Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 21/06/01, a cura de Cristina Calderer
Què és el que fa vostè –li van preguntar al senyor K– quan estima una persona?
–Li faig un dibuix –va respondre el senyor K– i procuro que se li assembli.
–Qui, el dibuix?
–No –va dir el senyor K– la persona”.
Si començo aquesta ressenya amb unes paraules de Bertolt Brecht, és perquè conec gent força assenyada que assegura que la relació entre la menudesa de l’ésser humà i la passió que l’amor ens provoca no poden mai correspondre’s, que és impossible que cap mortal pugui produir en un altre la intensitat física i emocional que aquest enigmàtic sentiment ens provoca, a primera vista o fins i tot abans de contemplar l’obscur objecte del nostre desig, com exemplifica a Correspondencia privada Esther Tusquets: “¿Acaso no se había enamorado Inés de Don Juan a través de unas cartas... no amaba Senta al Holandés Errante mucho antes de que llegara a puerto...?”. Per aquesta raó alguns savis asseveren que tot amor és narcisista, perquè, conscient o inconscientment, fem un dibuix del que ens exalta i l’inserim a mida en la persona escollida. És a dir, d’alguna manera ens enamorem de nosaltres mateixos, que sí que tenim una idea aproximada del que ens excita i una primitiva tendència a la recerca obsessiva del plaer. Amb poques excepcions, tot el que Esther Tusquets ha escrit gira al voltant de l’amor, com si tan sols a partir d’aquest fos capaç d’analitzar, entendre i treure conclusions –per activa o passiva– sobre la vida. I no em refereixo només al fet d’endinsarse introspectivament en els sentiments i actes d’un o diversos individus, l’accident del quals és estar enamorats (en aquest cas estaríem parlant d’una simple, més o menys aconseguida, però simple novel.la amorosa), sinó sobretot al fet d’emprendre, a través del que estilísticament no sé si en podríem dir co-freqüencialitat, una humorística, irònica, a vegades expressament ingènua però sempre severíssima crítica social. Perquè sigui com sigui, procedeixi d’on procedeixi, estimar significa acceptar un alt risc que de cap manera pot resistir la pedanteria del set ciències, la corda fluixa on se sustenta la seguretat del mascle ibèric, la hipocresia de les beates, la fal sedat inenarrable del qui es creu en possessió de la veritat, l’abominable miserabilitat del burgès o algunes actituds de personatges que aquesta dona estima, per exemple els tres homes a qui adreça aquesta correspondència privada i que la decepcionen imperdonablement.
CO-FREQÜENCIALITAT
Ara bé, vistes així les coses, podria semblar que l’escriptora barcelonina escriu dues novel.les paral.leles en una única freqüència, un correlat, però no és així, i és en aquest sentit que abans parlava del que jo en diria cofreqüencialitat. M’explico: a cada una de les cartes d’aquest llibre –que avança amb una celeritat argumental prou inusual en la majoria de les obres d’Esther Tusquets, les quals t’arrosseguen en un encisador huracà de digressions, interpolacions, aclariments inesperats, acurats detallismes, etc.– se succeeixen plànols perfectament integrats en el temps i en l’espai, bastint una perfecta arquitectura novel.lística, però a la vegada irromp el secret, les deduccions, el que pensava la protagonista, el que creia que estava pensant l’altre, o comença a desgranar-se allò que hauria pogut passar si les coses haguessin anat d’una altra manera. D’aquesta manera aconseguiex una dinàmica incorporació d’actes i pensaments rapidíssims, de cicles intuïtius que sintonitzen més amb el procés intel.lectual i emotiu de qui està llegint que amb la pròpia lògica textual. La novel.lista fa possible que una relació amorosa s’engrandeixi fins a resultar una obra que integra la complexa pluralitat de comportaments humans. Un text que parla de la vida però no la descriu (això fóra massa fàcil i avorrit –de fet, no conec cap personatge com l’escriptora d’aquesta correspondència, tot i que l’Esther Tusquets és qui més s’hi apropa–), perquè, ja ho deia Kandinsky, tota obra que és filla del seu temps a la fi resulta, manllevant ara el vers de Joan Manuel Serrat, un art castrat i vell, tot al contrari del que crea l’autora davant les relacions humanes més usuals, que ella converteix en insòlites. Amb el temps, i molt considerablement a partir dels relats de La niña lunática (clarament a Con la miel en los labios), Esther Tusquets ha anat deixant a banda el magnetisme de les seves primeres produccions apostant per un estil més àgil, d’aspecte més irònicament sever i conclusiu, més voluntàriament radical amb ella mateixa a mesura que la nostàlgia va cloent episodis capitals de la seva vida. A les quatre cartes de Correspondencia privada, cartes que han de llegirse per rigorós ordre si volem sentir la colpidora fiblada que provoca la lectura de l’epíleg, hi trobem moments de gran tendresa, com per exemple el del retrobament amb el seu primer gran amor d’adolescència, ja molt vell i a punt de morir, però també d’humor irònic. No es perdin la descripció ideològica i moral d’aquest professor de literatura cordovès, entre Sèneca i Manolete, lleig, catòlic i sentimental, amb ràfegues com aquesta: «No me cabía la menor duda de que te hubieras echado a la calle el 2 de mayo para enfrentarte enarbolando un cuchillo de cocina al invasor francés... mientras yo le diría a nuestro hijo: “Pues que la patria lo quiere, lánzate al combate y muere, tu madre te vengará”». El fet de posarse en el pensament de l’altre i fer lo parlar és una tècnica que ajuda l’autora a allunyar-se del mono-diàleg epistolar i acostar-se així al text més novel.lístic, però a la vegada és un recurs paròdic que pot fernos petar de riure, com per exemple el fragment de l’última carta on se’ns explica el paperot que ha de fer la protagonista davant el tribunal eclesiàstic perquè li concedeixi l’anul.lació matrimonial.
RECORDS DEL FRANQUISME
Tots els episodis del llibre esdevenen durant el règim franquista, per això no ens ha d’estranyar que l’Esther Tusquets, escriptora, editora i dona compromesa amb la justícia, la igualtat i la llibertat, vagi elaborant, aquí i allà, un catàleg de les coses que una senyora no podia fer durant aquell temps, en què era veritablement considerada com un home disminuït, així com una relació dels problemes que havia de patir donada la seva incapacitació jurídica i social, que controlava primer el pare i després el marit. Tot i això, tampoc oblida ni un moment la frivolitat de la Gauche Divine o la mesquinesa de la burgesia, per abordar el fenomen generacional del desclassament, que ella viu com un fet natural, gens dramàtic. Suposo que a causa d’aquesta febre actual de ficar el nas en la vida íntima dels altres –que ens ha dut a la bogeria de dur al màxim índex d’audiència una dotzena de programes de tipus Gran Hermano–, part de la crítica i tot el món periodístic s’ha interessat per conèixer si aquesta Correspondencia privada és biogràfica, si és veritat o no el que Esther Tusquets explica, cosa que l’autora ja va respondre al triar la portada del llibre, on apareix una vedute, un fragment d’escena urbana, pintada per Canaletto, el qual va crear una imatge de Venècia que barrejava construccions imaginàries amb d’altres bastant aproximades a la realitat. Aquesta Venècia és la que des del Segle de les Llums opera en imaginari col.lectiu de tot ésser humà, hagi o no visitat la ciutat, s’hagi adonat o no de l’engany, del farol que jugava a favor no tant del crupier sinó dels que rebíem les cartes. Esther Tusquets, d’altra banda excel.lent jugadora de cartes, ens ha repartit aquestes quatre en un pòquer descobert. Realitat? Ficció? Mentida? Veritat? Què ens importa? L’única cosa que sabem segur és que la vida va de debò, que de vegades vivim del que hi ha i altres del que pot ser possible, i que arriba un moment, ho diu l’Esther, en què deixem de viure històries i, simplement, ens comencen a passar coses, quan l’amor ja és tan sols un joc nostàlgic i estem al mig del mar quan és hivern i comencem a sentir massa a prop l’últim naufragi.
Tornar