Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 10/05/01 a cura de Pau Joan Hernández
El barri de la Salut de Barcelona és una de les moltes zones de la ciutat que ha estat devorada pel progrés fins a pràcticament desaparèixer. D’aquells carrers de torres amb jardí, algunes de molt luxoses, moltes d’elles segones residències de famílies de l’Eixample, que s’obrien entre Gràcia i el Carmel, avui només en queden vestigis: algunes de les torres, reconvertides en escoles o centres cívics, les instal.lacions de l’històric Club de Tennis de la Salut, que té un paper tan important en aquest llibre, i poca cosa més. La resta va ser arrasada per obrir el que aleshores s’anomenà el Cinturó de Ronda, i que ara s’anomena, molt significativament, Ronda del Mig, i per edificar blocs d’habitatges, alguns d’ells enormes, com els que dominen el nou camp de l’Europa. És en aquest barri i a l’any 1964 que Lluís Maria Todó ambienta la seva darrera novel.la, El cant dels adéus, títol que ve, no cal dir-ho, de la coneguda cançó escolta. Una novel.la que aspira a fer una anàlisi no només del que va ser el moviment escolta durant el franquisme, sinó també, i sobretot, del seu rerefons social i les seves ramificacions cap al món de la pedagogia i l’escola. Els seixanta són els anys de naixement d’escoles que es volen avançades –com l’escola Talaia de la novel.la–, i que al més sovint –cosa que moltes vegades s’oblida– basen la seva pretesa renovació de la pedagogia en el fet d’escollir els seus alumnes entre l’elit econòmica de la ciutat i de garantir, mercès al poder econòmic i les influències dels seus clients, una certa llibertat de maniobra al marge del sistema escolar establert. També l’escoltisme de l’època, l’escoltisme que retrata Todó i que neix a l’ombra d’aquestes escoles modernes, té com a característica el fet que s’aparta del tradicional excursionisme català, vinculat en aquell moment a les parròquies i d’arrel popular, per instal.lar se en les formes més estrictes del moviment scout, amb la inevitable proliferació de símbols, ensenyes, uniformes i graus.
NENS I ADOLESCENTS
Els personatges de Todó, nens i adolescents de l’època, perceben la seva realitat, amb la perspectiva dels anys, amb la sensació d’haver estat obligats a ser els primers en tot un se guit de coses. És la teoria que esbossa en Daniel, un dels protagonistes del llibre: “Tu i jo hem nascut pràcticament a la meitat del segle, i això indica alguna mena de predestinació privilegiada, i si no em creus, pensa en això: quan tu i jo érem petits, entre la gent de la nostra ciutat i el nostre grup social, es va posar de moda la infància. Es van començar a publicar llibres sobre pedagogia i educació, es van obrir moltes escoles [...] vam tenir cinema infantil, que abans no existia [...] i botigues de roba infantil, i productes d’alimentació infantils... [...] Ens hem començat a fer grans, ens han començat a sortir pèls [...] I què ha passat? Doncs que en aquest precís moment s’ha posat de moda l’adolescència, jo diria que fins i tot s’ha inventat l’adolescència, abans no existia això”. El narrador continuarà més endavant ampliant aquesta curiosa teoria del seu personatge: els nascuts el 1950 (any de naixement de l’autor, d’altra banda) tenien 18 anys el 1968, van tenir entre 20 i 30 en el moment de l’esclat mundial de la cultura juvenil, van arribar a l’estabilitat econòmica en el moment que es posaven de moda els yuppies i, finalment, aquells d’entre ells que eren gais, com el protagonista del llibre, es van socialitzar definitivament com a tals a Barcelona en el moment de l’aparició de l’anomenat Gaixample. La història que ens explica El cant dels adéus és la de la crisi personal del protagonista, l’adolescent Daniel, que comença prendre consciència de la seva condició homosexual, condició que el converteix en un ésser al marge, tant pel que fa a l’escoltisme i a l’escola com pel que fa a la societat. La presa de consciència és també moral i ideològica, i l’obliga a analitzar i considerar tot de coses que sempre havia tingut per certes i indiscutibles. Els dubtes del protagonista, el seu qüestionament del món que l’envolta, va configurant un discurs escèptic i crític sobre aquell curiós moment en què una burgesia més o menys il.lustrada va intentar bastir per als seus fills una mena de món a part, ideal i gairebé fet a mida, però que no es podia escapar, per llei de vida, ni de la realitat del moment ni de les pròpies contradiccions i conflictes de les persones que el creaven.
UN NARRADOR DISTANT
El posicionament del narrador respecte a la seva història potser sorprendrà els lectors de Todó. I és que la novel.la està narrada des d’un cert allunyament, des d’una certa distància o, gosaríem dir, amb una certa fredor, segurament per cridar l’atenció del lector sobre el fet que no interessen tant els fets narrats com el record dels fets narrats des de la perspectiva del present. Aquest distanciament, segurament volgut, ajuda potser autor a esquivar els paranys de l’anacronisme en el que és, si no m’erro, la seva primera novel.la ambientada en un temps passat, però, sobretot, evita els molt més subtils paranys de la nostàlgia davant els records de l’adolescència d’una generació per deixar el lector davant una anàlisi lúcida i exhaustiva del rerefons a voltes tèrbol d’un món del qual –a voltes massa i tot– som hereus. Una molt bona novel.la. La condició de ciutadà.
La literatura està plena de tics, etiquetes i gèneres, que uns neguen... per posar-ne altres. La literatura gai i lèsbica tampoc se n'escapa. sobretot, ara que sembla estar de moda. En parlem amb l'escriptor Lluís Maria Todó, l'editor Josep Maria Orteu i altres membres del col·lectiu homosexual i lèsbic català vinculats a la literatura"Per fi, el desconegut va tornar a mirar-me, com derrotat, o cansat de la batalla. Jo li vaig somriure obertament, l'altre va esbossar una mitja rialla avergonyida i va abaixar els ulls. Aleshores, satisfet del meu triomf, vaig decidir prendre'm les coses amb calma". Així parla Oriol Valls, un dels tres protagonistes i narrador d'El joc del mentider , de Lluís Maria Todó. La novel·la passa a Barcelona, durant la Transició democràtica, en un moment en què els somnis de llibertat de "la protocomunitat gai", segons paraules de Todó, semblen possibles. També de llibertat sexual. "Un dels objectius d'aquesta novel·la és mostrar un col·lectiu de gais que viu la seva condició sexual amb normalitat", explica l'autor, que ja fa anys que va superar la por a les etiquetes; també que s'etiqueti la seva literatura d'homosexual.
"Precisament perquè existeix la literatura heterosexual, existeix la literatura gai, com existeix la literatura femenina", indica Todó. "I a més a més, [els que ho neguen] s'haurien de preguntar el perquè de la resistència a admetre-ho", postil·la. I amb això, Todó no vol pas dir que la literatura gai o lèsbica sigui un gènere. "No és equivalent a la novel·la de viatges". Les etiquetes es creuen.
LLUÍS MARIA TODÓ
Per Todó, s'ha de parlar de literatura gai a partir que existeix una comunitat gai, amb uns signes distintius; una comunitat que aquí, especialment a Barcelona i Madrid, existeix, tot i que està dècades enrere de la comunitat d'altres països. "Als Estats Units va començar a la dècada dels 60; aquí, des de fa quatre dies", explica Todó.
"Hi ha llibres de referència que són homosexuals, els de Proust, per exemple, i no passen per literatura homosexual. És a dir, el lector llegeix sense adonar-se que en llegeix. La Colometa, de Mercè Rodoreda, és lesbiana", explica Josep Maria Orteu, editor de Llibres de l'Índex-Ediciones de la Tempestad, una editorial apareguda fa nou anys, que fa dos anys va treure la col·lecció Cultura Gai-Lésbica, bàsicament d'assaig.
Orteu és dels que no tenen tan clar que hi hagi una literatura homosexual, només pel fet que existeixen llibres on hi surten homosexuals, com tampoc es pot parlar d'una literatura heterosexual, pel fet que hi hagi llibres protagonitzats per heteros. L'amor, l'atur... la mort, poden ser tractats al marge dels gèneres i les etiquetes. L'editor, provocador i d'esquerres, prefereix indicar que "els catalans nacionalment tots som homosexuals, perquè l'homosexualitat es defineix com a subordinació a l'heterosexualitat i els catalans estem subordinats als espanyols".
Potser caldria haver començat el reportatge amb la pregunta i resposta de Gore Vidal feta en una entrevista de Juan Ramón Ibarra: "Per què els grecs -en general, molt més intel·ligents que nosaltres, o almenys més creatius- no tenien una paraula per a allò homosexual? Els romans tampoc tenien veus per a aquestes coses, perquè són conceptes monoteistes [...] I, cregui'm, vas a qualsevol país occidental i has de dedicar deu hores a explicar-te: és que no existeix la persona homosexual ni heterosexual. Només hi ha persones, sexuals, en la seva gran majoria".
"És un adjectiu que descriu una acció. Sabem el que és: el mateix sexe per un altre sexe. Però no descriu ni la persona ni la personalitat", continuava l'escriptor, que, el 1948 i amb 22 anys, va publicar La ciutat i el pilar de sal , una novel·la de temàtica obertament homoseque va ser considerada autobiogràfica i li va trencar la incipient carrera política. "En els adjectius homosexual o heterosexual , l'important no és la primera part de la paraula, sinó la segona", explica Orteu, que recorda que la sexualitat es va "inventar" al segle XIX i creu que "a Catalunya i Espanya encara falta molt marc teòric". Vet aquí la raó de ser de la seva col·lecció gai i lèsbica: "Els grans autors gais, els tenim dins les grans col·leccions, i el que calia era donar claus de la realitat gai" (per exemple: el catàleg que ha tret Anagrama fa uns mesos, per celebrar els trenta anys d'existència, inclou una àrea, Zona rosa, amb una trentena d'autors). El setembre passat, Orteu va editar Per entendre'ns. Diccionari de cultura homosexual, gai i lèsbica, d'Albert Mira. El diccionari és universal i no oblida els autors espanyols i hispanoamericans. Té entrades com Casal Lambda, Lleis de parelles de fet, Maurice, Jocs gais o Abba.
REVISAR LA HISTÒRIA
"Així com s'ha revisat la història a favor de les dones, s'ha de revisar a favor dels gais", indica Lluís Maria Todó, que, a més d'escriptor, és professor titular a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. "Em sembla il·lícit que es parli d'El retrat de Dorian Gray i no s'especifiqui que és un llibre gai", explica l'autor, en apuntar-se-li que es pot fer una lectura d'aquesta obra d'Oscar Wilde que tracta del desig homosexual i heterosexual- de l'eterna joventut, basada en exclusiva en un punt de vista estètic. I es lamenta del paper de la universitat d'aquí, que "es desentén de la literatura gai", quan la feina de la institució hauria de ser promoure'n l'estudi.
Eve Kosofsky Sedgwick, professora de llengua anglesa a la Duke University (EUA), observa a Epistología del armario (Ediciones de la Tempestad) que hi ha centenars d'autors canònicament significatius que els "monoculturalistes" han robat a la cultura gai i lèsbica. I també es lamenta de trobar en l'àmbit intel·lectual i en els programes d'estudis respostes més breus que la seva, del tipus "no ho pregunteu" o "no fa falta saber-ho".
Todó té el compromís de fer a mans del seu editor a finals del 2000 una trilogia de novel·les, de la qual s'avé a parlar "molt provisionalment". La trilogia té com a fil conductor un narrador homosexual que explica la seva relació amb tres amics, en diferents èpoques: a començament dels seixanta, quan són adolescents; als 80, quan tenen entre 25 anys i la trentena, i als 90, quan arriben a la quarantena. No és una obra sobre la comunitat gai sinó que "repassa la identitat catalana vista des de la perspectiva d'un exclòs, és a dir, un gai".
Todó està en una situació de privilegi, que ell és el primer a reconèixer, i també Orteu, que creu que, a efectes literaris, és intranscendent que l'autor manifesti la seva homosexualitat. Però una altra qüestió és recuperar autors per a la causa, i aquí es pot citar el cas de Maria Mercè Marçal, "barreja de feminisme amb lesbianisme", segons Orteu, significada al llarg de tota la seva obra poètica i especialment amb la seva novel·la, La passió segons René Vivien.
"És important que un autor es manifesti, a efectes polítics, per canviar les actituds d'estranyesa en la societat", indica Orteu. Només que, "en això, hi entres o no", continua l'editor, abans de recordar la que qualifica de "tríada catalana gai", Terenci Moix, Biel Mesquida i Lluís Fernández, "que als anys 70 neixen com a autors que parlen del món gai, fruit intel·lectual de la cultura de l'alliberament intel·lectual de l'època".
Tornar