Documentació
Instantànies barcelonines
Jordi Teixidor bateja un estil molt particular, que enceta amb aquest volum d’Històries de Barcelona. Des del títol de l’obra, l’autor anuncia que hi oferirà cromos, relats on queda dibuixada una instantània molt concreta però alhora exemplificadora, a partir de la qual el lector es fa a la idea de tot allò que envolta la narració. Cromos. Històries de Barcelona està conformat per vint-i-vuit contes sobre la societat barcelonina d’entre finals de la segona dècada del segle i finals de la Segona Guerra Mundial. Va ser una època dura. Els barcelonins van veure com al seu voltant se succeïen els conflictes de totes les magnituds possibles. Conflictes sindicals, conflictes polítics i conflictes bèl.lics com la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial... Aquesta hostilitat queda ben palesa als cromos, que estan plens de referències a fets reals i personatges històrics. És més, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Francesc Layret i el general Enrique Líster protagonitzen o tenen papers molt rellevants en alguns dels relats. Teixidor (Barcelona, 1939) és un escriptor veterà que ha dirigit gran part de la seva activitat creativa cap a l’escena. Ha exercit tant de drama-turg com de director, i fins i tot d’actor en el grup de teatre El Camaleó, que va cofundar el 1963, i ha participat, d’una manera o altra, en una trentena d’obres al llarg de quatre dècades. A més, ha escrit guions per a la televisió, assajos i novel.la. Cromos. Històries de Barcelona és el primer recull de narracions de l’autor de la popular El retaule del flautista. La vida de les persones és el que més preocupa Teixidor. El seu llibre conté les vivències de gent normal, que pertany a tots els estrats d’una societat fortament desequilibrada. Hi apareixen els rics, hi apareixen els pobres, hi apareixen obrers del país i immigrants, també hi apareixen els vencedors i no s’oblida dels vençuts. Tots tenen una història per explicar i tots queden retratats en algun cromo. L’autor ataca directament les convencions i els tabús d’aquells anys, i el resultat per al lector és un record fidel de l’època –els qui l’hagin viscuda– o una transportació mental en el temps, de tan ben recreada com està aquella Barcelona. Tot personatge que s’hi troba podria haver existit a la realitat i algú podrà fins i tot reconèixer-hi un veí, un amic o un familiar. Les situacions són del tot versemblants i no és difícil que algú alci la veu per dir “crec que jo vaig viure quelcom de molt similar” o “algú em va explicar que això succeïa tal com queda reflectit aquí”. La clau de Teixidor per transmetre aquesta sensació de realitat és barre-jar els elements més quotidians i els personatges més comuns amb els fets històrics i les personalitats que van passar a la posteritat. La vaga general explica l’episodi del míting del Noi del Sucre a la plaça de toros de Les Arenes (1919), que va aturar la vaga de La Canadenca, des del punt de vista del Vicentet, un nen a qui el seu pare hi va portar. El negociant versa sobre les activitats de Rafel Guillemó i el senyor Mussons, dos especuladors que intenten fer negoci venent mantes de l’exèrcit espanyol als francesos durant la Guerra Mundial. A “El bateig de foc”, l’Andreuet intervé per primera vegada en una acció com a pistoler, assassinant Francesc Layret davant mateix de casa seva al carrer Balmes (1920). A “Consell de guerra”, el capità Joaquim Valls és condemnat pel ge-neral Líster a ser afusellat per no haver acomplert una ordre suïcida al front de l’Ebre durant la Guerra Civil. Són només quatre exemples de les diferents temàtiques que tracten aquests relats i que se centren grosso modo en arguments socials, senti-mentals, polítics i bèl.lics, tot i que també hi ha una escletxa per als religiosos (“Els versicles divins”) i de ficció (“L’home foradat”). Llegir Cromos. Històries de Barcelona i sentir-se part integrant d’aquell entramat social és tot un. És senzill passejar-se per aquella Gran Via, assistir a una funció d’aquell Molino i contemplar la misèria d’aquell Can Tunis. A més, Teixidor pica l’ullet al lector amb una estratègia que dóna molta vida als contes. Els personatges no moren en cada relat, sinó que van reapareixent com per art de màgia al llarg del volum. L’Andreuet que és apallissat a “La bèstia negra” per un piquet en dia de vaga, és l’Andreu Matamala que fa de pistoler a “El dubte” i l’Andrés Matamala de la Brigada Social a “El celobert”. El seu germà Rafel, que se’ns presenta venent puntes de coixí a “La bèstia negra”, adopta el cognom Guillemó a “El negociant” i viatja a París obligat per la moda a “Una francesilla”. El gran empresari Llorenç Torras Ibàñez no sap si és català o espanyol a “El dubte”, envia el seu fill a Alemanya quan esclata la Guerra Civil a “El còndor” i el veu morir, tolit i partidari dels nazis, a “Faustina”. I així, prop d’una vintena de personatges van saltant de narració en narració. Els cromos no es poden definir per un estil concret. Teixidor hi aplica una extraordinària varietat de formats, amb una gran importància dels diàlegs i preponderància de la narració en tercera persona. A “Whisky”, “El cavall blanc” i “El legionari” fa servir una mateixa fórmula, amb una presentació en tercera persona, per cedir després a un dels personatges el control del relat, que continua en primera persona a partir de llavors. A “Dietari”, l’acció s’intueix a partir de les anotacions de la protagonista al seu diari, mentre que a “Cartes a l’amiga” les confessions de la Gertrudis a la Josefina conformen el fil de la història. Tant si és d’una manera com d’una altra, l’estil de Teixidor excel.leix per una narració fina i evidentment treballada i un lèxic precís. Qui llegeixi Cromos. Històries de Barcelona toparà primer amb la voluntat di-fuminadora de l’autor, que només confegeix retrats, sense aprofundir ni opinar sobre les causes i les conseqüències, per passar, a mesura que avanci la lectura, a descobrir una visió lúcida i enraonada de l’època tractada. Teixidor ensenya millor que qualsevol llibre d’història una època que s’ha allunyat i oblidat ràpidament.
Tornar