Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 06/01/00 per Jordi Llavina
Sembla gairebé impossible: escriure una història emocionant amb la mili com a teló de fons. El teló d’acer, que molt sovint s’imposa a la caracterització dels números, soldats amb el cap ple de pardals i d’escopetades gasoses. Doncs Solsona ho aconsegueix. De retop, demostra que no necessàriament qualsevol temps passat va ser millor; i, sobretot, que val la pena cremar etapes i no suggerir revivals de moments de confraternització auspiciats (i generats, sobretot) per la defensa de la pàtria i l’ensinistrament en les arts de la guerra. O, més aviat, de la vilesa, l’abjecció i el “puterío”. Dramatis personae: nou soldats de milícies que han passat tres estius a Castillejos. (Ara, el nom sona a bulevard radiofònic, però no fa pas gaires anys encara feia posar la pell de gallina, sobretot als que hi van haver de matar tantes hores ingrates de la joventut, baquetejats per l’estament militar, vilipendiats per la justícia militar, que representa tant a la justícia universal com la música militar a la música. “Como puta por rastrojo”). Completen la foto de grup un comandant chusquero, el Perles; i un capità amb certes vel·leïtats líriques i aficions humanístiques (estudia història, s’ha d’examinar de “materialisme històric”), el qual abandonarà, fastiguejat dels militars, la disciplina castrense per fer-se regidor del PP per la província de Lleó (“manda güevos”, que diria el seu superior al Congrés: un cas homologable, en molts aspectes, al del nostre capità Társilo Torregonzalo). És l’estiu del 1970, amb tantes coses per estrenar, encara. Els soldats es conjuren per trobar-se la nit de Cap d’Any del 2000 a l’àrid, i erm, i eixorc paratge de la Mussara per tal d’escenificar-hi, plegats, l’entrada al nou mil·lenni. Solsona posa en solfa un artefacte formal diabòlic: la novel·la s’estructura en dues parts, les peripècies marcials i esperpèntiques del 70 (el passat), d’una banda, i la trista resolució de la primera nit, fosca i llòbrega com una comprovació decebedora, del 2000 (el present). La primera és força més llarga, substanciosa i caricaturesca (un retrat naturalista, en definitiva) com totes les bones històries de mili. Gira a l’entorn d’un fet fortuït: el comandante Álvaro Labuén, el Perles, passa revista a la companyia i fa la broma, a un dels soldats encarcarats en un firmes paralític, de disparar-li a la cara. “Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas”, a la qual declaració contesta el pollençà Casartells, es Filòsof, amb un carregament admirable d’imprudència,: “Pues son perlas, mi comandante”. La facècia acaba, uns soldats més enllà, amb el Perles esterracat per un fusell que ha tronat i que ha engegat la bala a parir, barranc avall. La culata, però, ha fet de les seves: “El retruc li havia percudit fortament l’estómac”, molt poc per sobre –ostres– del repòs encalçotat de les “perles”. Aquest fet és narrat des de tres punts de vista diferents: el d’un soldat, el del capità (que exemplifica la cara amable i, fins a un cert punt, impol·luta de l’exèrcit; en contraposició a la figura del comandant, patètica per partida doble) i, finalment, el del mateix comandant, el Perles (que il·lustra tots els vicis i desmesures d’un estament amb lleis pròpies; home borratxo i despòtic, caracteritzat amb l’esplèndid recurs d’uns peus torturats que li sagnen cada dos per tres: màrtirs d’una treballosa marxa contra el comunisme, el separatisme i el judeomasonisme. “Mi deber es extirpar el cáncer de cuajo antes de que emponzoñe el aire que respiramos”). Si la primera part resol la infructuosa vida de caserna i tenda de campanya a partir de la tècnica del contrapunt, també la segona es valdrà d’aquest recurs, per bé que d’una manera més difusa, més velada, i sempre en relació amb la primera part. Els personatges que han d’arribar al 2000 no són producte de la contingència, disfressada de camuflatge, dels estius passats a Los Castillejos. Un dels pocs que es presenten a la cita acordada trenta anys abans diu que “l’any 2000 no li duia el futur sinó que li representava el passat”. Era prou clar que la trobada –extemporània com la incertesa d’un nou mil·lenni que sembla que, finalment, sí que entrarà en vigor– havia d’acabar per força en fiasco. El tret per la culata. ¿Els jerseiuts i barbuts d’aleshores, ubi sunt? Ara és la posició (metges, professionals liberals) o la indigència (un dels nou acaba al carrer, embolicat amb cartrons, exercint la vidència). Tothom ha fet la seva, qui més qui menys ha anat fent la viu-viu. Les amistats estantisses contretes a la mili no poden tenir gaire continuïtat, neixen aviciades per l’entorn, per l’organisme marcial mancat d’entranyes. Ja ho diu el comandant, els ulls del qual –per dir-ho a la manera de Shakespeare– són perles ara: “El cor d’un militar és més inútil que el cony d’una monja” En aquest desenllaç esclatant, de gran narrador, hi ha l’autèntica mesura d’una novel·la magnífica, que ens torna al Solsona d’aquelles dues altres perles (disculpin) titulades Figures de calidoscopi i Les hores detingudes.
Tornar