Documentació
El diable amb un saxo
Amb Take five, la primera sorpresa per al lector és descobrir que es tracta d’una opera prima. Sorprèn, ja abans de començar la lectura, per l’extensió, i sorprèn més encara per la solidesa i per la riquesa en detalls de tota mena. En un primer moment, el fil argumental sembla no tenir res d’extraordinari: amors, desamors i altres relacions afins dins d’un grup de personatges, descrits a partir de la mirada de Nil, el narrador, i emmarcats en els ambients jazzístics de la Barcelona dels noranta. El desencís amorós del Nil, model de fracàs adolescent romàntic —romàntic fins a un cert punt—, les victòries sistemàtiques de l’Alexis en el mateix camp, que li fan de contrapunt; i el comportament neuròtic del Xevi haurien pogut quedar en una història de fills de burgesos que han de triar entre estudiar —o fer com si estudiaren — en una universitat privada o abandonar el rígid món acadèmic per a iniciar una brillant carrera com a escriptors —tot a càrrec dels mecenes paterns, apartament i psicòtrops inclosos. Sempre, és clar, amb un comportament antisistema i molt d’esquerres. El resultat hauria estat una molt digna novel·la de crítica social, amanida amb una gran quantitat de referències que haurien fet les delícies de qualsevol aficionat al jazz. Tot això ho trobem a Take five perfectament resolt. L’autor, però, ha volgut anar més enllà i allò que semblava una història de tardoadoslescents ha resultat ser, en canvi, el marc que permet una reflexió sobre l’obsessió per la bellesa o per la perfecció, sobre les aparences o sobre els àngels. Perquè això sembla que són el Jun Trabal i la Laura Anglès, éssers sobrenaturals, potser caiguts, amb poders sobre els pobres mortals. I si les afeccions dels tres joves que semblava que eren el nucli de la història se centraven al voltant del jazz i de l’amor —o del sexe—, aquests dos personatges en representaran, si no l’essència, sí, almenys, una aproximació als cims del sexe i del jazz. Uns cims on pujaran els tres joves burgesos després d’uns particulars descensos, cadascú al seu infern, i després de peregrinar pels respectius purgatoris. Sí, ara és quan vénen les referències a la Divina Commedia. Però Joan Torrents no s’ha conformat amb repetir una sèrie de tòpics de manual de literatura universal, sinó que ha barrejat els motius de Dante amb tota la figuració mefistofèlica, i ens ha ofert un panorama que resulta original, tot i l’antiguitat venerable dels referents, gràcies a l’hàbil barreja d’aquests dos mites literaris. I és ací on crec que radica un dels valors de la novel·la: en la capacitat de fer aparèixer com a novetat un discurs que, com tots en la literatura —i en l’art en general—, no ho és. Torrents ens recorda que Mefistòfil és també un àngel, que tots els dimonis — els nostres dimonis— ho són, i que en aquesta dualitat inquietant rau l’atractiu del mal, la seua bellesa i la seua força. A més, hi ha el misteri del diable, les incògnites que l’autor administra amb saviesa deixant sempre el marge de dubte suficient. Un altre element important, la curiositat —força que fa avançar el coneixement—, també està lligat al mal i als àngels caiguts. El trio de protagonistes humans s’arriscarà en tota mena de recerques, des del viatge fins a la música, des del sexe fins a les drogues, transgredint gairebé sempre alguna norma i rebent el càstig corresponent. Això sí, els càstigs no provenen d’un fat arbitrari, sinó que es troben imbricats de manera totalment coherent en l’argument de la història, sense ser mai la solució fàcil de l’escriptor apressat. Un llibre, per tant, molt sòlid, sorprenent per a un autor novell, però sorprenent també i sobretot per una envejable qualitat intrínseca.
Tornar