Documentació
Entrevista a Mercedes Salisachs, publicada al diari “Avui” el 16/12/99 per Lourdes Domínguez.
L.D. Amb només 18 anys es va casar. Després va tenir cinc fills i actualment té 19 néts i 18 besnéts. Però malgrat que la seva vida sembla prou interessant, només ha publicat una obra autobiogràfica: Derribos, sobre fets o persones que la van marcar quan era una nena. ¿No li agrada parlar de vostè mateixa?
M.S. Jo mai faig obres autobiogràfiques. Hi ha moltes coses meves a les meves obres, però aïllades i tergiversades. És a dir, tot és viscut, però no autobiogràfic. No m’agrada parlar de mi mateixa. A més a més, crec que la meva vida no li interessaria gaire a ningú.
L.D. El càncer que va patir el seu marit va fer que passés gairebé deu anys sense publicar res...
M.S. N’havia de tenir cura i això acaparava tota la meva atenció. Patia molt per ell. Era un home molt vital i tenia tantes ganes de viure que no s’adonava que realment tenia un càncer. Es va anar apagant de mica en mica, però fins a dos dies abans de la seva mort va presidir els consells de la seva companyia d’assegurances.
L.D. Un cop mort el seu marit, torna a escriure i publica Bacteria mutante (Planeta, 1996). Després d’aquest títol es passa a l’editorial Plaza & Janés. Per què?
M.S. Abans de publicar Bacteria mutante, Lara em trucava cada dia per animar-me a escriure. Al final m’hi vaig decidir i vaig fer aquesta obra, que és la continuació de La gangrena. Però després de tanta insistència, no li van fer gairebé publicitat i el llibre no es va vendre tant com ho hauria fet si hagués tingut més promoció. Continuo tenint una bona amistat amb els Lara, però des del punt de vista editorial no en vull saber res.
L.D. Pateix de sordesa. ¿L’afecta a l’hora d’escriure?
M.S. No, al contrari. La sordesa em permet aïllar-me quan vull concentrar-me. No escolto ni les trucades de telèfon...
L.D. Ara té 83 anys. ¿Escriu pensant que el llibre que està preparant pot ser l’últim?
M.S. Sí. Des de Bacteria mutante cada vegada que he escrit un llibre he pensat que es tractava del darrer que publicaria. Però després encara han vingut El secreto de las flores (1997) i La voz del árbol (1998) i ara n’estic preparant un altre. El fet de creure que són l’últim llibre que escric no m’afecta a l’hora de fer-los, perquè la mort no em fa cap por. Tinc fe i per mi la mort és un naixment: la vida és un embaràs i es comença a néixer quan un es mor.
L.D. ¿S’ha plantejat deixar d’escriure?
M.S. No. No puc evitar escriure, ho he fet tota la vida. Necessito expressar el cúmul d’idees que porto a dins. I si ningú publiqués la meva obra, escriuria per a mi mateixa. Jo no tinc amb qui parlar, perquè la majoria dels meus amics han mort i els meus fills i néts fan la seva. Per això he d’escriure.
L.D. ¿En què està treballant actualment?
M.S. Estic escrivint una novel·la, però no vull avançar-ne l’argument perquè després sempre hi ha variacions. Només et puc dir el títol, però potser el canvio també. Probablement es dirà El clamor del silencio. En ella, figura que sóc vella i que parlo amb uns morts sobre coses que van succeir en el passat.
L.D. A Bacteria mutante afirma que a l’època de la Unió Europea, els nacionalismes són com uns barris. Què opina del nacionalisme català?
M.S. No sóc nacionalista, però tampoc vull parlar de política. Jo no ho viuré, però Europa en un futur no gaire llunyà serà com una mena d’Estats Units a l’europea amb un únic president. Davant d’aquest panorama, els nacionalismes esdevenen ridículs.
L.D. Viu a Catalunya, però no parla mai català...
M.S. Sí que el parlo, però molt malament, perquè no l’he estudiat mai.
L.D. ¿Creu que a Catalunya es parla malament el castellà?
M.S. Sí, perquè els catalans parlen el castellà traduint del català. Això ha fet que m’obsessioni a aprendre bé l’espanyol i a notenir una prosa contaminada de catalanismes. Per evitar aquesta influència, he procurat deslligar-me de la llengua catalana,buscant el castellà pur. M’he dedicat amb tota la meva ànima a aprendre bé el meu idioma i crec que l’escric igual de bé o millor que els autors de Valladolid.
L.D. Per què no té obra traduïda al català?
M.S. Jo estaria encantada de tenir obra traduïda a la llengua catalana, però a Catalunya no dec estar gaire ben vista. Jo no tinc res contra el català; l’únic que vull és que no em faci escriure malament el castellà.
L.D. ¿Està d’acord amb la política lingüística impulsada des de la Generalitat?
M.S. Em sembla perfecte que s’ensenyi el català a l’escola, però a condició que també s’hi aprengui el castellà com Déu mana. Els meus néts han tingut totes les assignatures en català i això no em sembla bé, perquè Catalunya és Espanya. ¡Qui vulgui estudiar en català, que ho faci, però qui ho vulgui fer en castellà, també ho hauria de poder fer. Jo em sento tan catalana com aragonesa o gallega, sóc espanyola i sento que pertanyo a totes les comunitats de l’Estat espanyol; encara que per Catalunya tinc una estima especial, ja que hi he viscut la major part de la meva vida.
L.D. Per què va publicar la seva ‘opera prima’, Primera mañana, última mañana (1955), sota el pseudònim de María Ecín?
M.S. Perquè la vaig presentar al premi Planeta i no volia que sabessin que l’havia escrita jo. Havia rebut moltes crítiques dels intel.lectuals de l’època, que m’acusaven de ser una dona de l’alta societat que escrivia per caprici. Fins i tot van arribar a dir que tenia negres que escrivien els meus llibres, quan ha estat al revés: jo he fet de negra d’altres persones que no diré mai. Així que sabia que si volia tenir possibilitats de guanyar el Planeta, era millor que ningú sabés que m'hi presentava. Quan vaig començar a escriure, tenia assumit que em trobaria amb tots aquests problemes i ja m'havia mentalitzat que seria difícil. Per això, aquests comentaris dels intel·lectuals em relliscaven una mica.
L.D. ¿Creu que encara ara continua l'actitud hostil dels crítics cap a vostè?
M.S. Sí, però de manera diferent: ara no és que vagin en contra meu com abans, sinó que simplement m'ignoren. Però no m'importa, jo continuo escrivint i la gent continua llegint-me. No he pretès mai ser una dona d'una fama enorme.
L.D. L'han traduïda a multitud d'idiomes i ha tingut un gran èxit de públic. De fet, 'La gangrena' ja va per l'edició número 52. ¿Escriu amb vocació comercial?
M.S. Jo no escric per fer bestûsellers, però sempre intento mantenir el lector intrigat fins a la fi del llibre. Busco que l'obra l'enganxi des d'un bon principi.
L.D. Part de la crítica li ha retret que, a les seves obres, sempre s'endevina en tot moment què passarà...
M.S. A mi no m'interessa què, sinó com passarà. L'important no és explicar què succeeix, sinó anar desvelant de mica en mica com ha passat allò que s'ha plantejat. La intriga neix del com.
L.D. La gangrena, premi Planeta 1975, és el seu llibre més venut i conegut. ¿Creu que va suposar la seva confirmació com a escriptora?
M.S. No, el meu talent literari ja havia quedat suficientment demostrat abans, amb premis com ara el Ciutat de Barcelona per Una mujer llega al pueblo (1956) i la bona venda dels meus llibres. No considero que La gangrena sigui el meu millor llibre, però sí que és el que s'ha venut més. A mi m'agraden més El secreto de las flores (1997) i La voz del árbol (1998), potser perquè són les últimes que he fet. Amb l'experiència, penso que cada vegada escric més bé, i per això crec que els meus darrers títols són els més bons. Si ara reescrivís La gangrena, l'escriuria millor.
L.D. D'aquesta obra en va fer sis versions en cinc anys. Què canviava d'una versió a l'altra?
M.S. Canviava moltes coses. Jo sempre faig com a mínim tres versions de cada llibre i la primera sempre és dolentíssima. A tots els escriptors que comencen sempre els dic el mateix: el primer que han de fer és comprar-se una paperera. Escriure la meva primera obra em va costar sis anys i en vaig fer dotze versions. Sóc molt autocrítica: escric i reescric i hi ha moments que, rellegint el que he fet, em desespero, perquè tinc molts dubtes sobre si és bo o horrible.
L.D. ¿Alguna vegada s'ha vist com a candidata al Premio Nacional de literatura?
M.S. No hi he pensat, però és possible que algun dia me'l puguin donar, perquè he treballat moltíssim. M'acaben de donar la Gran Creu de l'Ordre Civil d'Alfons X el Savi, o sigui que tampoc ho veig impossible. Però tampoc ho espero, perquè ja tinc 83 anys i suposo que em moriré aviat. A la meva edat s'és molt vell, però jo continuo tenint projectes, il·lusió, perquè el que no vull és morir en vida.
L.D. ¿Definiria els seus lectors com un públic fidel?
M.S. Hi ha alguns lectors, una minoria, que sé del cert que són fidels, perquè m'escriuen i m'animen a continuar escrivint. Però, de la resta, no goso afirmar-ho.
L.D. Vostè ha revisat les quatre obres que ara li reedita Plaza & Janés. ¿N'ha canviat moltes coses?
M.S. No, he canviat algunes frases, he suprimit alguna paraula, però principalment les he deixades tal com estaven. Suposo que si les escrivís ara, probablement milloraria molt la seva prosa perquè, amb els anys, he anat enriquint-la molt, però no he volgut fer-ne una nova versió.
L.D. ¿Té una predilecció especial per alguna d'elles?
M.S. No, totes quatre me les estimo igual. Jo sempre he dit que l'escriptor sent els seus llibres com si fossin fills seus i, pel simple fet de ser-ho, se'ls estima tots. No renegaria mai d'un llibre escrit per mi.
L.D. Vostè ha afirmat que té molts dubtes a l'hora de jutjar la pròpia obra. ¿Li succeeix el mateix quan llegeix llibres d'altres autors?
M.S. No, de seguida veig si un llibre m'agrada o no, si estan ben escrits o no. Perquè una obra m'agradi, ha d'estar molt ben escrita, perquè sóc molt exigent a l'hora de jutjar-la. Per això considero que actualment s'escriu molta palla.
L.D. Com valora, doncs, la literatura actual?
M.S. La literatura contemporània és plena de sexe i violència. No ho entenc: per què sempre hi ha d'haver la típica escena de sexe, si sempre és igual, si sempre es repeteix? Per què tant de detall a descriure l'acte sexual, si ja se sap com és? I amb la violència passa el mateix. Llegir aquestes escenes de sexe o de violència m'avorreix i em fa fàstic. Sí, la paraula és fàstic. A més a més, com ja he comentat, en molts llibres hi ha molta palla. Per això crec que la qualitat de moltes de les obres actuals deixa molt a desitjar. Però és només la meva opinió. Puc estar equivocada.
L.D. ¿Considera, doncs, que sexe i violència haurien de desaparèixer dels llibres?
M.S. No és que s'hagin de suprimir, n'hi ha prou d'apuntar-los, com faig jo. Per exemple, alguns dels meus llibres expliquen històries molt dures, però provo de no ser mai desagradable. Una obra pot ser dura sense que hi hagi res escrit que hagi de ferir la sensibilitat del lector. Mira la Bíblia: és el llibre més dur que mai s'ha escrit. Hi ha adulteris, incest, crims, enveja... i en canvi, és bàsica per al cristianisme! No es pot obviar el sexe i la violència, perquè formen part de la humanitat, però no fa falta recrear-se en els detalls més morbosos.
L.D. La història també juga un gran paper a les seves novel·les. Però no es pot parlar de novel·la històrica...
M.S. Les meves no són novel·les històriques, perquè la majoria de vegades no poso ni dates. El que sí és cert és que la història hi té un paper destacat, perquè situo el lector en una època descrivint els fets històrics, socials, literaris o artístics que estan succeint en aquell moment. Jo em documento molt. És el treball que més em molesta, però s'ha de fer per evitar cometre anacronismes que desvirtuïn el text.
L.D. Les històries dels seus llibres en la majoria de casos no són reals, però podrien perfectament ser-ho...
M.S. Estic segura que tot el que jo escric ha passat en algun moment en algun lloc del món, perquè si ho he pogut inventar, és que ha existit. Si no fos així, no m'ho hauria pogut imaginar.
L.D. El passat té una gran importància en la seva obra...
M.S. Sí, però tampoc és cert que la meva sigui una literatura del record, perquè moltes de les meves obres no parlen del passat, com ho demostra per exemple El secreto de las flores. No obstant, crec que parlar d'èpoques anteriors és una manera d'enriquir el lector, perquè, moltes vegades, el públic no sap què va passar perquè no ho va viure i l'escriptor, en canvi, ho coneix per pròpia experiència.
Tornar