Documentació
El cop de sort de Moisès Broggi
O he tingut molta sort a la vida”, repeteix Moisès Broggi com si no se’n sabés avenir. “He viscut molts anys, he conviscut amb una extensa família i he conegut molta gent interessant, a vegades en uns moments crítics que m’han ajudat a valorar la transcendència de les relacions humanes i de molts fets. Sóc un home afortunat”. Quan diu que ha viscut molts anys, Moisès Broggi no exagera. En té ja 97 i continua amb el cap ben clar, amb una memòria prodigiosa i amb una salut envejable. És això el que li permet publicar a Edicions 62 el segon volum de les seves memòries, Anys de plenitud. Si bé el primer volum, que arribava fins al 1945, era més aviat descriptiu i tenia com a eix central la traumàtica experiència de la Guerra Civil, en què Broggi va ser cap de cirurgia de les Brigades Internacionals, en aquest segon volum, que abraça des del 1945 fins ara, el to es torna més reflexiu i té com a rerefons els anys difícils de la primera postguerra i les moltes amistats que el van envoltar. Amb una espurna de bonhomia als ulls, com si fos encara un nen meravellat per la novetat de la vida, Moisès Broggi ens rep al seu despatx del barri del Putxet, una sala voltada de llibres i de records, amb una taula de metge dels d’abans presidint l’escenari. “Els metges d’avui s’han convertit en funcionaris”, comenta amb un deix de nostàlgia. “Abans un metge era alguna cosa més: era un amic de la família, un conseller… El metge d’ara tampoc té el vessant humanista que el caracteritzava. Les relacions entre el metge i el malalt no eren només professionals, sinó que eren de confiança mútua. La medicina social s’ha estès molt, i això és bo, però s’ha perdut la manera de ser dels metges d’abans”. Moisès Broggi, nascut el 1908, ha viscut a fons la seva experiència de metge i ha sabut connectar sempre amb la societat del seu temps. Ve de la primera pàgina Tot plegat el converteix en un testimoni privilegiat dels canvis pels que ha passat la societat moderna. “Els lectors m’han de perdonar que sigui pessimista”, diu, “però els conflictes bèl·lics que vivim, la societat de consum i l’explotació de la natura em fan veure que no anem bé. Si continuem per aquest camí, el món serà inhabitable. No anem bé. Hi ha moltes amenaces i no veig que es faci res per corregirles. La diferència entre la gent que es mor de gana i els que neden en l’abundància és enorme, i això crea una agressivitat. Molta gent omple la buidor de la seva vida amb el consumisme, amb l’adquisició de béns per ostentació. Un bon exemple el tenim en els cotxes: ha costat milions d’anys la formació del petroli, però el consumim en quatre dies. El món no pot aguantar aquest ritme”. Pregunta. En el primer volum de les memòries eren molt colpidors els records de la Guerra Civil. En aquest, en canvi, destaca la grisor de la primera postguerra. Resposta. Després de la derrota, el país es va quedar ben fumut. Per una banda, hi havia els que manaven i, de l’altra, els que no tenien dret a res. Hi havia ciutadans de dues classes. A més, vivíem allò que en deien l’“autarquia”; tot el de fora era dolent i havies de consumir coses d’aquí, però ni els llapis guixaven ni l’esparadrap enganxava. No van ser gens fàcils, aquells anys, i més tenint en compte que jo em vaig casar de seguida i cada any tenia un fill, però al final es pot considerar que vaig estar de molta sort. N’hi va haver que els van liquidar o van haver d’anar a l’exili. Eren uns anys grisos, però gràcies a la meva amistat amb el comissari Polo vaig tenir la sort de poder sortir del país, tot i que estava fitxat. En el món sempre és important tenir bons amics i viatjar em va ensenyar moltes coses.
P. ¿Li va costar tornar a fer de metge?
R. Els càrrecs oficials els ocupaven els guanyadors, que no eren els millors. Em vaig haver de dedicar a la medicina privada. Treballava molt, però això era un món molt tancat. Gràcies a les sortides a l’estranger vaig poder posar-me al dia de les innovacions.
P. ¿Com va anar la seva amistat amb el comissari Polo?
R. Era un home molt interessant. Abans de la dictadura de Primo de Rivera ja va venir cap a Barcelona. Havia conegut els pistolers dels dos costats i durant la República va fer de comissari. Era amic dels germans Badia, i junts anaven contra la FAI. Acabada la guerra, es va exiliar, però va tornar de seguida i li van mantenir el grau de comissari. La nostra amistat va durar molt anys. Va venir un dia a la consulta perquè li curés una ferida i ens vam anar veient. En els anys seixanta, en temps de la revolta dels estudiants, em va ajudar amb algun fill amb problemes polítics. Eren aquells anys en què el Franco deia: “O el comunisme o jo”. I, és clar, tots es van fer comunistes.
P. Les vicissituds de la família li serveixen de fil conductor en aquest segon volum.
R. Van bé per seguir la cronologia. En aquells anys, a més, et tancaves molt en la família i en gent com ara els que tornaven de fora. La meva família és molt extensa i vaig tenir set fills. Sempre hem estat molt units. El meu sogre, el doctor Joaquim Trias, es va exiliar a Carcassona primer i, després, quan els alemanys van envair França, a Andorra. Jo l’anava a veure i a aquella casa hi acudia molta gent interessant. Per exemple, el doctor Trueta i el Gaziel.
P. ¿Què recorda d’en Gaziel?
R. En aquells anys era un home completament derrotat, però molt interessant. Va tornar de l’exili de França i es va instal·lar a Madrid, però li feien la vida impossible. El van acusar de “rojo y separatista” i estava desesperat. Per sort van anar passant els anys i les denúncies es van arxivar. Em va explicar que havia intentat amb el López Llausàs, el llibreter de la Catalònia, crear una editorial de llibres de text a Colòmbia, però no li va anar bé. Es veu que el van enredar i va tornar amargat. P. Parla en el llibre del “desterrament interior” de molta gent. R. Molts arribaven de l’exili i es trobaven amb totes les portes tancades. Al Lluís Sayé, per exemple, que era una autoritat en medicina, no el van deixar ensenyar a la universitat. Es va quedar desplaçat i va acabar malament, ja que no tenia recursos. Es va posar malalt i vivia gràcies a les aportacions dels amics. Recordo que parlàvem molt de la Unió Europea, que llavors tot just s’esbossava.
P. Vostè sempre ha estat preocupat per la societat del seu temps.
R. D’una banda, he tingut la cirurgia i, de l’altra, la societat i els temes d’abast general. Totes dues coses m’interessaven molt. El 1966 ja vaig entrar a la Reial Acadèmia de Medicina i durant la guerra vaig tenir la sort de fer amistat amb metges de fora, a les Brigades Internacionals. Va ser una experiència molt dura, però hi vaig fer bons amics. El 1982 vaig participar en el primer congrés de l’Associació Mèdica contra la Guerra Nuclear. Allà vam fer un crit d’alerta sobre l’excés d’armes nuclears al món i el 1985 ens van donar el premi Nobel de la Pau. Va ser una gran satisfacció.
P. En el llibre parla també de la drogoaddicció.
R. Crec que s’han de permetre les drogues. Això no és un assumpte de policia, sinó de medicina. El drogoaddicte necessita les drogues i se li han de donar amb recepta. Al cap i a la fi, el fumar és pitjor que moltes drogues. El problema és que el tràfic de drogues és un dels negocis més grans del món. Les drogues són a la natura, a l’abast de tothom. Gràcies a la persecució, el que val 1 a la natura es ven a 1.000. Per culpa d’això, l’infeliç que s’enganxa es veu obligat a robar.
P. ¿Com ha vist evolucionar la medicina?
R. Tot ha canviat moltíssim. El 1924 jo ja feia pràctiques com a estudiant de medicina i des d’aleshores tot és molt diferent. Abans la gent es moria al quiròfan per no res, ara s’ha millorat molt.
P. ¿Com veu des d’ara els anys de la transició política?
R. Després de la mort de Franco alguns van pensar que ja estava tot arreglat, i no. El que hi havia sota era molt important. Avui encara es nota la influència del franquisme. Hem avançat molt en democràcia, però queda lluny la Catalunya ideal que vam somiar, perquè en el fons Catalunya i Castella no ens hem entès mai bé. Som massa diferents.
P. ¿Li fa por la mort?
R. Ara tinc 97 anys i ja sé que això no pot durar. Si la mort ha de venir, doncs que vingui. Al cap i a la fi, la mort és una cosa natural. La vida és un cicle i ho hem d’acceptar. Cada fase té els seus al·licients i ara jo sóc a l’últim període, però disfruto molt amb la memòria. És evident que tot això s’acabarà, però cada edat té el seu bon moment. Ens creiem que la ciència ho pot tot, i no. Jo he vist morir molta gent a la guerra, que és un gran desastre. Quan morien, després de patir molt, veies que de sobte feien cara de felicitat. A la vida humana, siguem clars, dominen més les penes i els dolors, però hem de pensar a disfrutar dels bons moments. Els millors, per a mi, són els que tenen a veure amb les relacions humanes.
P. ¿Quin és el secret per arribar tan bé als 97 anys?
R. És qüestió de sort. Ningú es mor de vell; tothom té una cosa o altra. Crec que donem molta importància a la cosa material, però la cosa espiritual la deixem massa de banda. Jo tinc la sensació de tenir un àngel protector, perquè m’he trobat en situacions crítiques i me n’he sortit sempre. És difícil que sigui per casualitat.
P. ¿Quin és l’invent que l’ha sorprès més en tota la seva vida?
R. Els invents no són tan importants. Del que es tracta és de buscar la felicitat, que no existeix, però s’ha de buscar. I la felicitat no la porten els invents. És allò d’aquella pregunta: “¿Què t’estimes més, tenir molts diners o ser feliç amb el que tens?”. La resposta és clara: ser feliç amb el que tens.
Tornar