Documentació
Contra les etiquetes
Traductor, professor universitari i escriptor, la carrera literària de Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) va iniciar-se el 1992 amb la publicació d'Els plaers ficticis, una mica tard si tenim en compte que ja el 1969 tenia clar que volia ser escriptor. Després van venir El joc del mentider (1994), L'adoració perpètua (1997), El cant dels adéus (2001) i Isaac i els dubtes (2003), una sèrie que combina la crítica a la hipocresia de la societat catalana amb la investigació sobre la identitat homosexual, amb models que van de Flaubert a Proust passant per la novel·la llibertina. Ha fet traduccions d'autors de referència com ara Flaubert, Guy de Maupassant, Gérard de Nerval, Émile Zola i Antoine-François Prévost. També codirigeix la col·lecció de clàssics universals Biblioteca Pompeu Fabra. A El mal francès relata com en un moment de crisi creativa retroba els diaris que va escriure el 1969, quan estudiava a la Universitat de Pau (Occitània) i va descobrir, sobretot a través de la literatura, que era homosexual. La reflexió entorn del dietari li serveix per reflectir el pas dels anys: "En certa manera el Lluís Maria Todó de llavors tenia raó, perquè per un atzar de la vida o de la història és evident que el 1968 va haver-hi una revolució juvenil, o que el 1969 va haver-hi la primera manifestació gai o pel·lícules com If... i Teorema, que per primera vegada parlaven d'una manera desculpabilitzada de l'homosexualitat... Els anys 60 van ser d'una mutació cultural molt important, i això em va tocar". Amb tot, el llibre s'acaba amb el final del curs universitari i queden força aspectes oberts. ¿Hi haurà segona part? "Potser continuaré escrivint sobre això... La situació en què m'ha deixat aquest llibre és absolutament nova: tinc un cert desinterès per la ficció. No estic pensant en cap altre llibre, però em balla pel cap continuar en aquesta línia i trobar una bona manera per parlar de mi. Parlar-ne amb màscares no m'atrau gens, i com que d'altra banda a la meva vida, per bé o per mal, déu-n'hi-do les coses que m'han passat i he vist, podria anar fent, i com que des que sóc petitet escric diaris, tinc material, i no em costaria gaire buscar informació". El mal francès beu de la relectura dels dietaris del 1969, però va més enllà de l'autobiografia. No sé si és una novel·la, no sé si és un dietari... és un llibre i és un artefacte narratiu. El que m'agrada d'aquest llibre és que em permet parlar de coses de què fa molt de temps que he volgut parlar i des d'una perspectiva molt còmoda, perquè és la del meu jo civil, com si escrivís un article d'opinió, però al mateix temps són les paraules d'un autor de ficció, perquè no és un periodista que firma amb el seu nom sinó un personatge de ficció que es diu Lluís Maria Todó. Això em permet unes llibertats i unes llicències que em resulten molt còmodes i han sigut un dels estímuls més agradables d'aquest llibre, haver trobat aquest artefacte, aquest punt d'enunciació des del qual puc dir moltes coses d'una manera molt tranquil·la i agradable. Sovint es dóna a la sinceritat i a la veritat un valor literari, més que no pas a l'obra en si mateixa. Jo separaria radicalment la veritat de la sinceritat, d'entrada. La sinceritat és una actitud humana i psicològica que de vegades és molt necessària i de vegades no ho és gens. La veritat és un efecte de discurs, un efecte literari. El que valoro, no en aquest llibre sinó en qualsevol, és la veritat: Marcel Proust conté un percentatge de veritat enorme, tant si parla d'ell en primera persona com si no, tant si transvesteix el seu amant en dona i li diu Albertine com si descriu de manera absolutament realista o minuciosa el vestit o el barret de la marquesa de no sé on. La veritat literària és un efecte que els crítics es trenquen el cap intentant desxifrar, situar, localitzar i desentranyar, però és molt difícil. És una sensació que notes en els grans escriptors, que notes que allà hi ha veritat, tant si són sincers com si diuen moltes mentides, i tant pot estar en una autobiografia com en un llibre de pirates escrit per un senyor sedentari. I què ha canviat? En aquest llibre, la meva manera de dir veritats ha estat totalment diferent dels meus altres llibres, que eren pura ficció, mentre que aquí en part és ficció i en part no. És una novel·la? No ho sé. Tampoc diria que és una autobiografia, ni un llibre d'autoconfessions. És un llibre. Des de fa bastants anys el problema aquest dels gèneres literaris està una miqueta obsolet: poca gent escriu encara novel·les que responguin al cànon tradicional de la novel·la. Esborrar els límits en les diverses maneres de parlar d'un mateix és una escriptura molt moderna. La part biogràfica implica d'altres persones... I en tinc la seva autorització moral. Si per exemple la Margarita Ballester hagués dit que no volia que en parlés, ara la informàtica facilita molt canviar aquell nom per Isabel Llopis o el que sigui. Però m'agradava l'efecte de realitat que dóna el fet que els noms siguin reals. Produeix un efecte de veritat que jo volia en el llibre, però que tampoc era fonamental, i si hagués canviat els noms el llibre hauria canviat una mica, però tampoc gaire, perquè cal pensar amb una mica de perspectiva. Hi ha una gran distància entre el Todó del 1969 i el del 2004. El privilegi dels que som una mica grafòmans, com és el meu cas, és que queden testimonis d'aquests jos diferents, que et sorprenen i de vegades et fan riure i de vegades et fan pena i d'altres una vergonya horrorosa. Hi ha reflexions, o frases o girs del meu jo de 18 o 19 anys que em feien molta pena, però el fet d'haver-ho traduït ho atenuava. L'original estava escrit en un castellà molt ortopèdic i molt pedant que encara accentuava la vergonya i la distància. Són coses de l'edat i de l'educació que vam rebre. Això ajuda molt i dóna unes grans dosis d'humilitat. Ho dic al llibre: la mateixa vergonya que em produïa el 2004 llegir el diari del 1969 potser me la farà el 2020 el diari del 2004. S'ha de ser irònic i relativista i pensar que mai has acabat de créixer del tot, que mai has adquirit la certesa, la saviesa i la maduresa sinó que vas canviant de pell com les serps i arriba un moment que la nova pell no reconeix la vella. Avui ser gai quasi es pot dir que està de moda i tot, mentre que el 1969 era radicalment diferent... Hi ha vectors diferents que tenen velocitats diferents, i així com hi ha coses que penses que en vint anys han canviat poc, o coses que potser fins i tot han anat enrere, hi ha camps en què la història s'accelera, i una d'aquestes és això, els costums i les identitats sexuals. El 1969, descobrir que ets homosexual era molt difícil. Primer arribar-ho a entendre i després arribar a lluitar contra el prejudici, l'angúnia, l'hostilitat que s'associaven amb la condició gai, i després portar-ho a la pràctica. Calia lluitar contra els propis prejudicis... Descobrir-ho als 19 anys és una cosa molt estranya, perquè la majoria de la gent descobreix la identitat o l'orientació sexual entre els 12 i 16 anys. Jo ho vaig saber als 19 i quan ja tenia una criatura de camí. ¿Com és que no va poder arribar a la consciència una informació que els sentits ja m'enviaven sense cap mena de dubte? No ho sé. L'únic que puc fer és intentar narrar-ho en llibres com El mal francès, narrar com és possible aquesta mena d'esquizofrènia, que els sentits t'enviïn una informació i la raó no la processa ni la porta a la consciència, sinó que crea una falsa identitat, una falsa orientació sexual que no és la que et diuen els sentits. És una cosa molt particular i que demostra la força del mimetisme i de la mentida social. Vostè és una 'rara avis' a la literatura catalana, va per lliure... En el món de les lletres sóc una persona estranya: no pertanyo a cap grup ni escola. No és una qüestió d'orgull, sinó pura observació: no trobo afinitats amb cap altre escriptor en llengua catalana actual. S'ha sentit menystingut? He patit una certa indiferència, i també un cert encasellament com a escriptor gai, però és una reacció automàtica que si escrius sobre un tema t'hagin de posar una etiqueta i sembli que et col·loquen en una literatura de gènere que no té tanta rellevància com la que no té gèneres. Crec que és una solemne estupidesa: no penso que la literatura gai sigui un gènere. És una manera de conjurar la incomoditat que pot generar algun dels meus llibres, que barregen dues coses que a la societat catalana no li agrada gaire que s'anomenin: la identitat sexual i la nacional, i jo sóc un dissident en totes dues coses. Creu que amb aquest llibre podrà arribar a un públic més ampli? El fet d'haver guanyat un premi em donarà una certa notorietat, però més enllà espero que tingui un efecte retrospectiu i que algun dels meus llibres anteriors es torni a editar, perquè la majoria estan exhaurits. De tota manera, en aquest país i en aquest moment als escriptors se'ls fa un cas molt relatiu, especialment qui els hauria de fer cas: les universitats i els crítics. És absolutament escandalós que hi hagi aquest abisme entre els escriptors catalans i la universitat. A tots els països del món les universitats cuiden els seus escriptors, i els estudien, en parlen, però aquí hi ha una ignorància total, i això ho diu algú que està a la universitat. El mal francès és la sífilis... El mal francès és la sífilis... a Espanya. A França en deien el mal espanyol. El títol és un joc de paraules: es refereix a la passió per imitar tot el que sigui francès.
Tornar