Documentació
Matthew Tree: "Calen un parell de generacions per matar el català"
Després de l'èxit de CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix, Matthew Tree torna a mirar-nos amb ull crític a Aniversari i en el subtítol ja explica de què va aquesta vegada: Quatre reflexions sense cap mena d'importància després de passar exactament vint anys entre els catalans. El "sense cap mena d'importància" és per distanciar-se de la "cinquantena de llibres sobre catalans que surten cada any, escrits per intel·lectuals que es creuen autoritats sobre la matèria. Jo ho baso tot en la meva experiència personal". Una experiència que es remunta vint anys enrere, quan va agafar un tren i va "cremar els ponts" que el separaven d'Anglaterra. Tree venia ja amb ganes de practicar el català que havia après feia uns anys en una estada en un poble d'Osona. Es va trobar, com explica al llibre, amb un país on competien dos cavalls en una cursa contínua. Hi ha el cavall espanyol, "un guanyador nat, però un cavall normal, al cap i a la fi, un cavall sense sorpreses", escriu, i el cavall català, que "malgrat la condició deplorable de rossí xacrós, tanta i tanta gent volia que tornés a córrer". El va sorprendre que "la gent ja li hagués posat un arnés nou de trinca i a més hagués cridat un munt de veterinaris perquè millorés". Tree diu que aquí "és obligatori apostar [per un dels dos cavalls]: tothom ho acaba fent, ni que sigui sense voler. Només posar els peus en aquest país, i ja tens el corredor d'apostes davant teu". La seva aposta ha estat clara fins a convertir-se en un escriptor en català i aconseguir que així se'l consideri, encara que la majoria dels seus compatriotes no entenguin que, tenint una llengua tan universal com la seva, hagi triat la del cavall xacrós. "El 95% de la gent estrangera no ho ha entès en absolut", però tal com escriu en les seves reflexions: "Si vols anar pel món comunicant-te a un nivell senzill -«On són els lavabos?», «Quant val aquest gosset de l'aparador?»-, és clar que més val fer-ho en un idioma que conegui molta gent, sigui l'anglès o qualsevol altre. Però si vius en un lloc concret, i necessites comunicar-te amb els teus veïns d'una manera més profunda, fins al punt de poder compartir els conceptes que només ells saben expressar, més val que aprenguis el seu idioma, ni que sigui un de ben petit". Aquest consell va dirigit als estrangers que, com ell, vénen a instal·lar-se a Catalunya, però, per Tree, els veritables culpables de la mort del català són els mateixos catalans que no utilitzen la llengua. Per l'escriptor, només "calen un parell de generacions per matar el català", i no creu que "els anuncis de la campanya de normalització lingüística serveixin gaire perquè els catalans canviïn el seu posicionament. Caldria un canvi psicològic fort i això només és possible amb un canvi de polítiques. Les seleccions esportives catalanes ajudarien a canviar el xip i que passés més com a Escòcia, on és inversemblant que un escocès digui que és anglès. En canvi, aquí, sempre s'està en si un és català o és espanyol". El que menys suporta Tree dels catalans és aquesta "ambigüitat en tots els sentits". "Jo no m'he criat amb una tele que diu que sóc espanyol i una altra que em diu català. Aquesta ambigüitat pot ser molt irritant". Tree argumenta que hi ha 65.000 estrangers aprenent català, però que els serà difícil continuar si la gent d'aquí els parla en castellà. En el seu llibre explica l'actitud excloent d'un farmacèutic de Sarrià que es resistia a parlar en català a una peruana encara que ella s'expressava en aquesta llengua. A Tree això ja no li passa perquè té la picardia d'emprar moltes més paraules per indicar en quin idioma parla: "M'ho va explicar un amic quan em va dir que els catalans han de parlar el doble que la resta de la gent. No poden entrar al bar i demanar, senzillament, una cervesa sinó que han de dir «sisplau ben fresca» per indicar que s'estan expressant en català". El pessimisme lingüístic a Mathew Tree li va i li ve segons el dia: "De vegades em demano per què escric llibres en català si ni els mateixos catalans no parlen el seu idioma, però altres cops penso que no deixa de ser extraordinari que el català encara existeixi. Només cal anar a la Catalunya Nord per veure què passa normalment".
Tornar