Documentació
Alfred Bosch: "Rafael Casanova no dóna la talla com a heroi"
En plena polèmica sobre les restes del Born, l'escriptor i historiador Alfred Bosch (Barcelona, 1961) presenta l'últim volum de la seva trilogia sobre la desfeta de 1714 (Ed. Columna), un trepidant relat que en conjunt fa 750 pàgines i que trenca els tòpics reduccionistes sobre aquell episodi crucial de la història catalana, espanyola i europea. En el dia del seu 41 aniversari, Bosch va trepitjar ahir per primer cop els carrers i cases ara apareguts que 300 anys enrere van ser escenari d'una derrota èpica que ell ha novel·lat sense amagar les contradiccions polítiques, religioses, econòmiques i sobretot humanes de vençuts i vencedors.
I.A. Què ha pensat avui en passejar per la Barcelona de fa 300 anys?
A.B. Que si realment creiem que és una ciutat important, hem de tenir la valentia de fer dos grans equipaments culturals.
I.A. Algú ha fet mofa de la troballa d'un esquelet de rata al Born...
A.B. No crec que fos una rata del 1714, perquè no en devia quedar cap. Els darrers dies del setge de Barcelona, la gent va sobreviure consumint rates, un cop s'havien cruspit tots els gossos, gats i pardals. No és cap invent. És un aspecte més del dramatisme final que va viure la ciutat.
I.A. També hi posa casos de canibalisme.
A.B. Sí. Haig de confessar que vaig buscar i rebuscar en la documentació per trobar-ne algun indici, sense èxit. I de totes formes és plausible que passés: no hi havia res per menjar i en canvi de morts en sobraven. Aquesta potser és l'única llicència literària que no s'inspira en fets reals.
I.A. És real el paper galdós de Casanova?
A.B. Ho és. Com a heroi, no dóna la talla. L'assalt final dels felipistes el va agafar dormint. El van haver d'anar a buscar i empènyer a primera línia de defensa. Ferit en una cama, va ordenar que li redactessin un certificat de mort. En entrar els vencedors estava legalment mort i va poder fugir disfressat de frare. Cinc anys després havia recuperat la fortuna, exercia d'advocat i vivia a Sant Boi. Tot plegat fa una mica de pudor. T'arribes a preguntar quina mosca va picar els historiadors romàntics per convertir lo en mite.
I.A. I doncs?
A.B. Casanova era al davant del Consell de Cent. No van trobar cap altra personalitat que estigués a la ciutat en el moment final del setge. Villarroel, tot i la seva entrega i dots de comanament, era d'origen gallec i s'havia passat al bàndol català només feia dos anys. Bac de Roda i Moragues no van ser al setge. I el coronel Sebastià Dalmau no deixava de ser un personatge de segona fila malgrat l'habilitat diplomàtica, la destresa militar i el fet de posar la fortuna al servei de la causa.
I.A. Potser va ser Dalmau l'autèntic heroi?
A.B. El to del llibre no és aquest. No he buscat herois. M'ha interessat sobretot el drama humà, i per tant universal, d'una gent acorralada, d'una societat que viu en situació d'extrema claustrofòbia i promiscuïtat. Ara bé, si s'ha de parlar d'herois i màrtirs, aquests els trobarem sobretot en el poble ras i anònim, que és el que al final sempre rep.
I.A. Amb l'espia anglès John Sinclair com a protagonista i amb una esclava negra en un dels rols principals, la trama s'aguanta molt en el joc d'interessos de les grans potències mundials.
A.B. És bàsic. No he fet més que reflectir la recerca històrica dels últims anys d'autors com Joaquim Albareda. Anglaterra va abandonar els catalans a canvi d'obtenir el control del tràfic negrer, un negoci fabulós. És un tema, el dels esclaus, que conec [professa història d'Àfrica a la UPF] i que m'ha servit per incidir encara més en aquest inevitable to internacional.
I.A. Del llibre, a algú el sorprendrà la religiositat extrema que imperava a Barcelona. Fins a quin punt ha carregat les tintes?
A.B. No gens. Hi va haver un nucli dur de religiosos fanàtics, partidaris de la defensa a ultrança, com el canonge Grifós. No eren la jerarquia, que majoritàriament havia fugit. Al seu costat, però, també hi havia religiosos sensats, que de totes formes no eren abandonistes. És el cas del frare Ribera, teòleg, que a mi m'ha servit de contrapunt. La religió era central a la societat de l'època i per tant el debat de les idees es feia dins el mateix món religiós, d'aquí aquesta diversitat.
I.A. Un debat que també era molt viu a les institucions, amb fortes desavinences que el llibre explota.
A.B. És que era una societat complexa que es va veure arrossegada a un heroisme suïcida per defensar les llibertats.
Tornar