diverses oposicions i finalment guanyà la càtedra de grec a la universitat de Salamanca (1891), d'on fou rector molts anys. Visità Barcelona ja el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal. Aviat col·laborà en diversos diaris castellans barcelonins i en alguna revista àcrata, com "Ciencia Social". Féu amistat sobretot amb Pere Coromines i Jaume Brossa i després amb Joan Maragall. Inconformista i debel·lador de persones, institucions i règims, fou confinat a Fuerteventura (1924) per la Dictadura de Primo de Rivera. Al cap d'uns quants mesos un veler d'uns amics el traslladà a França, i s'instal·là a París i Hendaia. El 1931 tornà a Salamanca com a catedràtic de llengua castellana. Iniciada la guerra civil, fou favorable a l'alçament militar, però, en adonar-se del parany franquista, s'enfrontà públicament a la universitat salmantina amb el general Millán Astray ("Venceréis, pero no convenceréis"). Sortí protegit, i es reclogué a casa seva, on morí el darrer dia de l'any. Membre destacat de la Generació del 98, influent fins molt ençà de la postguerra, tenia una concepció molt pròpia del món i d'Espanya, de la filosofia i de la literatura i un afany insaciable d'immortalitat i de perdurar en la consciència dels lectors. Malgrat que escriví que cap castellanoparlant culte no podia desconèixer el català escrit i que dedicà poemes a temes catalans i s'hi referí en articles, crítiques de llibres (sobre Rusiñol, Narcís Oller, Maragall, Xènius i Pous i Pagès) i obres de viatge, considerà que Barcelona era una ciudad fachendosa, que als catalans els ahogaba la estética, que calia catalanizar España (fórmula subtil de descatalanitzar Catalunya) i, mentre es discutia l'Estatut a les Corts (1931), en un extens discurs proclamà l'hegemonia del castellà i la més o menys llunyana mort de les altres llengües peninsulars i ressuscità el símil despectiu de l'espingarda, referint-se al català, que ja havien combatut des del 1906 Xènius, Josep Carner i Miquel dels Sants Oliver. Excel·lí com a novel·lista, i a les novel·les reflecteix la seva visió angoixada de la vida, les seves obsessions i perplexitats. Cal remarcar Paz en la guerra (1897), record de la guerra carlina, Amor y pedagogía (1902), els contes El espejo de la muerte (1913), Niebla (1914), en part obra autobiogràfica, Abel Sánchez (1917), història d'un fratricidi, Tres novelas ejemplares (1920), La tía Tula (1921), perfil d'un caràcter, i San Manuel Bueno, mártir (1931). Se serveix del personatge per a explorar la realitat i l'ànima humanes, bé que, tot retallant contorns dramàtics, s'oblida potser de contexts banals, grisos. Els seus assaigs personals, polèmics o extemporanis, escrits, com tota la seva obra, en un estil original i voluntat literària, es refereixen a l'actualitat o a qualsevol tema intemporal: En torno al casticismo (1902), Vida de don Quijote y Sancho (1905), lectura colpidora de Cervantes, Mi religión y otros ensayos (1910), Soliloquios y conversaciones (1911), Del sentimiento trágico de la vida (1912), recerca angoixosa de la fe, amb una gran pregonesa de pensament, influït per Kierkegaard, Contra esto y aquello (1910), Ensayos (1916-18), en set volums, i La agonía del cristianismo (1931), on el mot agonía vol dir combat. Cal destacar els llibres de viatges —Por tierras de Portugal y España (1911) i Andanzas y visiones españolas (1922)— i els de records: Recuerdos de niñez y mocedad (1908) i Diario íntimo (1970). Com a poeta expressa en vivències i imatges el seu tarannà angoixat, paradoxal i variable: Rosario de sonetos líricos (1911), El Cristo de Velázquez (1920), Romancero del desierto (1928), Cancionero (1953), etc. El teatre respon també al seu concepte de la vida i de la literatura: Fedra (1924), El otro (1922) i El hermano Juan (1934), entre altres. Hom li ha publicat tres edicions d'obres completes: 1928-31, en dos volums, 1950-64, en setze volums, i 1966-72, en deu. Cal destacar Epistolario entre Miguel de Unamuno y Juan Maragall (1951), ple de suggeriments, polèmiques sinceres, debats sobre Catalunya, enfrontaments i contrasts, dins un ambient de gran amistat. També el carteig que tingué amb Pere Coromines, dedicat especialment a la seva angoixa religiosa, editat definitivament dins l'obra de P.Coromines, Obra completa en castellano (1975), i amb Santiago Valentí i Camp, publicat en l'obra de Josep Tarín Iglesias Unamuno y sus amigos catalanes (1966). Agustí Esclasans escriví l'estudi i la biografia Miguel de Unamuno (Buenos Aires 1947), i Joan Fuster, Maragall i Unamuno cara a cara, dins Les originalitats (1956).

Tornar