Documentació
Article publicat a “Caràcters”, núm 4 per Felip Tobar
Aquesta primera novel·la d’Alfred Bosch té l’estranya capacitat de capgirar algunes coses: l’ensopida trajectòria del Premi Sant Jordi, com ja ha assenyalat Isidor Cònsul, i la degeneració universal de la novel·la històrica, convertida massa sovint en simple rutina (intriga amb protagonista fix —el model d’Eco amb El nom de la rosa, però serialitzat— i/o desfilada de personatges famosos sense cap motiu —que ve a ser tan absurda com si, en una novel·la del present, hi apareguessen Bill Clinton, Jordi Pujol i Rosita Amores sopant junts en un Burger King... berlinés, per exemple). El model que planteja Bosch no passa per la reconstrucció del llenguatge de l’època —present en autors com Vicent Josep Escartí—, però aconsegueix, amb gran facilitat i sense absurds, encabir fets històrics i personatges cèlebres del segle XIV (Eiximenis, Turmeda, Pere el Cerimoniós, Sant Vicent Ferrer...) en una narració que mai no se’n ressenteix. Al contrari, el text es mostra capaç de mantenir un gran nombre de trames amb intel·ligibilitat i, alhora, té un sentit de l’aventura i de la intriga prou desenvolupats com per incitar, en tot mo ment, a continuar llegint (cf. el final del capítol segon —pàg.76). I és que un dels principals mèrits de L’Atles furtiu és, sens dubte, haver sabut conjugar el rigor històric amb una trama atractiva, molt elaborada, i uns personatges perfectament definits: el mestre Cresques d’Abraham (que ha rebut l’encàrrec reial de confeccionar un Atles fidel a la realitat coneguda, i que enfronta el projecte personal de fer-ne un altre per posar-hi, a més, tots els llocs incerts o llegendaris), el seu fill i deixeble Jafudà (narrador protagonista que ens relatarà la pròpia vida fins el moment en què acaba la novel·la), però també el pèrfid Samuel de Corcó o el maquinador i poderosament retratat Bernat Metge. L’estructura argumental és a prova de bombes: cinc grans capítols, intitulats amb els noms dels personatges que els centren —l’últim i el primer corresponen en realitat a un sol individu, i, per tant, tanquen el cos de la novel·la amb una circularitat plena—, són seguits d’un epíleg que en reprén totes les trames i les clou amb una encertada reflexió final, ja insinuada per l’amant del protagonista, sobre el motiu del paradís. Hi ha, a més, l’ús de plantejaments estètics actuals, com ara la nebulositat de les fronteres entre realitat i ficció (malgrat que l’Atles reial ha de representar la primera i el furtiu també la segona, el mateix narrador «ja no distingia el que era segur del que era incert, el que era ciència del que era pura creença» —pàg.146—, o «alguns dels mites eren tan corrents, i se’n parlava tant, que mestre Cresques els havia inclòs a l’Atles reial» —pàg. 235), un ordre cronològicament no lineal representat sempre per la mateixa veu (cf. el capítol de Betros i una part del de Selima) o tècniques narratives d’origen molt recent (els monòlegs citats amb narratari explícit però absent —el propi Jafudà de Cresques—, assenyalats en lletra cursiva i amb clares reminiscències de la Rodoreda influenciada per Mansfield). Això no obstant, també ens hi sembla trobar petits defectes (les repeticions, potser excessives, introduïdes per Betros i Selima; previsibilitat en les reaparicions de Samuel) o errors clars (a Selima se li diu «néta del net de de Sundiata» —pàg. 224—, quan en realitat aquesta «néta» és sa mare, Anàlia; s’hi esmenta dues vegades un «riu de llevant », on se’ns diu que hi vivien els uòlof —pàg. 208—, i, després, se’ns informa que n’hi ha un de llevant i un altre de ponent, i que és en aquest darrer on els uòlof hi viuen —pàg. 227); però tot això són taques minúscules, gairebé invisibles, en aquesta cartografia acurada i esplèndida que ha resultat ser l’últim Premi Sant Jordi.
Tornar