Documentació
Les edats del despertar sexual i la novel·la
Lluís Maria Todó acaba de publicar la seva quarta novel·la, 'El cant dels adéus' (Columna). A l'obra, que pren com a escenari per a la trama el barri de la Salut de Barcelona durant l'any 1964, l'autor reflexiona sobre el moviment escolta català i el despertar de la consciència sexual en l'adolescència. Todó, que ha traduït al català els autors francesos més rellevants, va ser finalista del premi Sant Jordi de novel·la el 1994 amb El joc del mentider
L.D. Per què va decidir abordar el tema de l'escoltisme a El cant dels adéus?
L.M.T. Jo sempre parteixo com a mínim de dues idees a l'hora d'escriure una novel·la. En aquest cas, la primera va ser parlar de l'adolescència i del despertar de la sexualitat, i, la segona, escriure sobre l'escoltisme, que era un tema que m'anava molt bé per parlar del projecte nacionalista català que s'estava gestant a finals de la dècada dels seixanta. És curiós que l'escoltisme sigui una matèria verge en la ficció en català, si tenim en compte que ha estat un moviment molt important en la constitució de la Catalunya actual.
L.D. Per què pensa que és un tema tabú a la nostra literatura?
L.M.T. No t'ho sabria dir, però potser perquè a la gent li fa una mica de vergonya recordar uns rituals que ara s'han convertit en ridículs. Jo admeto que per parlar de l'escoltisme he hagut de vèncer un cert pudor, perquè aquells pantalonets curts, aquelles cançons boyscouts i kumbes actualment són objecte de burla. Però, mira, al final vaig pensar que podia ser interessant si en parlava d'una manera simpàtica però alhora amb una certa distància irònica i amb una actitud crítica. Sense sarcasme pallasso, però.
L.D. Coneix personalment i a fons el tema de l'escoltisme. No li deu haver fet falta un gran treball de documentació...
L.M.T. No, la veritat és que no m'he hagut de documentar gens, perquè a casa tots cinc germans hem conegut l'escoltisme des de petits. Vaig ser escolta des dels 7 anys fins als 16 i els meus pares hi estaven molt ficats, és a dir, que tenia material de sobre a la meva memòria.
L.D. Hi deu haver bastant de vostè, doncs, en el personatge de Daniel Lledó, l'adolescent protagonista...
L.M.T. Sí, jo m'hi reconec, sobretot pel que fa referència al descobriment i la consciència de la pròpia sexualitat. Allò de saber, però no voler saber. Jo advertia que podia ser homosexual, però preferia no acabar d'assabentar-me'n del tot, perquè veia que el que jo intuïa era contrari al que s'esperava de mi. Per això vaig passar uns anys a cavall entre la consciència i la ignorància. Suposo que és una cosa que han patit molts gais i moltes lesbianes i que només es pot explicar mitjançant una ficció. El que passa és que en els anys seixanta la repressió sexual era tan forta que el problema era molt més greu que en l'actualitat. Per això a la novel·la insisteixo tant en els ideals de puritanisme i en la hipocresia sexual del moviment escolta d'aquella època.
L.D. Ho fa amb ànim de revenja? Per passar comptes, potser?
L.M.T. De l'escoltisme i de l'escola laica i catalanista n'he tret coses molt positives, com per exemple un amor perdurable per la natura i les excursions al camp, però el que no els perdonaré mai és el seu puritanisme sexual. Aquesta puresa que predicaven mostrava que en realitat no eren tan laics com aparentaven. Mira, només que algú m'hagués dit als meus 13 o 14 anys que l'homosexualitat és una orientació sexual innata igual de vàlida que l'heterosexualitat, m'haurien estalviat un munt d'angoixes, mentides i embolics mentals. I aquesta és una espina que tenia clavada i que ara m'he tret.
L.D. S'ho ha pres com una causa?
L.M.T. Sí. Alguns em diuen: "És que tu ets molt militant!". Jo penso que queden poques causes i que aquesta és una de les que encara estan pendents. I com a més a més és la meva... Per això no amago que denuncio la injustícia flagrant d'imposar l'heterosexualitat com l'única sexualitat existent.
L.D. ¿A El cant dels adéus li interessava també fer una dissecció d'una classe social?
L.M.T. Més que de tota una classe, el que volia era parlar de la burgesia del barri de la Salut, una zona que com a barriada ha desaparegut completament amb la construcció de la travessera de Dalt, que després s'ha convertit en la ronda del Mig. Era un barri de torretes, de casetes baixes, molt tranquil i molt curiós, perquè estava atrapat entre el Carmel, la zona dels immigrants més desvalguts, i Gràcia, que juntament amb Sants són els barris barcelonins més estructurats.
L.D. Juan Marsé ja n'ha parlat bastant, del barri de la Salut...
L.M.T. Sí, però a diferència d'ell, jo hi vaig viure fins als 15 anys i en puc parlar amb una miqueta més de coneixement. En Marsé en parla més des de fora. En aquest sentit, sóc un escriptor una mica atípic, perquè de la burgesia catalana se n'ha escrit ben poc a la novel·la catalana.
L.D. Com si no existís...!
L.M.T. Això mateix, quan precisament qui va imposar el seu projecte nacional de Catalunya van ser els burgesos. Sembla que parlar de la burgesia catalana sigui un tema tabú. I si en algun moment apareixen burgesos, se'ls presenta només amb la copa i el puro i al Liceu o bé com a explotadors sistemàtics.
L.D. ¿Li agrada parlar de classes socials en les seves obres?
L.M.T. La tradició literària en què m'inspiro és la que reflecteix la dinàmica de les classes socials. El seu màxim exponent és La vida privada, de Josep Maria de Sagarra, que, sense cap mena de dubte, és la millor novel·la que s'ha escrit sobre aquest tema.
L.D.El cant dels adéus és la primera de les seves novel·les en què les dones també tenen un paper important...
L.M.T. Tens raó. Al principi podríem dir que quasi m'ho vaig autoimposar, però després m'ha sortit rodat, perquè m'he sentit molt còmode en la pell de personatges femenins. Fins ara les dones dels meus llibres, o no existien o estaven tractades gairebé com una caricatura. A El cant dels adéus, en canvi, són una part important de la novel·la. Fins i tot són vistes d'una forma més positiva que els homes.
L.D. ¿I per què volia autoimposar-se parlar de dones? ¿Sentia que tenia una obligació moral?
L.M.T. Perquè les dones també formaven part del grup dels exclosos. El projecte nacional de Catalunya que s'estava forjant a mitjans dels anys seixanta excloïa els homosexuals i les dones, que quedaven sempre en un segon terme. Per això les dues mares dels adolescents protagonistes enyoren el projecte de la República, que els atorgava un paper més important en la societat catalana.
L.D. Si s'ha sentit tan còmode parlant de dones, potser es pot plantejar repetir...
L.M.T. Suposo que repetiré, sí. De fet, em plantejo continuar la història d'alguns dels personatges d'aquesta novel·la uns quants anys més tard. Havia pensat fer una trilogia: El cant dels adéus ens parlaria dels anys seixanta; un segon volum ens situaria al voltant de la dècada dels setanta, abans de la mort de Franco, després del fracàs de la ideologia hippie i davant de la imminent presa de poder dels partits nacionalistes; i un tercer llibre ens col·locaria a finals dels noranta per parlar del desengany absolut.
L.D. En resum, que vol fer una mena d'història moral de la seva generació...
L.M.T. Sí, és un projecte molt antic que tinc i, de fet, ja he començat a prendre notes per a la segona novel·la.
L.D. El director de l'escola laica, en Lluís Albons, no té una importància clau en la història, però suposo que l'ha posat com un símbol...
L.M.T. És un personatge totalment inventat que representa la figura de l'homosexual que ha hagut de reprimir les seves inclinacions sexuals per poder ocupar un lloc de responsabilitat en la societat. Pico l'ullet al lector perquè faig que en el seu despatx hi tingui els retrats de Salvador Espriu i de Josep Maria Batista i Roca, que es diu que van renunciar a la seva homosexualitat: l'un per convertir-se en el poeta nacional de Catalunya i l'altre per ser el fundador de l'escoltisme català. A mi em sembla una cosa gravíssima que un país exigeixi als seus líders reprimir la seva sexualitat pel bé de la pàtria! I el que també és greu és que hi hagi persones que acceptin renunciar al seu plaer i al seu desig. Si un projecte nacional imposa obviar un 10 per cent de la seva població, malament.
L.D. Per què la novel·la no es titula L'hora dels adéus, com la cançó a què fa referència, en lloc d'El cant dels adéus?
L.M.T. Perquè era un títol que ja estava agafat. L'hora dels adéus és una cançó simbòlica dels escoltes. Hi va haver un moment en què algunes famílies van començar a canviar la lletra i on havien de dir "ens fa ser a tots més catalans", cantaven "més cristians". És com si els uns fossin els de Convergència i els altres els d'Unió, però, en definitiva, no deixen de ser els mateixos. L'esperitualitat nacionalista i la cristiana a Catalunya estan tallades gairebé pel mateix patró.
L.D. ¿Escriu sobre el món gai i homosexual només per militància o perquè és la realitat que té més a prop?
L.M.T. Una mica de tot. Perquè és un tema molt descuidat a la literatura catalana, perquè és el que conec millor i perquè, en definitiva, és un material del qual s'ha de parlar després de segles i segles de visió només heterosexista.
L.D. ¿Li agrada que li posin l'etiqueta d''escriptor gai'?
L.M.T. Sí, si és una cosa provisional, perquè espero que arribarà un dia en què ja no sigui necessària, igual que ningú parla de literatura heterosexual. Però bé, mentre els homosexuals continuem sent considerats ciutadans de segona, no trobo malament que se'm qualifiqui com a escriptor gai.
L.D. Hi ha ben poca literatura gai en català...
L.M.T. Sí, la veritat és que som poquets: en Jordi Mata i jo mateix en narrativa, en Jaume Creus en poesia... En teatre, no em ve al cap ningú: en Sergi Belbel tracta el tema de la sexualitat a les seves obres però sempre des d'una perspectiva molt homòfoba, truculenta i negra. Li té pànic i l'associa amb la mort i la malaltia. En Belbel reflecteix en part l'actitud de la societat catalana enfront del món gai.
L.D. Per què creu que aquí les organitzacions gais es fan veure tan poc?
L.M.T. No t'ho sabria dir. A Madrid, el dia de l'orgull gai aplega milers de persones, aquí, amb prou feines ens reunim unes 50. Les associacions gais catalanes estan barallades entre elles, són molt insignificants i no tenen un discurs públic seriós, tranquil ni interessant. A les universitats catalanes tampoc no hi ha estudis gais-lèsbics rigorosos...
L.D. Però paradoxalment, Barcelona i Sitges són ciutats molt estimades pel turisme gai...
L.M.T. És cert, són meques d'aquest tipus de turisme però, per contra, no hi ha cap mena de cultura gai. És un fenomen molt estrany. Potser és fruit de l'herència del projecte nacional català, però no sé fins a quin punt. El que és curiós també és el Gay Eixample, un barri que de nit esdevé gai, però que de dia continua sent la barriada de sempre. És un sí però no. És un reflex de l'actitud de la majoria de la societat catalana, que admet que els homosexuals existim, però que no ens vol veure.
L.D. Critica que a Catalunya hi ha poca cultura gai, però la lesbiana encara està pitjor...
L.M.T. Jo no sé què els passa a les lesbianes catalanes. Els gais estem poc organitzats i tenim un discurs públic pobre, però és que el de les lesbianes ni existeix! On són les lesbianes catalanes? No se les veu enlloc. És molt trist.
Les edats del despertar sexual i la novel·la
Quan el 1992 Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) va fer el seu debut literari amb la novel·la Els plaers ficticis, algun crític el va qualificar d'afrancesat. No és gens estrany, ja que és doctor en filologia francesa, ha exercit de professor de literatura d'aquesta llengua durant més de 20 anys i ha traduït obres de clàssics del país veí com ara Bossuet, Balzac, Maupassant i Flaubert.
REIVINDICACIÓ HOMOSEXUAL
Però Todó no s'ha dedicat només a traduir, sinó que també ha escrit ficció pròpia. De moment, ha publicat quatre novel·les i en totes l'univers gai o el món de l'homosexualitat sempre hi tenen paper. De fet, amb els seus tres primers títols, Els plaers ficticis (Columna, 1992), El joc del mentider (Columna, 1994; finalista del premi Sant Jordi) i L'adoració perpètua (Columna, 1997), l'autor constitueix una mena de trilogia sobre les edats del desig sexual. Així, si la primera novel·la se centra en el despertar sexual d'uns adolescents, la segona mostra les relacions llibertines de tres adults (a l'estil de Les amistats perilloses), mentre que L'adoració perpètua ens parla de l'amor d'un home ja madur per un jove.
Ara, amb El cant dels adéus, Lluís Maria Todó reprèn l'edat adolescent amb les figures de Daniel Lledó i Miquel Pijoan. El llibre mostra com els dos joves viuran la seva experiència a l'agrupament escolta Josep Carner de manera molt diferent, ja que Daniel, el veritable protagonista, es refugiarà en els valors puritans defensats per l'escoltisme per ignorar les seves inclinacions homosexuals que tot just comença a intuir.
CRÍTIQUES I DISSECCIONS
Però la novel·la de Todó no gira només al voltant del tema del despertar de la consciència sexual. Tampoc no es limita a criticar l'excessiu puritanisme i els tics militaristes de l'escoltisme ni es conforma a mostrar l'escola laica i catalana de l'època, sinó que alhora pretén disseccionar la burgesia del barri de la Salut a través d'una colla de famílies que són un clar exponent del projecte nacional català que començava a forjar-se a mitjans dels anys seixanta.
Lluís Maria Todó tracta tots aquests aspectes mitjançant la mirada d'un narrador omniscient, que des de la distància adopta una actitud més aviat burleta que li serveix per criticar tota una sèrie de tòpics de les famílies catalanistes i burgeses protagonistes del llibre.
El cant dels adéus pot resultar, per tant, una obra incòmoda, sobretot per a aquells que es reconeguin en els clixés i els llocs comuns que Todó critica del catalanisme pijo d'aquells anys. Però, ja se sap, de vegades cal superar la nosa per descobrir que aquest escriptor ens ha volgut mostrar coses que poden fer que veiem el nostre passat més pròxim d'una altra manera.
Tornar