15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Entrevista publicada al diari “Avui” el 10/01/02 per Eva Piquer

L'escriptor, crític literari i pedagog Joan Triadú ha reviscut el final de la seva adolescència durant la reelaboració d'un dietari que va encetar fa més de seixanta anys, en plena Guerra Civil, quan va començar a fer de mestre en una escola de Granollers. El resultat és el llibre Dies de memòria (1938-1940), publicat per Proa, que va merèixer el V Premi Fundació Ramon Trias Fargas 2001. Traductor de Shakespeare, autor de cèlebres antologies com ara Antologia de la poesia catalana 1900-1950 i autor de volums de crítica com La novel·la catalana de postguerra, Per comprendre Carles Riba, La poesia catalana de postguerra i La ciutat dels llibres entre altres, Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921) ha estat una de les figures fonamentals de la literatura catalana de la segona meitat del segle. El jove Triadú havia passat de la indecisió religiosa a creure en Déu justament durant els anys que comprèn el dietari Dies de memòria. "Amb la fi de la guerra es va produir una mena de buit existencial dintre meu, necessitava omplir-lo d'alguna manera i em va sorgir la idea de Déu. Després ja vaig descobrir el cristianisme i la figura de Jesús. Continuo amb fe i molt content de tenir-ne". Era romàntic d'adolescent i ho segueix sent avui: "El romanticisme és una forma d'idealisme molt lligada a la vida interior. La manera com em vaig enamorar de la meva dona va ser un resultat del romanticisme, va anar així: hi vaig caure de dalt a baix i de forma definitiva". La condició de fill de pares obrers pesa molt al llarg del llibre. La seva entrada a la universitat (va acabar la carrera just abans que l'ataqués amb força la tuberculosi) accentua el distanciament respecte als seus pares. "Per això he volgut dedicar el llibre a la memòria dels meus pares. No ens enteníem, no m'interessava el que ells deien. Era injust, però no ho podia evitar. Em feia vergonya que els companys vinguessin a casa meva. I l'actitud dels meus pares, i de la classe treballadora en general, enfront de les noies era d'una reticència tremenda"

E.P. ¿Hem de llegir aquest dietari reelaborat com el primer volum de les seves memòries.

J.T. Depèn de l'acceptació que tingui. Aquest és el meu primer llibre d'escriptor; fins ara havia fet llibres del gremi. Aquest llibre pot interessar a tothom. Si veig que realment interessa, potser sí que m'animaré a continuar. Ara el material documental que tinc són cartes, de dietari no en tinc cap més. Aquest el vaig trobar per casualitat: em va venir a veure una noia que estava fent un treball sobre l'ensenyament a Granollers durant la guerra i vaig recordar que jo en aquella època escrivia un dietari. El vaig buscar i van sortir els tres dietaris que m'han servit de material documental en brut per escriure Dies de memòria. M'ha agradat conservar l'estil dels setze, disset i divuit anys. Fins i tot he procurat mantenir algun error que no he volgut tocar.

E.P. ¿Li ha calgut fer un gran esforç per escriure del passat en present, per ficar-se de nou en la pell del noi de setze anys que va ser?

J.T. No, no em va costar gens completar els dietaris per donar-los una projecció més gran. Des que m'he fet vell, aquest passat llunyà té més lloc a la meva memòria que no tenia abans. La memòria m'ha ajudat molt. Com més al començament del llibre, més objectivat ho veig tot.

E.P. Mentre escrivia el dietari, vostè ja pensava en els possibles lectors.

J.T. Al principi no, però després ja em vaig adonar que em llegirien. Com que es veu que sí que tenia alguna cosa d'escriptor, aquesta cosa ja devia sortir llavors.

E.P. ¿Pensava que aquelles pàgines trigarien més de seixanta anys a veure la llum?

J.T. No, no. Ho hauria pogut publicar els últims temps del franquisme, o just després, però no hi vaig pensar més. I no tenia temps. Jo mai he fet un llibre d'escriptor perquè no he tingut temps. Si escriure hagués estat la meva primera dedicació, ho hauria deixat tot per fer un llibre. Però la meva primera dedicació ha estat l'ensenyament, i l'ensenyament és molt absorbent. Com que aviat vaig passar a ocupar càrrecs directius, entre l'ensenyament i la vida cultural no tenia temps per escriure. Només em quedaven lliures els dissabtes, els diumenges i les vacances. I així no es fa un llibre. Ara, jubilat, és quan tinc temps.

E.P. En un altre context polític, vostè potser hauria escrit més.

J.T. Probablement, sí. No hauria hagut de fer tantes coses. Aquí sempre t'estiren i t'estires i acabes fent molt més del que toca.

E.P. Diu que a mesura que avançava en Dies de memòria, la redacció esdevenia a poc a poc escriptura.

J.T. El dietari sencer fa unes mil i tantes entrades. Vaig deixar de banda la part on hi havia més redactat i em vaig quedar amb aquella on hi havia més escriptura, més maduresa interior. Es publiquen dietaris que trobo una mica pesats perquè et parlen del temps que feia cada dia.

E.P. Com es passa de redactar a escriure? Què determina que un text sigui literari?

J.T. La crítica literària no és una ciència exacta, és molt subjectiva. Hi ha dos factors a tenir en compte: la personalitat de l'estil i la visió del món pròpia de l'escriptor. Alguns escriptors catalans notables no tenen un estil identificable, es limiten a explicar coses i a descriure personatges. En canvi, no hi ha cap dubte que Mercè Rodoreda no escriu com ningú més. D'altra banda, hi ha d'haver una visió del món pròpia, una certa idea del món que es trasllueix en la lectura. Els contes d'en Sarsanedas, posem per cas. Després de llegir-los, hi veus un determinat tipus de persona. Costa molt que s'ajuntin aquests dos factors. Quan jo ensenyava literatura, em dedicava a excitar els meus alumnes, a descobrir-los noms, a fer-los llegir. La història de la literatura s'ha ensenyat normalment de manera estèril, contraproduent.

E.P. A part del relat autobiogràfic, aquest dietari té també una clara importància històrica...

J.T. Sí, penso que pot contribuir, poc o molt, a refer la memòria històrica. Escrivint aquest llibre he procurat retratar-me en aquella edat. Retratar-me a mi i al context, i fer-ho d'una manera fidel. Algú s'adonarà que aquí no es parla de l'afusellament de Companys: no me'n vaig assabentar, jo. Els historiadors de vegades donen a entendre que aquí tothom estava pendent del que passava. A mi ningú em va dir que havia passat això. La gent callava molt. Si no estaves molt ficat en política, hi havia moltes coses que no les sabies.

E.P. En el llibre queden paleses les seves dues passions: la literatura i l'ensenyament. "Serveixo per ensenyar, per llegir i per escriure", diu el 12 de juliol del 1938. Vist des d'ara, queda clar que ha sabut encarrilar la seva vida cap allà on volia. En deu estar satisfet.

J.T. Sí, sí. Vaig estar a punt de fer la carrera de mestre, però em vaig descoratjar al veure que l'escola normal no es podia aguantar, era pitjor que la universitat. De seguida que vaig estar bo de la tuberculosi, vaig buscar feina a l'ensenyament. Hi havia altres possibilitats, però jo volia ensenyar. Primer vaig fer classes de grec i llatí, les matèries que havia estudiat a la universitat, però de mica en mica em vaig anar passant a la literatura. La feina de crític literari i la de professor de literatura se'm van ajuntar molt, perquè la crítica sempre l'he fet potser excessivament pedagògica, i a classe també he mirat d'acostar els autors als alumnes, fent una pedagogia literària, entre cometes.

E.P. ¿Li ha recat mai no haver fet més literatura de creació?

J.T. Jo he estripat molta poesia. Com que sóc crític de manera de ser, sóc també molt autocrític, i això fa difícil que accepti el que faig. Una cosa l'escric entusiasmat i l'endemà ja me la miro com si fos d'un altre i només hi veig problemes. Almenys en el meu cas es fa difícil ser crític i escriptor alhora.

E.P. En quin moment va decidir encaminar la seva vocació de poeta i d'escriptor cap a la crítica i els estudis literaris? ¿Va ser una decisió conscient o simplement s'hi va trobar?

J.T. M'hi vaig trobar. Llegia i m'agradava comentar el que llegia. No quedava satisfet si no podia comentar el llibre que acabava de llegir i si no podia posar aquell comentari per escrit. El primer article el vaig publicar a Ariel el 1946.

E.P. De fet, al llarg d'aquest llibre ja es deixa entreveure el futur crític literari. "No sé llegir sense pensar i voldria comunicar-ho. Però mentre no hi hagi revistes literàries en català no ho podré compartir amb el públic", escriu el 25 de gener del 1940. ¿Un crític és un lector que pensa?

J.T. Un crític és algú que no en té prou amb la satisfacció que li proporciona llegir un llibre, escoltar un concert o mirar un quadre. No en té prou amb el pur plaer estètic, sinó que sent la necessitat de reflexionar sobre allò i de participar-ho.

E.P. Què opina de la crítica literària que es fa ara i aquí?

J.T. Crec que hi ha una colla de bons crítics. Al mateix suplement de cultura de l'AVUI es fa bona crítica. És fonamental que un crític llegeixi bé l'obra. Fins i tot per poder dir que una obra no està bé, cal haver-la llegit bé i haver llegit molt.

E.P. Quina ha de ser la funció de la crítica: ha de tenir una dimensió pedagògica?

J.T. Sí, i ha de prevenir les ingenuïtats dels que es llancen a escriure. La gent es posa a escriure sense haver llegit. No es pot tornar a començar de zero; si una cosa ja està dita no es pot tornar a dir, perquè ni es dirà tan bé ni serà el moment de dir-la. La crítica pot fer el servei d'evitar aquestes pèrdues de temps. No hi ha més pèrdua de temps que una obra dolenta. La gent que em porta textos em demana que sigui sincer, però quan ho sóc se m'enfaden. He arribat a perdre amistats per ser sincer. Ja ho diu en Ramon Folch i Camarasa en el llibre Manual del perfecte escriptor mediocre: el pitjor que li pot passar a un escriptor mediocre és tenir un amic sincer.

E.P. Em sembla que vostè és optimista respecte a la situació actual de la literatura i de la cultura...

J.T. En literatura no en tinc cap dubte. En llengua, sóc un optimista preocupat. Em costa d'entendre que hi hagi detractors de la situació de la literatura amb un argument que crec que no és vàlid: diuen que fa deu anys o vint o trenta teníem aquest, aquell i aquell altre escriptor, i ara no tenim uns noms tan destacats. Una cosa és tenir alguns grans escriptors i una altra tenir una xarxa d'escriptors, gent de tot arreu dels Països Catalans que escriu i publica. Sí, llavors hi havia en Riba i en Sagarra, però eren com illes. La característica europea és que hi hagi una xarxa d'escriptors de nivell mitjà-alt, en lloc d'unes poques personalitats. Ara tampoc es pot parlar d'un Sartre o d'un Camus, potser perquè no hi són o potser perquè encara no tenim prou perspectiva. A Catalunya hi ha xarxa, extensió i gèneres com mai havíem tingut als temps moderns. I tampoc hem de prescindir dels escriptors que ja no hi són, mentre siguin vigents. Nosaltres tenim ara en Riba i en Sagarra i la Rodoreda i en Puig i Ferrater. Són part del nostre tresor literari actual.

E.P. Quins escriptors d'ara perviuran d'aquí a uns anys?

J.T. En perviuran uns quants. Em costa dir noms perquè me'n deixaria algun. Però hi ha el fenomen Martí i Pol, que es coneix a les escoles. I en Baltasar Porcel, que és un escriptoràs. I en Jesús Moncada. En literatura, malgrat l'enfonsada del franquisme, ens n'hem sortit. No ens podem queixar gens, sobretot si ens comparem amb literatures de sis, set o vuit milions d'habitants que a més tenen la sort de no tenir la competència immediata d'una altra literatura com nosaltres tenim la castellana.

E.P. ¿Encara pensa que la literatura anglesa és la millor, com deia el 29 de març del 1940?

J.T. Ho creia així en aquell moment, pel que jo llegia, i continuo admirant molt la literatura anglesa. Els escriptors anglesos (els novel·listes, sobretot, però també els poetes) tenen una despreocupació admirable, i una visió crítica i satírica de la seva pròpia vida i de la seva pròpia obra. En aquest moment hi ha una generació visible de novel·listes anglesos, des de Kingsley Amis fins ara, i en canvi els francesos costaria trobar-los, tot i que França té una tradició literària força important. I els italians són més aïllats. Llegeixo amb molt de gust la literatura anglesa i la nord americana. Només cal llegir la primera ratlla d'un Saul Bellow per saber que allò és de qualitat.

E.P. He llegit que en el seu epitafi vol que hi digui: "Joan Triadú, exigent en poesia". Per vostè, ¿la poesia està per damunt de tot?

J.T. Sí, sí, sí. La poesia com a acte personal i el teatre com a acte col·lectiu. Literàriament, el teatre potser és la forma més completa que hi ha. La màxima il·lusió de molts escriptors és triomfar al teatre. Molts ho han pretès i no se n'ha sortit, perquè el teatre és molt difícil. Costa fer una peça que sigui respectada per la crítica i alhora aguanti anys a diferents escenes i diferents països. També en això no hi ha dubte que els anglesos i els americans tenen el millor teatre del món, encara avui, i van donant autors nous. La poesia és la primera expressió literària, la més íntima i personal, encara que estigui passant per un moment de fragmentació. La poesia contemporània ha perdut aquella capacitat d'explicar el món. Després d'Eliot (un exemple de poeta i dramaturg), ens falta l'obra gran, d'ambició total, i ens queda la fragmentació, la intimitat, els problemes personals. Es fa poesia cap endins, a Catalunya i a tot arreu. Potser no és el moment del poeta d'una gran obra que doni una visió global del món. Es tendeix a la fragmentació, a l'epigrama. Però el nivell de la poesia catalana actual és molt bo, hi ha una colla de poetes de primera categoria.

E.P. ¿Podem ser optimistes pel que fa a la situació de l'escola actual?

J.T. No gaire. El problema de l'ensenyament avui és més social que pedagògic. En pedagogia s'ha indicat el camí a seguir, s'ha trobat una manera d'ensenyar, que a Catalunya ja ve de lluny. En aquest llibre precisament mostro la satisfacció d'ensenyar com ens havien ensenyat que es podia fer. Però tenim un problema social, derivat de la pèrdua de prestigi de l'escola i de la fragmentació dels ensenyaments. El mestre, com el metge, hauria de poder-se preocupar de tots els aspectes de l'ensenyament: és el que jo en dic el mestre de capçalera. Però aquesta figura està desapareixent. Hi ha també una pèrdua de prestigi davant les famílies. Abans la família es refiava del mestre; ara, quan el mestre opina sobre l'alumne, la família es posa a favor del nen i en contra del mestre. Això és un mal símptoma. Ensenyar és la millor feina del món, sempre que estiguis dotat per fer-ho. Les persones que fan de mestres perquè els estudis són més curts o perquè no s'han vist amb cor de fer res més, que han fet la carrera com un recurs, són infelices. I el problema s'agreuja a la secundària.

E.P. ¿Hi ha molta diferència entre les escoles privades i les públiques?

J.T. Sí que n'hi ha. A les escoles privades tenen els alumnes des que comencen fins que acaben, l'alumne se sent més a casa seva i el pas a secundària no és cap tràngol. Als instituts els arriben els alumnes a dotze anys. Dotze anys és una edat molt dolenta per canviar d'escola. I això la llei no ho ha resolt. D'altra banda, la preparació que s'exigeix per entrar a la universitat de vegades és contrària a la bona pedagogia, perquè els programes són massa atapeïts. Però repeteixo que el principal problema és la pèrdua de prestigi social del mestre i de l'ensenyament en general. La gent no hi confia prou, sobretot quan arriba la patacada de les notes.

E.P. Quan tenia divuit anys es va prometre a si mateix, davant de Déu, a no escriure mai més en castellà i a treballar i, si cal, lluitar, per la llibertat de Catalunya. Va complir la promesa.

J.T. Sí, sí. Vaig estar rabiant per poder escriure, perquè m'hauria agradat molt. Però no me'n penedeixo, perquè escrivint també es diuen moltes ximpleries. Pràcticament no he escrit res en castellà. A canvi vaig agafar una professió: no podia estar sense fer res. No critico la gent que ha fet periodisme en castellà. L'obra de creació ja considero que és vendre's l'ànima. Però penso que hauria estat molt millor que més gent se n'hagués estat i no hagués escrit res en castellà, crec que no ens va anar bé. Recordo que en Fuster, que va escriure a Destino i allà on s'esqueia, va dir que haver escrit en castellà era una trampa. El catalanisme, el municipalisme de Destino eren una trampa. Hi vam caure de quatre grapes.

E.P. ¿Creu que el país li ha agraït prou tot el que ha fet per ell?

J.T. M'és igual. No ho he fet pas perquè m'ho agraïssin.

E.P. "Catalunya hauria de ser lliure, cristiana i democràtica, i espero que ho veuré", va escriure el 29 de febrer del 1940. ¿La Catalunya d'ara s'acosta a la que imaginava?

J.T. No és la que voldria, ni molt menys, però comparada amb la situació que vam tenir, déu n'hi do. He tingut la sort de no haver-me mort i d'haver arribat a temps de veure la Catalunya d'ara. Els problemes són els que són i hem arribat només a mig camí, però déu n'hi do del goig que ens hem donat.

E.P. Com és la Catalunya que vostè voldria?

J.T. Voldria una Catalunya en què tots els tipus de persones s'ajuntessin en un projecte comú. Recordo, en temps de la República, la minoria catalana, formada per tots els partits polítics catalans del moment. Voldria que els diputats elegits aquí s'ajuntessin en un sol grup al Congrés de Madrid, i així podrien modificar les situacions. Igualment voldria que els grups d'immigrants que van arribant s'adonessin que són a Catalunya, en un país diferenciat, que no es quedessin amb la idea que no som res. I voldria el reconeixement del dret d'escollir, el dret efectiu a l'autodeterminació. ¿Que no ens volem autodeterminar? Doncs què hi farem, mirarem de convèncer la gent perquè ho vulgui. Però ho hauríem de poder provar.

E.P. "Trobo que la vida és llarga, amb tants records en pocs anys", escriu el 30 de juliol de 1939. Ara que ja es troba en temps afegit, com diria Josep Maria Espinàs, ¿encara pensa que la vida és llarga?

J.T. Ara trobo que la vida se m'escurça. Quan em pregunten si tinc por de la mort dic que, més que por, tinc ràbia. Em fa ràbia haver de morir mentre em trobi bé com ara. M'interessa tot, i quan parlen del 2004 o del 2005 penso que m'agradaria veure-ho. M'agradaria veure què faran els meus néts d'aquí a deu anys, però llavors jo ja en tindré noranta, si visc. Quan escric a màquina els dits ja no m'obeeixen com abans, m'oblido de coses, però tot i això voldria que aquest temps afegit fos més llarg, que durés molt. No em sento ni escèptic ni pessimista davant de la vida. M'adono que si no hagués viscut fins ara no hauria fet aquest llibre, no m'haurien fet l'acte d'homenatge tan bonic i tan emotiu que em van fer a Vic, no tindria tants bons amics, no tindria la Medalla d'Or de la Generalitat, no hauria donat tots aquests gustos a la meva dona i als meus fills i néts.

Tornar