15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Moments generacionals

Article aparegut a “El Periódico” el 02/02/01 a cura d’Enric Bou

Take five és una novel.la que pren (una vegada més) el món del jazz com a fil conductor. Joan Torrents ens narra les trifulgues de cinc amics que arriben a una situació, límit i fatal, de drogodependència afectiva. Ambientada en una Barcelona contemporània, de llargues nits a bars de jazz, festes amb aparença d'orgia i estades a drugstores que revitalitzen alguns dels protagonistes, serveix, en un primer moment, com a retrat generacional. Es el pefil de les obsessions i mancances d'una nova lleva que s'endinsa en un viatge iniciàtic, de descobriment dels misteris de la vida a través de l'excés, en una carrera desaforada per trobar un sentit a l'existència.

El viatge és ràpid. Massa? Després d'una estada a Nova York ( ja no París!), fugint d'un desencís sentimental, el protagonista de la novel.la, Nil, coneix un misteriós jove saxofonista francès, Jun Trabal, que modifica les experiències del seu petit grup d'amics. L'enamorament col.lectiu amb Laura, una professora de semiologia, introdueix l'element destabilitzador, dramàtic, que els empeny a tots cap a una cursa límit, de desenllaç previsible.

El saxofonista francès s'omple la boca amb boutades que sorprenen els seus nous amics --per exemple, afirmar que "l'assassinat és un acte humà" n'és una-- i deixen perplex el lector. La professora, en canvi, practica un credo naïf en el qual tenen sentit frases com aquesta: "L'avorriment, que és la mort de l'ànima i els sentits, és infinitament pitjor que la mort física". La dicotomia dimoni-àngel és prou evident.

La novel.la de Torrents està construïda en el desordre, en la improvisació, en el desarrelament postadolescent. Però té pàgines escrites amb una força poc freqüent en la narrativa catalana del moment. El llenguatge desimbolt i precís marca un registre molt alt. Però potser el més sorprenent en la novel.la és la innocència. En contrast amb les escenes de sexe descarnat, hi flota un neoromanticisme càndid que alleugereix la tabarra de la repetició mecànica, retrat dels ensurts i gemecs d'una generació. Malgrat la notable manca d'ironia, aquesta novel.la sembla insinuar una nova veu, expressió d'un grup, que caldrà tenir en compte en el futur.

Tornar