Documentació
La subjectivitat
Un dels passatges més importants, potser decisiu, de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard es refereix al moment en què el protagonista, adolescent, opta per prendre la direcció oposada, la que l’allunya del camí suposadament correcte, segons els criteris hipòcrites i moralitzants de la societat gestora. A Der Keller (El soterrani), Bernhard ens explica el moment de la seva vida en què decideix, tot anant a l’institut, donar mitja volta i fugir de la ja aleshores empudegada i podrida institució que és l’ensenyament, tal i com el concep la nostra societat malalta, per buscar-se la vida en el món de l’aprenentatge a través del treball. D’aquesta manera, l’adolescent Bernhard s’allibera d’una educació idiota i castradora i amplia els horitzons del seu coneixement a través de l’experiència real i de l’encontre amb el que ell anomena altres homes, és a dir, tota aquella mena de gent que un es pot trobar quan opta per seguir la direcció contrària. Aquest podria ser un dels punts de trobada de l’obra de Bernhard amb les comprimides memòries de joventut de Matthew Tree, tot i que és una trobada que no s’arriba a produir, perquè Matthew Tree, malgrat les expectatives que el llibre va supurant pàgina a pàgina, no acaba mai de decidir-se a prendre l’opció de la direcció oposada. Però que el narrador d’aquestes breus memòries no prengui aquesta decisió fonamental no vol dir que l’opció, la possibilitat, no apareguin a cada pàgina. El protagonista de les memòries de Tree és un personatge condemnat, com Bernhard, a un excés d’intel·ligència i de sensibilitat que en cap cas no pot resultar positiu en uns paràmetres on la malaltia, física en el cas de Bernhard i mental en el cas del narrador de Memòries!, condicionen tota relació amb un entorn inevitablement hostil com ho va ser el Salzburg de després de la segona guerra o com ho va ser, per a Tree, l’Anglaterra obscura de Margaret Thatcher. La misantropia, l’aïllament i una certa tendència autodestructiva són, a partir d’aquestes premisses, un altre punt on Tree es podria trobar Bernhard, però segurament, on més coincidirien és en el punt més aparentment allunyat de tot això, el que en podríem dir l’estil, el ritme de la prosa. La poètica de Tree sembla evidentment nascuda de la creativitat psicoterapèutica, és a dir, l’escriptura com a recurs per al manteniment d’un cert equilibri mental. Escriure per no tornar-se boig, vaja. Segons Kristeva, l’artista posa en funcionament un dispositiu musical, anterior a tota paraula, que elimina el sentit i la lògica sintàctico-semàntica i sobre aquest esclat, que és la materialitat de la paraula, es produeix l’efecte estètic. Aquest xoc, i en el cas de Tree això es produeix obertament, fa que el llenguatge poètic connecti directament amb l’inconscient i s’escampi a base d’onomatopeies, al·literacions, grups fònics repetitius, empremtes mnèmiques esdevingudes ritme, respiració o trencament lèxic. I aquest és el llenguatge fascinant de Matthew Tree, la prosa convertida en una mena d’impaciència i de pressa que és la pressa i la impaciència que es condensa, suposem, a la closca accelerada de l’autor. Aquest és l’efecte Bernhard que més sorprèn en aquesta autobiografia comprimida, però comprimida no pel poc espai que ocupa sinó per la intensitat, per la pressa, per l’angoixa amb què el discurs de Tree transmet el molt malestar i la mica de benestar que ens regala amb aquest llibre imprescindible per comprendre, entre altres coses, com es veu el món des d’una immigració que no és la dels països més pobres però que també s’ho ha de treballar des de zero (hi ha una genial descripció d’un dia complet de feines i desplaçaments a Barcelona) o com es vivia des d’un costat contestatari i marginal a l’Anglaterra de la Thatcher. I el que més crida l’atenció és que aquesta escriptura, tan lligada a la gramàtica de la subjectivitat, s’expressi en una llengua apresa que no és la pròpia, i que tot i així excel·leixi i no desafini en cap moment, cosa que no es pot dir de tots els nostres autors indígenes.
Tornar