Documentació
Maruja Torres: "Em feia una por acollonant arribar a mi mateixa"
Jo tinc un punt d'estrellassa, per això tot el que toco es converteix en glamur", diu com una star autèntica Maruja Torres mentre passeja entre les mans un boà taronja que sembla una continuació del seu pentinat, la permanent de sempre, ara vermellosa, ara granatosa. Està radiant perquè avui torna a ser el seu dia, el de la presentació oficial de Mientras vivimos.
"Jo crec que és una novel·la ben construïda", diu Maruja Torres. Una servidora encara diria més: és la primera novel·la de Maruja Torres. I queda consignat, ja que l'autora hi està d'acord. "Jo crec que és la novel·la on, extret el tap autobiogràfic, m'ha sortit això que li surt a un escriptor després de filtrar la seva vida i la dels altres: construir. Per primera vegada construeixo. Sé segur que no sóc Faulkner, però vull explicar històries, igual com he fet en periodisme. Respectant el lector i sent honesta, però no vivint només de l'estil. Creant uns personatges que tinguin entitat i una història que vulgui dir alguna cosa. I fent-ho com ho feia Hitchkock, que és el meu mestre, amagant coses i donant sorpreses. Una mica com en un thriller on les culpes són morals i els assassins també ho són". I afegeix: "N'estic fins als collons, que diguin que aquesta és una novel·la d'avatars femenins. Des de quan la recerca de l'ètica són avatars femenins?".
Mientras vivimos no és una novel·la autobiogràfica, ni Regina és Maruja ni Teresa és Carmen Kurtz, a qui Torres ha dedicat el premi en homenatge a la que considera la seva mestra en les lletres. "He estripat molts papers i he refet moltíssim aquest llibre. Fins que no ha sortit la veritat. Escric molt a poc a poc, refaig molt. En la meva anterior ficció i també en les memòries utilitzava l'esquema de nòria, circular. A Mientras vivimos, el començament enllaça amb el final i la construcció és perfecta, ja que transcorre el temps linealment en un mes i mig. He volgut tancar aquesta història igual com un articulista o un reporter tanca un article o un reportatge. El periodisme a mi m'ha ajudat molt perquè he après a escriure tenint en compte com enganxar el lector, com distribuir els materials, com construir. En definitiva, es tracta de narrar, sigui llibres o pel·lícules".
Per Torres, doncs, escriure periodisme o novel·les és qüestió de gènere, tot és literatura. "En el millor dels casos, se m'hauria de dir novel·lista i periodista, però seria limitar molt la cosa. Escriptora és la denominació més exacta. El periodisme és un gènere literari. Escriure una cosa o altra és qüestió de format. En periodisme has de mostrar les dades, en una novel·la les has d'amagar i fer que el lector les busqui".
Maruja Torres, un cop trobat el fil que li serveix per crear ficció -"em feia una por acollonant arribar a mi mateixa"-, explica que està prenent notes a tota velocitat per a la seva pròxima novel·la. "Les temàtiques sempre són les mateixes, temes familiars, temes relacionats amb les famílies que anem trobant al llarg de la vida, què fem amb la nostra vida, d'on venim i on anem". Torres, que considera que ha començat tard en narració de ficció, està d'acord que la seva ha estat una cursa de fons: "He currat molt i això es nota en el respecte que em té la professió periodística. Només em diuen que el meu ha estat un camí de roses els que fan aquests màsters pijos de periodisme. Jo, camí de roses? Si vaig començar a viatjar a l'estranger als 40 anys!".
Tornar