Documentació
El pare de Kafka
El dia que em mori, quan el funcionari celestial encarregat de fer-me el test psicotècnic de rigor per veure què fan amb mi allà dalt, em pregunti què o quines coses puc al·legar en el meu descàrrec, jo penso inflar el pit i contestar-li només una cosa: Javier Tomeo.
Si després d'això, no m'envien directament a una suite de luxe amb vistes a una piscina plena d'Helen Lindes prenent el sol en top-less, voldrà dir que el meu jutge deu ser un fan de les novel·les de Javier Marias, i aleshores tant se me'n dóna què facin amb el meu esperit un cop s'hagi desprès del cos; com si me'l facturen a les calderes d'en Pere Botero. Prefereixo la companyia dels psicòpates o dels concursants de Gran Hermano a viure eternament envoltat d'éssers de llum que agafen la sintaxi i construeixen frases com ara les següents: "Pero entonces lo pensé para entonces", o bé: "Esté al tanto de que ha sido asesinado desde el momento siguiente a que se ha asesinado", o bé: "Hasta que ya no se diga nada y ya más no haya".
Jo prefereixo, si se'm permet opinar post mortem, anar al cel de safari fotogràfic amb el caçador de lleons albins Armand Duvalier; voldria també conversar durant hores i hores amb el marquès de la carta xifrada sobre el color verd i els seus efectes sobre la líbido en l'obra de Marc Chagall; jo voldria perdre'm pels soterranis de l'òpera de la mà de Brígida von Schwarzeinstein, i dir-li al banquer Krugger que si bé és cert que no hi ha amor més gran que el d'una mare, dubto molt que la seva fos millor cuinera que la meva. I voldria parlar sense embuts de monstres per excés i per defecte amb el sàdic melòman de Don Dagoberto; i ajudar a la pobra Maria a fer desaparèixer fins l'ungla del dit petit del cadàver de l'acomodador del cine Oriente, i després convidar-la a una paella generosa de marisc i de vi d'agulla. Voldria demostrar-li a l'Anita la carnissera que li està bé tot el que li passa per refiar-se d'un individu que gasta aires d'escriptor i porta una dent d'or postissa.
Jo voldria, en poques paraules, que després de mort em destinessin al paradís de les criatures sorgides del geni taumaturg de Javier Tomeo, i passar-nos una eternitat xerrant de bestieses i explicant-nos històries circulars sense contingut ni missatge els uns als altres, com si estiguéssim prenent unes cerveses i unes ametlles salades a la terrassa del bar Zurich, i tinguéssim tot el temps del món. I si se'm diu que aquesta fauna tan estranya no ocupa els cercles del cel sinó més aviat les espirals de l'infern, jo vull anar a l'infern quan em mori, i solidaritzar me amb el pobre majodorm miop. Vull demanar audiència a l'emperador Napoleó VII i pregar-li que em signi un autògraf en els calçotets aquells dels elefants voladors. Jo vull descobrir el país de Benujistan sense moure'm del sofà; voldria entrevistar també un ornitorinc i regalar-li l'entrevista al poeta d'ulls asimètrics que apareix en el Canto de las tortugas.
Jo voldria, en fi, viure en l'altra vida amb la gent que he après a estimar en aquest món, i que viuen a les novel·les de Javier Tomeo. I com a president del seu club de fans, voldria dir-li també al mestre Tomeo que el visionari J.L. Borges l'encerta del tot quan sosté que els genis autèntics inventen els seus pares literaris; que són en certa manera els pares dels seus pares, i que ell solet, sense que ni tan sols ho sospiti o li importi gens, ha inventat Kafka i tot l'expressionisme alemany de retruc. Amb una diferència que caldria apuntar-la en el seu haver: l'esperpent que freqüenta l'autor d'Amado monstruo neix de la soledat i l'aïllament de l'home contemporani respecte als seus congèneres, i desemboca finalment en el sentit de l'humor. Penso que és per aquesta raó que els lectors alemanys el consideren com un dels seus, perquè els proporciona allò que precisament els manca potser com a poble: la sempre tonificant capacitat de fotre's de si mateixos; de redimir-se a ells mateixos a través de la tendresa, la soledat sonora i el sentit de l'humor. Em sembla a mi.
Tornar