Documentació
80 anys i Medalla d'Or
Dimarts vinent, Joan Triadú rebrà la Medalla d'Or de la Generalitat. El 30 de juliol passat va complir 80 anys. El mateix dia 30 la Biblioteca Joan Triadú de Vic va ser l'escenari d'un acte d'homenatge de la Universitat i de la ciutat de Vic. L'encarregat de glossar la figura de Triadú com a crític literari va ser el també crític Joan Josep Isern. A continuació us oferim el text íntegre de la seva intervenció
Començo adreçant-me a Joan Triadú com a amic, però sobretot poso un èmfasi molt especial en invocar el seu nom com a mestre. De fet, no és pas aquesta la primera ocasió en què faig pública manifestació d'aquest mestratge que per a mi i per a molta gent de la meva generació ha exercit i exerceix encara Joan Triadú.
PREPARAR LA CADIRA
La primera lliçó que ens ensenya Joan Triadú és que, davant de qualsevol llibre que mereixi una lectura, la principal missió del crític literari és la d'incitar el lector a llegir-lo. Aplanar-li el camí perquè pugui dur a terme la seva pròpia descoberta lectora. Aquest tasca de "preparar-li la cadira" requereix finesa d'esperit, un olfacte ben esmolat i, sobretot, molta humilitat. Per Joan Triadú el crític no és un erudit prepotent que s'interposa entre el llibre i el lector amb una aclaparadora exhibició de coneixements. Ja ens ho deia fa molts anys a Llegir com viure: "El crític no és un jutge sinó un observador que exerceix un acte d'amor cap a la coneixença". Un acte d'amor i -tornem-hi- d'humilitat.
"En la crítica -ha dit Triadú- busco posar en contacte el lector, no pas amb mi sinó amb el llibre i amb l'autor de què parlo". I precisament aquí és on hi trobem una segona lliçó: la crítica ha de transmetre respecte per l'autor. Per una raó molt senzilla: perquè és ell -l'autor- qui de debó se la juga. És ell qui deixa fixada l'obra. Els lectors passen, els escriptors evolucionen, els crítics també; però els llibres queden, per a bé o per a mal, fixos i immutables malgrat el pas dels anys.
Tanmateix aquest respecte a l'autor i a l'obra no s'ha de confondre amb el servilisme: el client del crític és el lector que el llegeix i l'única servitud que el crític ha de tenir és amb la veritat. La seva, de veritat, és cert. Que no té per què ser l'única ni necessàriament la millor. Però que, en tot cas, és la versió de la veritat que brolla de dintre seu.
Però si ens quedàvem únicament en aquest aspecte potser dibuixaríem un perfil de crític literari gairebé arcangèlic que tampoc no s'adiu al model que Joan Triadú personifica. El crític és, en el sentit més planer de l'expressió, un treballador de la cultura. Una persona que pica pedra cada dia, que viu immersa en el món que l'envolta, que s'informa, que es compromet, que escolta i que opina. Que llegeix sense parar, que investiga, que actua quan cal i que contempla quan pertoca, que burxa i que no es queda satisfet amb la troballa fàcil... Potser algú s'ha adonat ja que, en el fons, estic definint l'altra faceta de Joan Triadú, fonamental per entendre la seva vida i la seva obra: estic dibuixant el retrat d'un pedagog.
Torno a citar Triadú: "Sempre he sentit la crítica literària com a pedagògica, mai especulativa. El que desitjo o el que crec quan llegeixo un llibre ho vull comunicar d'una manera positiva. M'agrada que el lector trobi un camí que he ajudat a construir". Aquests valors pedagògics que estan implícits en la tasca del crític literari són els que fan que la veritable màgia d'aquest ofici no sigui ratificar solvències literàries contrastades sinó descobrir petites perles amagades, autors poc coneguts. "El crític se l'ha de jugar amb els que comencen". No són paraules meves sinó del mateix Triadú. I noms com els de Calders, Sarsanedas, Palau i Fabre, Porcel i Monzó són exemples d'autors pels quals, al llarg dels seus anys d'ofici, Joan Triadú va apostar fort quan poca gent coneixia el que escrivien. Però no cal anar-nos-en tan lluny: el mateix podríem dir molt més cap aquí amb casos com els de Jaume Subirana i Màrius Serra, autors joves dels quals Joan Triadú s'ha convertit en fervent divulgador.
LA TRADICIÓ I RIBA
Triadú ens ensenya també que en el teatre on es desenvolupa la feina del crític hi ha una quarta paret molt important: la tradició literària. Res no és gratuït ni sorgeix per generació espontània. El present flueix perquè s'alimenta d'uns corrents del passat que l'ajuden a projectar-se cap al futur. I en el cas de la societat catalana, mancada -per doloroses raons prou conegudes- durant molt temps de vies per poder accedir al coneixement del seu passat cultural, la tasca d'homes com Joan Triadú i Font ha estat cabdal per establir ponts entre la tradició i el present. En aquest punt és, precisament, quan s'entén millor l'admiració de Triadú per la figura de Carles Riba.
Com ha escrit Albert Manent en el seu magnífic retrat literari de Joan Triadú: "El ribisme volia dir rigor moral, severitat literària, antifolklorisme, una lluita aclaparadora per la cultura, un viure modest, poc folgat, només de les lletres i sense escarafalls". Aquest rigor és el que fa que amb Joan Triadú passi una cosa que, per desgràcia, no és gaire habitual: a Triadú ens el creiem. "Què n'ha dit en Triadú" és una referència summament fiable per saber de quin peu calça un autor o un llibre.
NECESSITAT DE COMUNICAR
Joan Triadú personifica un model de crític als antípodes del ressenyaire o del redactor de gasetilles. Ja sigui des de la senzillesa compartida amb altres de les pàgines d'un diari o des d'una tribuna acadèmica, la seva visió del crític com a comunicador es complementa amb la necessitat de mantenir-se permanentment informat de tot el que passa en el món de les idees. "El crític -diu Triadú- dues vegades lector, acreix l'experiència pel seu compte, però té l'obligació de comunicar-la als altres i d'acabar-la en els altres".
Fins aquí, doncs, el meu modest homenatge a la figura d'aquest home tenaç i rigorós, hiperactiu i entusiasta, lúcid i implacable que a tants i tants ens ha ensenyat a llegir. Ara fa justament mig segle ell mateix escrivia en l'Antologia de la Poesia Catalana -referint-se a Riba- que "tota la seva obra tendeix a la dignificació del poeta". Crec que avui, en aquest aniversari tan especial, podem dir que la vida i l'obra de Joan Triadú i Font atenyen els nivells més alts de dignificació, d'exigència i de civilitat.
Amic Triadú, mestre Triadú: que sigui per molts anys i moltes gràcies.
Tornar