15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

L’imant és ella

Article sobre Maruja Torres aparegut al diari “Avui” el 11/11/99, signat per Eva Piquer

Tres quartes parts dels estudiants de periodisme tenen clar què volen ser de grans: famosos.El seu objectiu és treballar a la tele i donar la cara. Els pocs que pretenen guanyar-se la vida amb la premsa escrita també tenen clar què volen ser de grans. Més ben dit, qui volen ser. Aspiren a convertir-se en clònics de Maruja Torres. Ho deixen anar com qui demana la recepta del pa de pessic: “¿Què hem de fer per arribar a ser la Maruja?” Ja fa dies que “la Maruja” va passar per Bellaterra, però encara en queda el rastre. Uns quants aprenents de periodistes van enregistrar tot el que va dir en una atapeidíssima sala d’actes (ella mateixa, per deformació professional, va anar girant les cintes després dels primers quaranta-cinc minuts de conversa), i deuen tenir guardada la gravació al prestatge dels tresors, al costat d’un exemplar dedicat de Mujer en guerra. Maruja Torres escriu com parla. A la facultat de Comunicació de l’Autònoma, asseguda a la mateixa cadira que dos dies abans havia escalfat Iñaki Gabilondo, Maruja Torres va parlar com escriu. Sense embuts. Amb la seguretat que li donen tres dècades i mitja d’ofici. Amb la confiança de qui no té títols universitaris però sap per experiència que “más másters da la vida”. Més d’un estudiant li hauria volgut preguntar quin màster calia fer per arribar a ser com ella, però es va saber mossegar la llengua a temps. Un periodista, va explicar Torres, ha de tenir “curiositat sense límits, es-cepticisme, rigor, obstinació, mà esquerra per tractar amb els seus caps i una paciència a prova de bomba”. I, sobretot, un periodista ha de tenir nas: “Sense nas una persona no pot ser periodista, de la mateixa manera que sense pols no es pot ser cirurgià”. Maruja Torres, periodista amb bon nas i millor ploma, va impartir una lliçó magistral. Els alumnes, comprimits com anxoves, van fer el que havien de fer: escoltar. Si haguessin tingut espai per prendre apunts, haurien anotat coses com les següents. (I potser se les haurien estudiat al peu de la lletra, per si de cas entraven a l’examen final.) “Som al segle del cotilleo, de la indiscreció. Per això es venen tant les memòries, inclosa la meva. Però una cosa és voler saber qui és Doris Lessing i una altra interessar-se per Ana García Obregón”. “El rigor no l’has d’abandonar mai. L’error és frivolitzar amb temes seriosos. Hi ha gent que fa conya de coses que no permeten fer-ne”. “Els diaris bons també venen, però ningú s’atreveix a fer-ne un per com-provar-ho”. “La il.lusió per la feina l’has de posar tu. Si fas una cosa malament de seguida t’ho diran, però ben poques vegades et felicitaran per la feina ben feta”. “Un periodista no ha de tenir amics ni a la faràndula (tenir-ne és un pecat lleu) ni entre els

polítics (un pecat més greu). Els polítics haurien de saber que només se’ls pot ajudar des de la independència”. “S’ha de ser respectuós amb el que és digne de respecte, però gairebé res és respectable. Per això sempre he estat poc respectuosa”. “Odio el periodisme d’agenda, el periodista ha de ser testimoni. No es poden acceptar sense discussió les versions oficials. Per saber quants manifestants hi ha a la plaça de Sant Jaume, no n’hi ha prou de dir que hi ha tants manifestants segons la guàrdia urbana i tants segons les organitzacions convocants. La feina del periodista és comptar les persones que hi veu per metre quadrat i multi-plicar pels metres que té la plaça”. “No hem d’esperar res dels mitjans. Els mitjans són negocis. Els canvis els han de fer els professionals”. “Tinc molt instint per notar quan em volen prendre el pèl o tallar-me les ales”. Maruja Torres ha aconseguit el miracle de ser famosa sense sortir per la tele. Caminant al seu costat per la facultat de Ciències de la Comunicació, vaig experimentar la sensació de ser invisible. Fins ara sabia que els seus articles tenen el poder d’atreure els lectors. L’altre dia vaig descobrir que, més enllà del que diu i escriu, l’imant és ella.

Tornar