Documentació
A l'ombra de Proust
Si començo dient que l'últim llibre de Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) descriu el procés de descobriment de l'homosexualitat d'un jove en el context de les classes benestants barcelonines de finals dels 60 sé que no estic aportant gaire informació nova, ja que des d'Els plaers ficticis fins a Isaac i els dubtes tota l'obra d'aquest autor ha girat al voltant d'aquest eix temàtic amb diferències de matís i amb diversos graus d'excel·lència entre uns títols i uns altres. I, que consti, m'apresso a dir-ho perquè no se m'interpreti erròniament, que la constància temàtica no em sembla en absolut un element censurable. Ben al contrari. I en el cas concret de Lluís Maria Todó no es pot negar que és un autor amb un univers molt personal del qual ens ofereix visions complementàries en cada aventura literària que emprèn. En tot cas, la novetat que El mal francès aporta és que ens trobem davant d'un text que de manera premeditada conté molt poca especulació novel·lística i sí, en canvi, un elevat to autobiogràfic. En aquest sentit val a dir que el llibre és un exemple de transparència i, per tant, la imatge que Todó presenta d'ell mateix arriba al lector sense cap vel pretesament embellidor o deformant. Aquí és on, al meu parer, hi ha un dels mèrits del llibre: és Todó al cent per cent. I, o bé t'hi cases, o bé el rebutges, però sense mitges tintes. Hi ha tres ingredients principals en la recepta amb què s'ha cuinat El mal francès. El primer és un seguit de documents, apunts i esborranys preparatoris d'un projecte avortat de novel·la de to crític sobre la Catalunya actual i el règim pujolista. El segon és un dietari del 1969 que Todó va escriure durant els seus estudis universitaris a la vila francesa de Pau. El tercer ingredient -el ciment que lliga els dos components anteriors- són els comentaris que el mateix autor fa trenta-cinc anys després i que conformen, de fet, l'eix conductor del llibre. Sabem, doncs, que és el 2004 quan l'autor comença a escriure el que ara podem llegir. En aquell moment està vivint una etapa de bloqueig creatiu i no s'amaga de confessar un cert ressentiment contra una sèrie d'elements (el país en general, els crítics en particular, el tripartit, el sistema editorial...) que, segons ell, li fan la llesca. El seu llibre anterior no ha tingut la bona acollida que esperava, ja no es tradueixen els seus llibres al castellà, lamenta que se'l conegui més com a traductor que com a novel·lista i, armat amb tota aquesta artilleria argumental, troba el desllorigador quan recorda l'existència en algun armari dels dietaris de joventut. Uns dietaris que s'inicien tres dies després que l'autor ha complert els 19 anys. Una data per a ell històrica, ja que, per mitjà d'unes lectures de Gide, arriba al descobriment plenament assumit de la seva homosexualitat. Amb l'ingredient addicional que el jove Todó té una nòvia a Barcelona que és set anys més gran que ell, que està embarassada i que, lògicament, no està al corrent de les últimes descobertes del seu enamorat. Establert així el plantejament, El mal francès es va desplegant a cavall dels comentaris que l'autor va fent en cada moment a propòsit de com era aquell jove que estava en plena fase de descobertes i en estat d'ebullició física i mental. I, de passada, coneixem escenes i personatges als quals Todó ha incorporat posteriorment en les seves novel·les. Aquí és on trobo un altre element d'interès del llibre: en aquesta evident relació entre vida i obra que en el cas de Todó és -ja ho he dit més amunt- evident i consubstancial. Un altre element interessant que invita a aprofundir Todó en el seu llibre és el procés de mimetisme com un dels motors de la creació. Proust, en aquest cas, és un element bàsic i -amb perdó per la facècia- podem dir que El mal francès creix a l'ombra de La recherche. Hi ha altres elements que no m'han agradat tant, d'El mal francès. En primer lloc, la manca de sentit de les proporcions. És molt difícil, ja ho sé, aplicar la mesura quan t'estàs despullant davant de tothom. Però malgrat tot estem parlant de literatura, és a dir, d'un sentit de l'harmonia que no necessàriament ens subministra el dia a dia que ens toca de viure si no hi sabem aplicar prou filtres. Personalment, entre el seu projecte de novel·la satírica i aquell magnífic El sexe dels àngels, de Terenci Moix, em quedo amb aquest darrer. Pel que fa a les seves disquisicions sobre tot el diví i humà que se li posa a tret remarcaria el tedi que carrega unes quantes parts del text. Principalment la disquisició sobre la ploma dels gais, l'episodi amb l'autoestopista i, per què no dir-ho, el superficial i tòpic to de crítica quan parla del marxisme, de la universitat, del pujolisme i de Catalunya Música.
Tornar