Documentació
Article aparegut a “El Periodico” el 01/02/02 per Jaume Fabre / Josep M. Huertas
Joan Triadú i Font (Ribes de Freser, 1921) és un nacionalista crític. Nacionalista perquè creu en Catalunya i ha lluitat sempre perquè pogués aconseguir els trets propis d'una nació, i crític perquè és contrari a l'esperit del rector de Vallfogona: "Puix que parla català, Déu li doni glòria".
Fill únic d'una família humil, els seus pares treballaven en una fàbrica, ell com a vigilant i ella com a obrera. Vivien en una casa situada sobre la indústria, en un lloc tan curiós com era i és el carreró de les Carolines. Aquesta geografia va marcar el jove Triadú, fins al punt que ara viu a escassos metres, a l'avinguda del Príncep d'Astúries.
Llicenciat en Filologia, ha exercit a fons les seves dues vocacions: la de mestre --va dirigir les escoles del CICF i Thau-- i la de crític literari. Va fundar en la clandestinitat la revista Ariel (1946) a la mateixa època en què va militar algun temps al Front Nacional de Catalunya, i va entrar amb força en els cercles literaris amb la seva Antologia de la poesia catalana (1950), que li va valer crítiques amargues dels exclosos, fins al punt que un d'ells jugava amb el cognom de l'antòleg: "Triadú tria dur".
El gener del 1951 es van llançar pels carrers unes octavilles en anglès denunciant la situació espanyola (i particularment la catalana) que havia traduït Joan Triadú. Va ser detingut, però va sortir sense càrrecs de la comissaria després d'explicar-los que estaven redactades en anglès nord americà i que ell només sabia anglès anglès.
Autor de poca obra de creació, ha publicat nombroses crítiques a Serra d'Or i Avui . Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1992, és considerat un home auster que viu modestament, amb un sentit de l'humor potser influït per la seva estada a Liverpool com a lector d'universitat. Està casat amb Pilar Vila-Abadal i és pare de dos fills, Teresa i Joan Triadú i Vila Abadal, que va ser conseller de la Presidència entre el 2000 i el 2001.
Tornar