Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 07/12/00 per Aida Segura
Li dónes la volta del dret i del revés i busques on està amagat el botó del play. O on s’ha quedat clavada l’agulla del tocadiscos. Perquè la primera novel.la de Joan Torrents està submergida en jazz; és un viatge a l’interior de cinc personatges excessius que do-nen via lliure a les seves disbauxes físiques i mentals seguint el ritme d’incomptables composicions de jazz. La banda sonora va des de l’era del swing amb l’orquestra Count Basie fins al post-free del primer Miles Davis fent parades especials en el be-bop dels insignes Charlie Parker i Thelonious Monk i en l’elegància de John Coltrane. El títol ja ens ho adverteix. Amb cinc minuts l’explicació. El 1959 els components de The Dave Brubeck Quartet entren a l’estudi de gravació, d’on surt l’àlbum Time Out. L’èxit absolut serà Take Five, una arriscada composició amb un compàs de 5/4 difícil i molt poc comú. Els compassos imparells com aquest 5/4 i l’usual 9/8 dels percussionistes hindús tenen el perill de fer perdre el ritme a les composicions, però Take Five té una modulació indiscutible Joan Torrents manlleva el títol d’aquesta gran peça de jazz per presentarnos les di-ícils relacions que s’estableixen entre cinc personatges, però també perquè Take five era una al·locució usada entre presa i presa d’una gravació, quan es donava permís als músics perquè descansessin cinc minuts. I, donada la intensitat d’aquesta novel·la, és bo que de tant en tant ens prenguem cinc minuts per assaborir-la millor, com si es tractés de beure un gimlet o una llet de pantera o d’escoltar una composició amb devessalls de groove.
CRISI PSEUDOEXISTENCIAL
El protagonista narrador de Take Five és en Nil, un jove barceloní que està passant per una crisi pseudoexistencial. La nòvia l’ha deixat i no acaba de trobar el seu lloc al món. Com sol passar, intueix que un canvi d’escenari canviarà el seu escenari interior, i decideix marxar mig any a la capital fulgurant del jazz. A Nova York aprofundirà en el seu amor obsessiu per aquesta música i gaudirà d’una immersió als barris baixos sense conseqüències negatives. Quan torna a Barcelona coneix en Jun Trabal, un super cool jazzter, un dandi impertorbable, flegmàtic i demoníac que esdevé patètic i odiós. A les sortides jazzístiques i alcohòliques del Nil i en Jun s’hi afegiran el Xevi i l’Alexis. El primer, un depressiu amb tendències suïcides. El segon, un follador que només troba el nord entre les cames d’una noia. El ja per si mateix precari equilibri entre tots quatre es veurà destruït per l’aparició de la Laura, barreja suggerent de devoradora d’homes amb un cor que manté verge. Tots cinc s’entregaran al jazz, l’alcohol, les drogues i el fornici fins a arribar a un final digne de la tragèdia grega. Podríem parlar d’alguns dels punts febles típics dels narradors joves i acabats d’estrenar, com ara la manca d’economia de mitjans, l’exhibicionisme lèxic o els petits grinyols difícils d’ubicar exactament però que sonen. Malgrat això, Take Five té una força i un ritme envejables i un final enigmàtic que fa que continuïs pensant-hi molt després d’haver premut l’stop. Atenció, doncs, al recull de contes que està preparant aquest enamorat de Henry Miller i Frank Kafka, amb el títol provisional de La simfonia de la taronjada blava.
Tornar