Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 06/01/00 per Joan Josep Isern
Som a l’estiu del 1970. Al campament de milícies universitàries de Los Castillejos una promoció de caballeros aspirantes és a punt d’acabar el seu període d’instrucció. Alguns sortiran amb l’estrella d’alferes a la màniga. D’altres s’hauran de conformar amb els tres galons daurats de sergent. Tots, però, viuen devotament pendents de Sant Ramon: l’últim dia d’agost i de campament. O el que és el mateix: el trànsit de la irracionalitat castrense a la brega quotidiana de la vida civil. Som a l’estiu del 1970. Han passat dos anys des del Maig parisenc i un només des que Neil Armstrong va fer el primer passeig per la lluna. Als Estats Units continuen les protestes contra Vietnam, l’illa de Wight s’omple de gent peluda disposada a viure quatre dies de música i follia i a Xile Salvador Allende inicia la campanya que uns mesos després el portarà a la presidència. A l’Espanya de Franco, en canvi, mentre s’inicien quasi d’amagat els preparatius del consell de guerra de Burgos, que acabarà amb sis penes de mort, Urtáin i El Cordobés eren els herois mediàtics. Una paraulota que, per cert, encara no s’havia inventat. Som a l’estiu del 1970 i el món va girant a sotragades. Encara que a Los Castillejos les prioritats són unes altres. La venjança, per exemple. Pocs dies abans de Sant Ramon un incident fortuït en uns exercicis de tir acaba amb el comandant d’artilleria Labuén, àlies el Perles i terror del campament, caigut per terra davant de tota la tropa. Això desencadena la seva venjança contra el capità d’infanteria causant indirecte del ridícul. La maltempsada acabarà esquitxant també alguns caballeros aspirantes, precisament els d’expedient universitari més actiu des del punt de vista polític, controlats pels espies dels serveis d’informació militar infiltrats en la tro-pa i capaços de vendre un company per un permís de cap de setmana. En un cas concret la maltempsada arriba a paraules majors: una acusació –amb proves falses– de propaganda subversiva en recinte militar, cosa que representa consell de guerra i pena de presó. Impotents davant de l’abús d’autoritat de què han estat testimonis, els vuit companys de tenda del caballero aspirante afectat es juramenten per trobarse trenta anys després a la porta del campament amb un doble objectiu: fer-hi una pixarada col·lectiva i després pujar cap a la Mussara per veure sortir el primer sol del 2000. Aquest és, si fa no fa, l’esquema argumental de No tornarem mai més, l’última producció de Ramon Solsona (Barcelona, 1950). Deixant de banda els dos reculls d’articles, aquest és el cinquè llibre d’una bibliografia que, segons el meu parer, ha alternat les fredes amb les calentes. Concretaré: en les primeres hi poso Quadern de vacances (1991) i DG (1998), i en les segones hi incloc Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1993) i la novel·la que ara comento. Una novel·la que, contra el que pugui semblar a primera vista, no pretén ser una recreació de l’època que fèiem el servei militar sinó que és una delicada al·legoria sobre el pas implacable del temps. No tornarem mai més s’estructura en quatre blocs. Els tres primers tenen lloc durant l’estiu del 70 i es centren en la descripció, des de diversos punts de vista, de la venjança del comandant i de la delació que acaba amb el processament d’un company. L’últim bloc –veritable pinyol de la novel·la– passa durant la nit de Cap d’Any del 2000, tal com els protagonistes s’havien juramentat. Solsona comença el llibre explicant-nos els fets des del punt de vista dels joves soldats. De fet, és un protagonista col·lectiu, amb molts noms i atributs amb els que no ens costarà gaire conèixer qui és qui. L’atenció se centra els nou ocupants de la tenda on es produirà la traïció. El relat es desenvolupa en to festiu i a un ritme nerviós que reflecteix l’estat d’ànim d’uns joves plens d’energia tenallats per la rigidesa militar. En el segon bloc el protagonista canvia. És el torn del capità Torregonzalo, un home ingenu amb tirada cap al romanticisme i la passivitat. Un home convençut que en l’èpica dels himnes, en la pulcra seguretat dels uniformes i en la mística militar farcida de paraules altisonants com abnegació, heroisme i honor es troba l’essència de la vida. Precisament en l’època que ens explica Solsona el capità general de la regió militar catalana, Don Alfonso Pérez-Viñeta y Lucio, es va inventar un Decálogo del soldado, que començava amb un primer article pensat talment per al capità Torregonzalo. Si la memòria no em falla, deia: “Creo en el honor militar como base y fundamento de todos los actos de mi vida”. El tercer bloc és per al comandant Labuén, àlies el Perles. Si el retrat del primer bloc és el d’una gent jove desbordant de ganes de viure i el segon és el d’un ignorant pretesament il·lustrat, la paraula que més li escau a aquest tercer bloc és patètic. Labuén és el feixista convençut que va fer la Guerra Civil per acabar amb el comunisme i que creu que aquesta guerra encara no ha acabat. Borratxo i puter, amb un greu conflicte familiar que el corca per dins, el Perles descarrega sense cap escrúpol en els soldats –representants d’una classe que odia profundament: els universitaris i els intel·lectuals. Fins a aquest tercer bloc No tornarem mai més ha donat al lector, com a mínim, un parell de satisfaccions. La primera és la perfecta recreació del llenguatge de la mili. Creguin-me: una veritable perla antropològica que denota que Solsona és un escriptor d’orella atenta, ploma fàcil i amb molta mili damunt de les costelles. La segona satisfacció és poder veure com l’anècdota inicial es va enriquint a partir de les aportacions que es fan des de cada punt de vista. La perla del llibre, però, es troba en la conclusió. En l’acte ritual fet durant la nit de traspàs cap al 2000, que no explicaré. Magnífica novel·la, doncs, que els recomano.
Tornar